EL FILÓ DELS SUPERHEROIS

Fins quan colpejarà Marvel?

Des del 2008 amb ‘Iron Man’, Marvel Studios compleix una dècada rebentant les taquilles i revolucionant l’univers ‘blockbuster’ amb la nissaga de superherois dels ‘Avengers’. Una fórmula que sembla que no perd mai pistonada. Tot i que algun moment encara ignot, potser aquest èxit quedarà matisat.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A ningú sorprendrà gaire la dada, però el ben cert és que el cinema basat en els superherois farà ben aviat un segle: l’any 1926, s’estrenava The bat, en puritat una pel·lícula sobre un supermalvat que projectava la seua ombra. Encara faltaven uns anys perquè Bob Kane creara el personatge de Batman, transmutat, ara sí, en un superheroi com cal. Era l’any 1939. Aquest personatge arribaria aviat al cinema, el 1943, en el que es pot considerar el primer llargmetratge de superherois. Però les primeres pel·lícules foren les del serial de dotze capítols dedicat el 1941 al Capità Marvel. I tot just de Marvel, l’editorial de còmics creada el 1939, mare de molts dels superherois i col·lectius superheroics més populars del món, va aquesta pel·lícula.

Des d’aquelles incursions pioneres, els herois i heroïnes amb poders extraordinaris —emprats en benefici de la col·lectivitat tret de puntuals moments de debilitat— han estat protagonistes de la història de la televisió i també del cinema. I va esdevenir un dels ingredients més poderosos del cinema de gran pressupost dirigit a les masses, el que avui coneixem com a productes blockbuster, un gènere, per considerar-lo així, que es dona per inaugurat en la dècada del 1970 amb l’estrena de Jaws (1975), de Steven Spielberg, i els inicis de la saga Star Wars, entre més, el 1977.

El primer gran impacte en època moderna dels superherois no procedeix de la factoria Marvel, sinó que és el Superman dirigit el 1978 per Richard Donner. Un film que barrejava amb eficàcia drama i comèdia, amb efectes especials notables per a l’època, i capaç d’enrolar actors de primera fila, com ara Marlon Brando fent de pare de la criatura i un Gene Hackman en la pell de supermalvat. Amb una banda sonora icònica, amb partitura de John Williams, com a cirereta del pastís. Un èxit descomunal tot i el protagonisme d’un desconegut aleshores Christopher Reeve que era devorat en la pantalla —literalment— per la Lois Lane interpretada per Margot Kidder.

El subgènere ha sobreviscut fins ara amb pujades i baixades, èxits i fracassos i resultats artístics desiguals, malgrat la intervenció de directors i actors contrastats com Tim Burton o Jack Nicholson (Batman returns), que contribuïren a un cert fàstic i esgotament. Fins que la sèrie de Batman dirigida per Christopher Nolan a partir del 2008, amb El Cavaller Fosc com a peça inaugural, va demostrar que aquest tipus de cinema podia tenir profunditat i credibilitat entre la crítica.

La dècada del 2000, fet i fet, suposa un indubtable revifament, sobretot a partir dels personatges de la factoria Marvel. Així, Sam Raini aconseguí recuperar un personatge maltractat al cinema com Spiderman. I fins i tot un director de prestigi com el taiwanès Ang Lee (autor de drames com Sentit i sensibilitat) es posà al comandament d’un també recuperat Hulk (2003), film segurament pioner del tractament adult de les incursions de Nolan. Aquesta és la dècada també de la irrupció dels X-men i del retorn dels Quatre Fantàstics, entre més productes coproduïts per Marvel amb diversos estudis de Hollywood. A qualsevol li semblaria que el fenomen presentaria símptomes d’esgotament en qualsevol moment.

Imatge promocional d'Avengers: Infinity War, el súmmum de les pel·lícules de superherois.

El que ha passat en la darrera dècada era, ben mirat, insospitable. A partir del 2008, Marvel Studios, que serà adquirida un any després per Disney, inaugura amb Iron Man, de John Favreau, la coneguda com a saga dels Avengers (Venjadors) que, d’aleshores ençà, ha produït una vintena de pel·lícules amb un èxit aclaparador. Les primeres divuit van recaptar 14.791 milions de dòlars en tot el món. I sols pel que fa al 2018 la factoria ha produït dos autèntics huracans, Black Panther (de Ryan Coogler) i la grandiloqüent i excessiva en tots els sentits Avengers: Infinity War (dirigida per Anthony i Joe Russo), dues pel·lícules que han arrasat en la taquilla al nivell de Titanic i Avatar. Una bogeria. Amb una recepció crítica, a banda de tot això, més que notable. Un impacte que Ant-Man and the Wasp, acabada d’estrenar, un film d’intencions bastant més modestes, estarà lluny d’emular. Tret, perquè ja no es pot assegurar res, de sorpresa majúscula. Tres films en un any. I uns quants en camí en el curt termini. Una mena de serialització televisiva amb totes les lletres. Un filó que, sorprenentment, no sembla esgotat. I això que la competència no deixa de contraprogramar en forma de nous lliuraments de Superman i Batman —incloent-hi el catastròfic film que els unia en un enfrontament, de títol obvi— o de la Lliga de la Justícia, el revers dels Avengers.

El perquè de tot plegat

No n’hi ha,  de casualitats. Les generacions alletades en els còmics de Marvel, que ja han superat de llarg la quarantena, troben en aquestes pel·lícules de consum un pretext ideal per compartir unes hores de cinema amb els seus fills, com ha passat amb Star Wars. L’espectre generacional és extens, per tant, però també el target dels espectadors. La regeneració dels crítics i una certa evolució en els gustos ha atorgat pàtina de qualitat a moltes d’aquestes produccions, amb més o menys justificació. El públic amb una certa cultura ja no sent la sensació del plaer culpable, sinó que es limita a gaudir. I sempre tindrà el pretext que sota les capes d’acció i entreteniment sura en la majoria de pel·lícules un subtext, una intencionalitat, un bri d’intel·ligència més enllà de l’aparatositat. I, sent honestos, moltes de les pel·lícules donen alguna cosa més que uns efectes visuals enlluernadors i l’entreteniment a dojo.

Amb Iron Man (2008) va començar el fenomen de la saga Avenger.

No és casual que tot començara amb Iron Man i el cínic però entranyable personatge milionari, Tony Stark, interpretat per Robert Downey Jr., un actor que ha passat de les catacumbes de la indústria, un empestat, a ser un dels intèrprets més cotitzats. Més enllà de la qualitat desigual dels films, Downey atorga personalitat i matisos al seu descregut i contradictori personatge. El típic individu amb molta barra, detestable i adorable alhora.

Tampoc no és poca cosa que la redefinició de Thor (2011) vinguera de la mà d’un director, el també actor Kenneth Branagh, que s’havia especialitzat en adaptacions de Shakespeare, perquè la cosa anava de complexes relacions dinàstiques. És cert que el revifament té a veure també amb l’atractiu canònic de l’intèrpret d’aquest Thor, l’australià Chris Hemsworth, però també té substància el personatge de Loki, interpretat amb bon pols per Tom Hiddleston. Tot suma.

La saga, en tot cas, ha sabut incorporar elements diferents, en molts casos intergeneracionals. La recuperació del Capità Amèrica permeté incursions en el cinema bèl·lic clàssic dels anys 50, 60 o 70, passant-lo per un tamís nou. També és rellevant que alguna pel·lícula de la sèrie haja fet interessants derivades polítiques, com Capità Amèrica: el soldat d’hivern, amb Robert Redford en el paper de dolent. Un dels nombrosos actors i actrius de l’aristocràcia de Hollywood que no han tingut problemes a sumar-se a la nau superheroica.

Però potser la troballa més gran ha estat Black Panther, una pel·lícula amb un elenc d’actors de color, encapçalat per Chadwick Boseman, que introduïa lectures polítiques i elements de la cultura afroamericana que, com semblen dir els números, no sols els destinataris potencials han premiat. Un apunt racial més rotund i decidit que la presència d’actors de color en les altres pel·lícules.

Menys aconseguit, per dir alguna cosa, està el camí cap a la paritat en un món a vesar de testosterona. A més de la presència estel·lar de Scarlett Johanson, explotant el seu atractiu sexual com a Vídua Negra, Nicole Evangeline Lilly ha acumulat protagonisme en Ant-Man and The Wasp. Tot i que li costarà guanyar la popularitat de Zoe Saldaña com l’alienígena Gamora en Guardians of the Galaxy. En realitat, un altre dels grans encerts de la saga, la incorporació d’una clau de ciència-ficció bandarra que, a més, ha convertit Chris Pratt en el Harrison Ford de la generació mil·lennista. La tensió sexual entre Gamora i el seu personatge, Star-Lord, és també una de les claus de l’èxit.

Ant-Man and The Wasp: els últims en arribar. Amb coprotagonisme femení.

Tot en aquesta producció, de fet, està molt calculat per abastar un públic intergeneracional, sobretot gràcies a una banda sonora farcida de referències pop de dècades anteriors. A això li devem un dels moments més notables d’aquesta dècada Marvel, l’escena inicial de Guardians of the Galaxy Vol. 2 (2017), en la qual l’entranyable Groot, un petit alienígena amb aparença d’arbre, balla al ritme de “Mr. Blue Sky” de l’Electric Light Orchestra (ELO), mentre els seus companys es belluguen amb un terrible monstre espacial. Una brega de la qual sols veiem les parts que es posen davant de la càmera que segueix Groot. Una seqüència brillant i irresistiblement intergeneracional.

En la més modesta Spiderman: Homecoming (2017), l’intent de renovar la franquícia convertint el superheroi en un adolescent amb les hormones saltironejant, interpretat pel jove Tom Holland, també té aquella intenció d’unir públics d’edats divergents. I també conté jocs interessants, com ara una primera escena que veiem a través de la càmera espasmòdica del superheroi adolescent al·lucinat amb la seua primera acció amb els Avengers. L’omnipresent Tony Stark (Iron Man) fa d’introductor.

Les línies narratives creuades, com si d’una autèntica sèrie es tractara, actuen també com a aglutinador i, tal vegada, estan en la base del seu atractiu, de la identificació de l’espectador. Avengers: Infinity War, la pel·lícula que unia tots els personatges de la saga, és el màxim exponent. La síntesi d’una filosofia. “És aquest el film que potser explica una època, una manera de consum, una necessitat de voler-ho tot i que tot implosioni en girs i contragirs, en l’avidesa de voler-ne més, en la necessitat d’entendre les peces, de pensar-hi i de poder dir que has vist l’espectacle més gran del món”, resumia el crític d’EL TEMPS Esteve Plantada.

La pregunta és fins quan el martell de Thor, com a metàfora de tot un món, colpejarà les pantalles. Difícil saber-ho: per a 2019 s’anuncien nous lliuraments de Spiderman, els Guardians de la Galàxia, més Avengers i l’entrada en escena d’un altre personatge femení, Capitana Marvel.

Tal vegada, un dia la moda acabarà, com va passar amb el western o el peplum. I tornarà reinventada amb els codis que han de venir, retenint en les sales el públic que, periòdicament, sembla perdut. Per ara, els superherois regnen en el cinema de crispetes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.