Els crítics

Els riscos de ‘Daredevil’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Daredevil és dues coses: una gran sèrie i una gran sèrie de superherois. I aquest és el seu principal punt fort: que no es limita a ser només una sèrie de superherois, que ser una sèrie de superherois no li impedeix quedar-se dins de les fronteres d’un gènere que massa sovint ha estat sinònim de mediocritat en les seves adaptacions televisives. Aspira a ser una gran sèrie i la qualitat que s’exigeix a si mateixa no només ha fet que hagi apujat el llistó del seu gènere si no que hagi superat les fronteres del seu públic natural.

Efectivament, Daredevil és la sèrie que un es troba sovint recomanant a espectadors que no acostumen a consumir sèries de superherois. Això diu molt d’una sèrie que ha aconseguit a través de la feina ben feta dotar de transversalitat un gènere que no necessàriament ha de reduir-se a un nínxol. Aquesta feina ben feta ha passat, és clar, per prendre riscos, que és el que distingeix una sèrie interessant i estimulant de tota la resta. Des del principi va quedar clar que no volia ser convencional i va arriscar de valent tant en la forma com en el contingut, i va ser recompensada amb elogis que l’han identificat com una sèrie que revolucionava les regles del joc del seu gènere. Malauradament, i encara que ho tenia tot per ser un punt d’inflexió per a les sèries de superherois (pel fet d’encapçalar un projecte multivers Marvel-Netflix) ha acabat sent una excepció.

Fins i tot així, els responsables de Daredevil no han cedit ni un centímetre en les seves intencions. Al contrari, la tercera temporada ha estat una de les més arriscades de la sèrie fins ara, reafirmant-se en els elements que l’han definit. Hem tingut risc en la direcció amb un pla seqüència espectacular com el de la presó, en canvis d’estructura dins dels episodis, com el dedicat a Karen Page, que pren una forma dual, buscant noves maneres de mostrar escenes que ja hem vist altres vegades, com els plans subjectius de l’assalt al vehicle on transporten en Wilson Fisk, i combinant múltiples tipus de trames, algunes aparentment allunyades del gènere, com la política. És encomiable la voluntat persistent de Daredevil d’intentar buscar el trencament. Hi ha hagut episodis que han caigut en territoris convencionals, com el dedicat a explicar l’origen de Poindexter (amb, per cert, un surrealista product placement de Freixenet), però en general la sèrie ha aconseguit rebel·lar-se constantment contra els motlles de sèries similars.

‘Daredevil’
Creador: Drew Goddard
(basant-se en els còmics)
Repartiment: Charlie Cox, Vincent D’Onofrio
Temporades: 3
Canal: Netflix

Temàticament, la sèrie s’ha endinsat en temes encara més complexos, relacionats amb la fe religiosa de Matt Murdock i els riscos de perdre la seva pròpia identitat en mans de l’alter ego Daredevil. El fet que el duel que el personatge ha mantingut amb el seu antagonista Wilson Fisk hagi posat més pressió en aquests conflictes, ha fet que en conjunt la temporada tingués un potencial dramàtic molt més gran. El fet que s’hagin reduït els elements fantàstics també ha ajudat que aquests conflictes fossin més terrenals i propers.

Cal fer un punt i a part per la interpretació de Vincent D’Onofrio, que omple la pantalla amb la seva presència i que és mitja sèrie només pel magnetisme amb què interpreta el monstruós Fisk, a qui dota de matisos a través de detalls (els moviments de les mans, els llavis) en un dels millors antagonistes de la televisió actual. Complexitat i adrenalina s’han donat la mà en una tercera temporada d’emocions fortes que ha confirmat que Daredevil és tan ambiciosa que ho vol tot. Escèptics: deixeu estar els prejudicis i doneu-li una oportunitat a aquesta (gran) sèrie de superherois.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.