Sonaven tambors de guerra a Barcelona. Després de l’inici de la vaga de fam a Lledoners, la confirmació de la convocatòria del Consell de ministres a Barcelona augurava un 21D del tot tens. Les crides a la mobilització pacífica corrien pels grups de WhatsApp i Telegram i la por a una jornada escalfada provocava, fins i tot, contrapropostes de manifestacions silencioses o d’ignorar l’arribada de Pedro Sánchez i els seus ministres. La possible actuació de la Fiscalia davant manifestacions no necessàriament violentes -ja hi ha hagut investigacions per rebel·lió a alguns CDR que aixecaven barreres de peatge- i l’aliment del relat de la dreta espanyola davant possibles imatges contraproduents generaven por. I encara el generen.
Divendres 21 hi haurà punts calents. S’esperen mobilitzacions des de les primeres hores de la matinada, amb possibles talls de carretera i qui sap si accions menys previsibles. Els estudiants ompliran els carrers. Intersindical promociona una aturada de dues hores. Òmnium convoca el seu “popular” consell de ministres, a pocs metres del que presidirà Pedro Sánchez. L’ANC convida a omplir Barcelona de cotxes en una “marxa silenciosa”. Etcètera.
El primer moment de certa tensió s’esperava el dia anterior, dijous a la vesprada-nit, a Barcelona. Primer, a Pedralbes, on els governs català i espanyol es reunien per escenificar el manteniment de la comunicació entre ambdós executius. Més tard, els CDR, amb la CUP i Arran, convocaven a una concentració per rebre Pedro Sánchez en l’arribada a l’Hotel Sofia, a Barcelona, on era convidat a sopar per la patronal Foment.
Portes endins
L’hostilitat que volia mostrar el carrer contrastava amb el tracte que s’han donat els dos executius. El PSOE, collat per una dreta motivada que no perd oportunitat per condemnar la seua acció de Govern -i el fet mateix de governar-, sap que no traurà rèdits negant-se a dialogar amb el Govern Torra ni aplicant el 155, malgrat les pujades de to tot just després de les eleccions andaluses. L’Executiu català sap, també, que en l’escenari actual, difícilment trobarà un interlocutor menys advers a La Moncloa.
No s’entén, si no, l’emissió del comunicat conjunt després de la reunió celebrada a Pedralbes. Ambdós governs, diu l’escrit, “coincideixen en l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya”. Una afirmació que no és nova, atès que Sánchez no en va defugir quan va rebre Torra el passat estiu a Madrid. “Malgrat que [els governs] mantenen diferències notables sobre el seu origen, naturalesa o vies de resolució, comparteixen que per damunt de tot l’aposta per un diàleg efectiu que vehicule una proposta política que compte amb un ampli suport en la societat catalana”. Una idea similar a aquesta afirmació va transmetre Sánchez al Congrés dels Diputats, quan va demanar al Govern català que proposara una solució que comptara amb el suport del 75% de la societat catalana. Oblidant-se, segurament, que aquest percentatge de gent dona suport a un referèndum d’autodeterminació.
“Per això”, continua el document conjunt, “i amb l’objectiu de garantir una solució, han de seguir potenciant-se els espais de diàleg que permeten atendre les necessitats de la societat i avançar en una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya, en el marc de la seguretat jurídica”. Els dos governs, segons l’escrit, es comprometen a treballar per fer-ho possible.
Res de nou, al remat. Coordinació i voluntat d’entesa, que no és poc en un context en què la dreta només demana el 155 i competeix per veure qui n’exigeix l’aplicació amb més intensitat. El Govern del PSOE es desmarca, cosa que no ha fet sempre, dels seus competidors. Però tampoc no ofereix una eixida clara. Potser al gener, quan se celebrarà la propera reunió entre governs -tal com anunciava Elsa Artadi-, hi haurà propostes més clares. De moment, i tal com es preveia des dels dies anteriors, els contactes es mantenen. Entre els que ho han fet possible, la patronal Foment del Treball, que ha reunit membres de tots dos governs al seu sopar anual. Segons Artadi, en la reunió a Pedralbes no s’ha tractat, en cap moment, els pressupostos. Costa pensar que el Govern espanyol no traurà la qüestió -si és que no ho ha fet ja- aviat, atès que s’hi juga bona part de la legislatura.
Portes enfora
La reunió entre Governs, amb voluntat d’aproximament i sense resultat, se celebrava mentre el carrer volia dir la seua. Als afores de l’hotel Sofia, caracteritzat pel seu elitisme, la gent s’anava concentrant cap a les vuit de la vesprada, convocats per CDR, CUP i Arran. La premsa, de tot arreu, també mitjans d’àmbit estatal, esperava fer el directe del tret d’eixida a la jornada del 21D. No ha estat així, malgrat els indicis.
Els Mossos, amb la cara tapada, demanaven els manifestants fer-se enrere. Les primeres instruccions eren amb to apujat. L’ambient, per moments, semblava hostil. Com sol passar, gent jove confluïa amb gent gran per fer sonar les botzines de rebuda a Sánchez, que soparia a l’hotel Sofia, convidat per la patronal Foment.
Cap a les 20.15, un grup es decidia a tallar l’avinguda Diagonal, enfront de l’hotel. Els crits d’independència eren acompanyats pels clàxons d’alguns cotxes. Els Mossos intervenien quan els manifestants, amb pancartes al davant de no-benvinguda al Govern espanyol, miraven de fer marxa. A les 20.23 arribaven les furgonetes. D’ací eixirien els Mossos que desallotjarien el tall sense violència ni gaire tensió. 10 minuts més tard, la Diagonal tornava a ser tallada a l’alçada d’un pas de vianants. No durarien més de vuit minuts, quan la comitiva policial que arribava donava a entendre que Sánchez es trobava entre algun d’aquells cotxes. Els manifestants deixaven la Diagonal i es concentraven a prop de l’hotel, sense superar les tanques de seguretat.
Entre els presents es comentava la baixa assistència de manifestants. La gran presència de mitjans evidenciava que n’esperaven alguna cosa més. L’endemà, segur, seria més mogut, més intens. Però la prèvia del 21D, amb un carrer en hores baixes i dos governs simulant un intent d’entesa, ha estat ben distinta al que es pronosticava poques setmanes abans. Res a veure, segurament, amb l’endemà.