Vostè va començar una vaga de fam el 2014 per reclamar que Bauzà, llavors president de les Illes Balears, negociara amb l’Assemblea de Docents la consideració del català...
Hi havia un decàleg de l’Assemblea de Docents: retallades, retirada dels expedients contra els directors de Menorca, la retirada del TIL, etc...
Per què, en aquell moment, es va decidir per una vaga de fam?
L’Assemblea havia començat una vaga indefinida i, després de tres setmanes, vam decidir en assemblea que, davant del posicionament de Bauzà -que semblava la Thatcher amb els miners anglesos i escocesos-, faríem una suspensió tàctica de la vaga i que continuaríem més endavant. Vam fer algunes jornades puntuals de vaga, pensant que a final de curs faríem un acte molt potent, com un aprovat general: el que tenia un vuit, un vuit i els que suspenien, un cinc. Aquesta iniciativa no va anar a bon port -va ser aprovada pel 52% de l’Assemblea però no pel 75% que volíem per tirar-la endavant- i vam pensar en una vaga de fam.Em vaig posar en vaga de fam d’acord amb tot un col·lectiu que pensàvem que, si havíem començat el curs amb una vaga indefinida, no podíem arribar a final de curs i que allò quedés en no res. No podem decebre la gent que ens ha donat suport, que ha posat diners a la caixa de resistència, etc.
I l’objectiu era que Bauzà cedís?
L’objectiu era demanar a en Bauzà que negociara amb els comitès de vaga, tant amb els de l’Assemblea com amb els dels sindicats, abans de les eleccions europees de dia 25 de maig de 2014, per les quals faltaven dues setmanes. Si ell no feia això, era una crida a anar a votar i castigar-lo electoralment. Ell és tan autoritari i tan cregut que no va voler negociar i va perdre 40.000 votants. Nosaltres havíem fet un estudi psicològic d’en Bauzà i ja ens ho imaginàvem. Ell va veure la vaga de fam com un desafiament a la seva autoritat i com que és molt autoritari, es va enrocar. Vaig mantenir la vaga perquè encara faltaven dues grans mobilitzacions, una de l’Obra Cultural Balear i l’altra, a Barcelona,dia 14 de juny,en defensa de l’escola en català. Dos dies després, dilluns 16, em vaig aturar.
Però Bauzà no va cedir.
Hi ha gent que diu que va ser un fracàs perquè Bauzà no va negociar. Però l’objectiu real era castigar-lo electoralment i va perdre 40.000 vots a les europees de 2014 i 80.000 a les autonòmiques de 2015. Per a mi, va ser un èxit.
Creu que la vaga de fam de Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn tindrà l’efecte desitjat?
Per mi ja ha tingut un èxit importantíssim, perquè quan fas una vaga de fam hi ha un missatge que va dirigit a l’enemic i un altre a la teva gent. A l’enemic... Això no està en mans dels jutges sinó de Felip VI. Felip VI és l’enemic. Els jutges fan el que ell diu. Fins on voldrà estirar Felip VI no ho sabem. Pel que fa a la nostra gent, l’independentisme -que anava una mica desconcertat-, ara s’està reactivant; es recupera unitat d’acció. Com més gent es manifesti, com més projecció internacional, millor. Això serà el seu aliment diguem-ne «interior» per poder continuar. En el meu cas, el que em donava força era veure la gent que sortia a les places dels pobles de tot Balears i el suport que arribava de Catalunya. Tot allò era el que m’animava.
Vostè coneix a Jordi Sánchez, president de l’ANC, i ha explicat que ell li va preguntar a vostè sobre la vaga de fam. Quan va ser?
L’octubre de 2015 Jordi Sànchez em va demanar que li explicara com havíem plantejat la vaga de fam, com ho havíem fet tot fins al mínim detall. Vol dir que ell fa molt temps que hi pensava.
Li va fer la sensació que ell ho preguntava amb previsió de fer-la alguna vegada?
Sí, sí, claríssim, perquè a més en vam parlar. Era clar que no havíem de descartar cap opció, entenent sempre que estem en una línia no violenta. A més, iniciar la vaga de fam l’1 de desembre, el mateix dia que la va iniciar Xirinacs el 1974, confirma que no és casual. Posteriorment em vaig entrevistar amb metges de l’ANC sobre la vaga de fam i com havia anat. Aquell dia no hi era en Jordi Sànchez.
En un article al diari Ara, Jordi Sànchez destaca que «no és un acte per aparèixer davant l’opinió pública com el més fort o el més valent» i afirma que la vaga de fam és «la mesura com útil per «remoure consciències», «més que cap altra acció violenta». Hi està d'acord?
Sí. L´objectiu és remoure consciències. Insisteixo: la vaga de fam va en una doble direcció. Cap a l’enemic i cap a la nostra gent. Gandhi els deia «jo estic fent vaga» i «no recorreu a la violència», que és precisament el que vol Espanya. Era una acció de lideratge. Seguim una línia de no-violència. És allò que deia en Gandhi: «No estic disposat a matar per cap idea però estic disposat a morir per la independència del meu país». A partir d’aquí cadascú assumeix el risc que creu que ha d’assumir
Amb quin convenciment cal començar una vaga de fam? Vostè estava prou conscienciat?
Jo em vaig llançar a fer la vaga, però primer vaig parlar amb gent que n’havia feta. Com en Jaume Bonet, un professor que n’havia fet 24 dies el març de 2012 també contra en Bauzà. Ell em va acostar a la vaga. Vaig veure com anava; hi vaig anar reflexionant i vaig veure que no podíem decebre la gent. Ara no podem pensar que una manifestació ens portarà el reconeixement internacional. A Lituània i Estònia es va fer la cadena bàltica, però quan realment els van reconèixer internacionalment va ser quan patriotes lituans elgener de 1991 van defensar amb la vida, pacíficament, la televisió lituana davant dels paracaigudistes russos. Quan els paracaigudistes russos maten 13 lituans, al cap d’unes setmanes Alemanya reconeix la seva independència.
I amb quina preparació vas enfrontar-te a la vaga?
No vaig fer preparació, la veritat. Primer vaig parlar amb la família; després amb el metge, que em va fer fer unes proves per veure com estava. Després vaig parlar amb la gent de l’Assemblea; amb els companys de l’institut i amb un nucli que hi havia gent molt experimentada: un advocat; en Biel Majoral com a portaveu i persones de màxima confiança en trajectòria de lluites sindicals comBartomeu Mestre. I després hi havia un segon nucli d’unes 30 o 40 persones que es dedicaven a treure-ho al Facebook, al Twitter, fer els comunicats de premsa, etc. Hi havia tota una organització i jo em sentia que formava part d’un moviment i que necessitàvem fer una acció contundent per demostrar que anàvem seriosament.
I no va rebre preparació psicològica?
No vaig anar a cap psicòleg, però en Jaume Santandreu em va dir: «El que has de fer és aïllar-te, dosificar les forces i no preocupar-te». Tot i que sóc un devorador de premsa, em vaig aïllar. No llegia res de diaris. Sí que procurava que la gent que venia a visitar-me, m’expliqués coses. Havia pensat fer un dietari de la vaga però el segon dia ja ho vaig deixar. No tenia ganes. Veia que escriure em consumia una energia mental que preferia guardar. I aguantar i resistir. Feia poc exercici físic, tot i que caminava una mica perquè el metge m’ho aconsellava. I mal, mal en vaig tenir tres dies.
Quan?
Els darrers dies. Sobretot migranyes. Tenia el cap molt espès. Com que no menges també has de vigilar quins medicaments prens. Pensa que tens l’estómac buit i s’ha adaptat. El metge t´ha d’assessorar sobre què pots prendre i què no. Debilitat, sí, però mal físic, pel fet de no menjar, no en vaig tenir. La gent no s’ho creu, però és cert. Passat les primeres 48 hores, que el teu cos ho ha entès, primer va pel greix i després la massa muscular. Llavors és quan es dispara l’àcid úric. Això vol dir que estàs en una fase diferent.
En una entrevista a RAC1 després de quatre dies de vaga de fam, Jordi Turull deia que se sentia «com flotant».
Sí, això m’ho va explicar el metge: quan nosaltres fem vida normal, dediquem una gran quantitat d’energia a transformar el menjar que engolim. Quan no mengem, no entra menjar però el nostre cos tampoc no ha de dedicar energia a digerir els aliments. Molta d’aquesta energia se’n va al cervell i tens una lucidesa que moltes vegades no tensen la vida quotidiana. Per això hi ha cultures d’arreu del món que feien dejunis dies abans de prendre una decisió molt important. Costa que la gent s’ho cregui, però és així.