No feia ni quatre anys del colp d’Estat de Tejero quan Carme Alborch, amb uns cabells tan negres i lluents com els tricornis, va anunciar públicament que volia ser la nova degana de la Facultat de Dret de la Universitat de València (UV). Tampoc no s’havien complert quatre anys de l’aprovació d’una llei del divorci que molts van considerar una heretgia i que ella, en canvi, va fer servir per trencar la seua relació matrimonial.
El 27 de març de 1985, doncs, la doctora en dret mercantil Carme Alborch Bataller esdevenia degana d’una facultat conservadora com poques, antiga i rovellada, encara ubicada a l’avinguda de Blasco Ibáñez. El professor Manuel Martínez Sospedra —que a les eleccions espanyoles de 1977 havia liderat la llista de Círculos José Antonio— va retirar-se in extremis per tal de no perdre davant d’ella. Aquella deserció va fer que Alborch no hi tinguera rival, però la resistència a tenir una dona al deganat encara era gran. De fet, al claustre, la seua candidatura va rebre 34 vots a favor, 25 en contra i nou abstencions. A diferència de l’etapa anterior, caracteritzada per la crispació elevada, la nova degana prometia “serenitat, racionalitat i transparència”.
A Dret estaven matriculats uns 6.000 alumnes i hi impartien classe catedràtics tan coneguts com Manuel Broseta o Juan Martín Queralt, de filiació dretana però que no van tenir inconvenient a donar-li suport. I és que aquesta va ser, sempre, una de les seues principals virtuts: guanyar-se el respecte de la gent ideològicament afí i d’aquella que no ho era tant. Perquè Carme, per damunt de tot, era Carme.
El seu torrent de vitalitat i modernitat no va passar desapercebut, és clar, a un socialisme valencià que acumulava un poder omnímode i volia perpetuar-se a les institucions. Al cap de dos anys van oferir-li un lloc destacat a la llista del PSPV al cap i casal, però va declinar-lo. No s’hi veia. En canvi, no va poder negar-se a l’alternativa que li tenien preparada: la direcció general de Cultura de la superconselleria dirigida per Ciprià Ciscar, obsedida a redreçar el país. “D’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent”, com cantava Raimon. Així, Alborch va decidir abandonar la docència —a la qual s’havia dedicat des de poc després de llicenciar-se— i reorientar la seua vida cap a l’activitat política.
“Continue sent una persona independent políticament i m’agradaria insistir que es tracta d’un càrrec de gestió, i si una de les maneres de fer cultura en aquest país passa per tenir un càrrec, val la pena intentar-ho, no?”, apuntava en una entrevista a aquest setmanari el maig de 1987. En aquell moment el seu lligam amb l’univers cultural ja era indiscutible, fins al punt que era copropietària de la galeria d’art Temple. També compartia la titularitat d’una joieria. Però, sobretot, assegurava tenir “un profund sentit de la justícia”. “Sempre m’he rebel·lat davant la injustícia i contra l’opressió”, raonava quan se li demanava per què havia estudiat la carrera de Dret.
Un salt en paracaigudes
Amant de les emocions fortes, Alborch estava fent un curs de paracaigudisme quan, de sobte, va veure’s aterrant a la política. “Hi ha cinc segons, des del bot fins que s’obri el paracaigudes, en què no sents res”, detallava.
Com a directora general va culminar l’obertura de la Filmoteca i del teatre Rialto a la plaça de l’Ajuntament de València, va crear el Centre Dramàtic de la Generalitat i va endegar l’orquestra i el cor de la Generalitat. Alborch va comandar l’organisme autònom Institut Valencià de les Arts Escèniques i Musicals (Ivaecm) i va impulsar, de la mà de l’expert Tomàs Llorens, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), la joia de la corona dels executius socialistes en matèria cultural. Un museu referencial que, entre els anys 1989 i 1993, se centraria a dirigir en exclusiva i que li reportaria molta fama. No debades, aquest centre artístic va erigir-se, en ben poc temps, en un pol d’atenció indefugible a escala internacional. A més de Llorens, que emigraria al Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, va tenir a les seues ordres persones tan rellevants com el també valencià Vicent Todolí. Un historiador de l’art format als Estats Units que Alborch elevaria a responsable artístic de l’IVAM i que dels anys 2003 a 2010 va arribar a dirigir la Tate Modern de Londres. Todolí va ampliar la col·lecció del museu amb peces valuoses emmarcades en el dadaisme, l’informalisme, l’expressionisme abstracte, el postconstructivisme o el pop art.
L’IVAM segurament va ser l’experiència més reconfortant per a Alborch a l’àmbit de la gestió pública. L’adquisició de les obres de Julio González i la seua exposició permanent anirà lligada, per sempre més, a la seua persona, així com el naixement de l’adjacent Centre del Carme, producte de la rehabilitació d’un antic convent de l’orde dels carmelites i que va idear-se, en un principi, com la destinació de les propostes més agosarades. En efecte, Alborch era l’IVAM i l’IVAM era Alborch fins que el 12 de juliol de 1993, a última hora del matí, va sonar el telèfon del despatx.
Sí, ministra
Era Felipe González, que havia derrotat, contra tot pronòstic, un PP que ja veia José María Aznar a La Moncloa. El president espanyol li oferia la cartera de Cultura i ella no li podia dir que no. De cap manera. Abans, això sí, va voler deixar lligat el nom del seu substitut a l’IVAM, que al seu parer havia de ser un altre expert reconegut: Josep Francesc Ivars. Aquest desig es va convertir en realitat.
A l’època decrèpita del socialisme espanyol que li va tocar viure, Alborch era el vitalisme, l’alegria, l’energia. Els casos de corrupció s’amuntegaven a la taula del consell de ministres però ella emergia com la cara amable del Govern. Una avantguardista i feminista que ja havia excel·lit com a representant de l’Associació de Dones Universitàries i a l’Assemblea de Dones de València.
“Voldria ser la ministra del diàleg, de la llibertat i de la solidaritat”, anhelava en una entrevista poques setmanes després d’estrenar-se en el càrrec. “Note que m’aplaudeixen quan vaig a inaugurar un auditori i que alguna gent se’n sorprèn”, subratllava en una altra entrevista dos anys més tard, quan la sensació de final de cicle del PSOE ja era palpable.
Com a ministra no va evitar que els ISBN dels llibres en català tingueren un número diferenciat en funció del seu origen valencià o català. “La llengua d’inscripció a l’ISBN queda en mans de l’editor”, al·legava. El diari Las Provincias havia celebrat, el 14 d’abril de 1994, la decisió del Ministeri d’incloure una casella específica per al “valencià”. Segons ella, únicament es tractava de “reconèixer als editors la possibilitat de registrar les seues edicions d’acord amb la denominació oficial dels idiomes”. “Des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana el valencià està reconegut com un dels idiomes oficials”, insistia, “no veig fins a quin punt pot crear confusió el reconeixement de l’ús de la denominació en una fitxa de classificació convencional”. Amb tot, Alborch tampoc no va tenir problema a certificar, en alguna entrevista de premsa, que “catalans i valencians parlem la mateixa llengua”.
L’any 1995, coincidint amb les primeres eleccions municipals a les quals Rita Barberà es presentava com a alcaldessa, va sonar el seu nom com a possible contrincant, però ella sempre va assegurar que ningú no li ho havia oferit. En tot cas, no hauria deixat el Ministeri —amb una valoració popular alta i una feina encoratjadora— per tal de competir en unes eleccions que no tenien gaire bona pinta. En qualsevol cas, Alborch encara no s’havia afiliat al PSPV-PSOE i ho tenia fàcil per negar-se’n.
L’opció Alborch va tornar a plantejar-se a la sala de màquines socialista amb vistes a les eleccions autonòmiques de 1999, però encara que ja no era ministra —va deixar de ser-ho la primavera de 1996— tampoc no va atrevir-se’n. El PSPV bullia i les famílies havien bescanviat les paraules per les navalles. Una candidatura per aclamació, com hauria acceptat, era inviable. Les recent estrenades primàries no feien sinó contribuir a la divisió. La multitud d’aspirants tampoc no va convèncer-la a fer el pas d’optar als comicis locals d’aquell any.
Amb carnet o sense, Alborch sempre fou un vers lliure, una rara avis al si del socialisme valencià, tan i tan mogut. Una política maragalliana, fins i tot. L’any 1997 va proposar, sense gaire èxit, un Ulivo de les forces progressistes que l’any 1999 desallotjara Barberà de l’alcaldia.
Després va ser diputada al Congrés i senadora. Va sonar com a possible Defensora del Poble pactada pel PP i el PSOE i, ara sí, va competir a les eleccions de 2007 contra Barberà, que la temia de valent. Però la conjuntura no era propícia, amb una València que, gràcies a la propaganda, semblava el melic del món. A més, ja feia anys que compaginava la vida política amb la d’escriptora.
Darrerament Alborch havia rebut la Medalla d’Or de la UV, i el darrer Nou d’Octubre, pocs dies abans de morir —quan la malaltia ja era en un estat molt avançat—, l’Alta Distinció de la Generalitat de mans de Ximo Puig. Va fer un discurs emotiu, ple de força, en què va reclamar que el feminisme fora declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Dues setmanes després faltava a sa casa de València. L’any de la revolució feminista. L’any en què n’havia fet 70. La seua llum polièdrica serà eterna. •