La del guardó pòstum no era, certament, la idea. Però a diferencia de Carme Alborch, que va arribar a recollir en vida l’Alta Distinció de la Generalitat abans de morir, Toni Canet, qui donava ja per perduda la seua batalla amb la malaltia, no tingué l’alè vital suficient per gaudir d'aquesta mostra de calor institucional. El mateix caliu que li va faltar al llarg de la seua carrera per tenir continuïtat i transcendir. La d'aquest guardó és la paradoxa definitiva. Tampoc no veurà exhibides a les pantalles el seu darrer projecte, un documental sobre els processos de producció tradicional de calç i carbó.
Canet va ser, en paraules del crític de cinema i programador de la recuperada Mostra de València, Eduardo Guillot, qui va coincidir amb el de Llutxent en el procés de realització del documental col·lectiu Ja en tenim prou (2007), «un defensor del cinema valencià i en valencià». I, malgrat tot, «la trajectòria de Canet demostra la impossibilitat del cinema valencià», rebla Guillot. «Ni quan va tractar de fer un cinema comercial, amb La camisa de la serp, ni quan va intentar trobar uns altres llenguatges, com ara amb el documental Las alas de la vida, que és el més important que quedarà de Toni Canet, va tenir continuïtat. És un dels bons exemples de la paradoxa del cinema valencià, però no l’únic».
Format acadèmicament en l’art dramàtic i, sobre el terreny, en el rodatge d’espots i documentals, amb la sèrie «Quan la festa esdevé espectacle», debuta en el món del cinema amb la comèdia Amanece como puedas (1988), escrita i dirigida per Canet. Però han de passar uns quants anys per poder desenvolupar un altre projecte, en aquest cas la sèrie Benifotrem, el primer espai de producció pròpia de Canal 9, en la línia costumista que després faria escola en la casa.
Canet preparava un «projecte de ficció científica» (com explicava en EL TEMPS l’any 1997) però aleshores li arribà l’encàrrec per a fer una pel·lícula que poguera ser vista «per pares i fills en el cinema», va confessar l’any passat en un cicle celebrat al Centre Octubre de Cultura Contemporània de cinema independent valencià. Fou una pel·lícula amb flaires mediterrànies, rodada a Teulada, Moraira i Benissa i feta «amb molts pocs mitjans».
Un intent de cinema comercial en català que no va tenir oportunitats de créixer, en part perquè Canet es va entestar en l'exhibició en la llengua original, mal resolta aleshores i ara. Tret dels cinemes Babel, la distribució es va fer de manera casolana, contactant amb els cinemes o concertant amb els centres de línia dels instituts. «És complicat, perquè molts pobles no volen exhibir-la en cap de setmana per pressions de les distribuïdores d’altres pel·lícules, tot i que la cosa va endavant i el públic s’hi acosta», deia un volenterós Canet en aquesta revista. La situació del cinema fet al País Valencià era, tanmateix, dramàtica.
Cinema de mort, ales de vida
Toni Canet no va tindre continuïtat com a cineasta, però la posteritat serà relativament generosa amb ell gràcies a un projecte radicalment diferent. Som a la dècada del 2000 i un metge amic de Canet, Carlos Cristo, li planteja que documente el tram final de la lluita amb una malaltia degenerativa i terminal. «Una malaltia invalidant, progressiva i mortal», deia Cristo en el documental, estrenat l’any 2006 amb el títol Las alas de la vida. Un procés cap a la mort que Cristo volia reflectir sense dramatismes: «És possible fer-ho amb un somriure».
La pel·lícula rebé un aplaudiment crític gairebé unànime i li reportà el guardó al millor documental de la prestigiosa Seminci de Valladolid. «Poques pel·lícules sobre la malaltia irreversible i la proximitat de la mort m’han atorgat tanta vida», deia aleshores el crític Carlos Boyero. Un film que encara avui es projecta com a exemple de com s’ha d’afrontar un procés d’aquestes característiques.
Canet era, a banda d’una persona propera, un artista compromès, que es va involucrar en projectes col·lectius com el documental Ja en tenim prou (2007). «Era un entusiasta i un activista. Amb ell caldria deixar els resultats artístics a banda, perquè la seua figura és important pel seu entusiasme, per no donar-se mai per vençut. Era una persona que creia en el que feia», resumeix Guillot. La telefonada del director adjunt d’Audivisuals i Cinematografia de l’Institut Valencià de Cultura, José Luis Moreno, per comunicar-li la concessió del premi d’honor, li va arribar a Canet encara en vida. El lliurament haurà de fer-se sense la seua rotunda i bonhomiosa presència. El gest amable que amagava l’amargor de la lluita i la resistència.