Esports

La paròdia del Déu

Diego Armando Maradona intenta un nou retorn: com a entrenador de segona a Mèxic. Què hi vol fer? I què vol d’ell el club?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’ha d’estimar molt el futbol per suportar la segona divisió mexicana. Juguen l’Atlético Zacatepec contra Dorados de Sinaloa, el nou club de Maradona. És dissabte a la tarda, a 30 graus a l’ombra, minut 50 del partit, zero oportunitats de gol i la certesa que a Llatinoamèrica també es practica el futbol de poca tècnica, rudimentari, d’escàs èxit.
Maradona seu a la banqueta. Contempla perfectament el fiasco que té al davant plegat de braços  i la cara inexpressiva. És difícil d’endevinar què pot estar passant-li pel cap. Potser compta l’èpic nombre de passades fallades. Potser el sorprèn com ha arribat allí. A Mèxic, a un poble desconegut de 35.000 habitants anomenat Zacatepec, a una hora i mitja al sud de Ciutat de Mèxic.

Maradona decideix posar-se dret. No ho fa amb rapidesa. Fa molt de temps que té problemes als genolls i a la part baixa de l’esquena. Hi ha dies que camina com un ànec.

“Vamos, muchachos”, crida Maradona. Un dels seus muchachos perd la pilota. Maradona no s’ho pot creure. Llavors, un jugador del Zacatepec s’entrebanca. No tenia cap contrincant a prop. Maradona es gira cap a Luis Islas, el seu assistent, amb qui ja va treballar als Emirats Àrabs Units. I ell s’arronsa d’espatlles.

A la tribuna, darrere de la banqueta, els fans s’inquieten. Sembla com si no poguessin decidir si poden fotografiar amb el mòbil el Maradona que tenen al davant o és millor ensenyar-li el dit vulgar. La majoria fan totes dues coses.

Ja han passat quatre setmanes des que el gran futbolista de tots els temps, Diego Armando Maradona, de 57 anys, va començar un nou capítol, “Entrenador a Mèxic”, en la telenovel·la que és la seva vida. La notícia semblava un acudit. Maradona, l’home que ja era cocaïnòman quan jugava, que no pot recordar els aniversaris de les seves dues filles perquè estava massa col·locat, ara és entrenador del Dorados de Sinaloa. El club més gran de l’estat de Sinaloa, el baluard de les drogues de Mèxic, epònim del càrtel de droga, terra del cap de la droga Joaquín Guzmán, El Chapo.
Els Dorados són coneguts per dues coses: la primera, Pep Guardiola hi va jugar durant mig any el 2006, cosa que el club ni ha oblidat ni ha entès fins a hores d’ara.

La segona, el club pertany a la rica família empresària Hank de Tijuana. Jorge Hank Rhon, el patriarca, antic alcalde de Tijuana, és propietari de la casa d’apostes esportives més gran del país. També té hotels, casinos i un canòdrom. El consideren un home excèntric, que té animals salvatges al seu zoo privat i es deixa fotografiar amb serps gegants penjant-li del coll. Es diu que els Hank estan relacionats amb el crim organitzat. Dos guardaespatlles van entrar a la presó per assassinar un periodista que s’havia barallat amb els Hank. Des d’aleshores, alguns periodistes de la ciutat eviten preguntes molestes per a la família.

Aquest és el nou món de Maradona. Una mica extravagant, és clar, però segurament no més estrafolari que el que li hauria esperat a Bielorússia. En realitat, se suposava que, després dels seus anys als Emirats Àrabs Units, havia d’anar-se’n a Europa de l’Est.

A mitjan juliol, el Dinamo Brest, un club mitjanament triomfant de Bielorússia, li va oferir un contracte de tres anys com a president del club. Un contracte com els que li agraden a Maradona: molt poc concret en la descripció de funcions i, pel que sembla, molt ben remunerat. Va viatjar a Brest, va pujar a un camió monstre i el van presentar a l’estadi als fans, que estaven encantats. Llavors va fer el que ja havia fet sovint: va prometre amor infinit i va desaparèixer al cap de poc.

Durant la seva presentació a Mèxic va prometre amor infinit als mexicans. “Accepto aquesta responsabilitat com qui sosté al braç un fill”. Volia quedar-s’hi molts anys. Això va ser abans que contés a un periodista argentí que el 2019 potser es presentarà a les eleccions argentines, al bàndol de l’antiga presidenta Cristina Fernández de Kirchner. “Fidel Castro em va dir que havia d’entrar en política”.

Sona el xiulet final. En algun moment de la segona part, l’equip de Maradona ha marcat un gol. Maradona està content. “Muy bien, muchachos, muy bien”, diu als vestidors i pica de mans. Grups de càmeres s’arremolinen a la porta. L’equip comença a cantar, Maradona s’hi uneix i es posa a ballar. Mou els braços i els malucs. La festa pot començar.
Al racó, una mica apartat, hi ha un home de mitjana edat amb xandall groc. José Antonio Nuñez és el president del Dorados. Un home amable que dirigeix el club des de fa anys. “Hem vist què ha fet fins ara com a entrenador i pensem que s’ha guanyat una oportunitat”, diu Nuñez, a qui tothom anomena Toño. “Els seus números han anat millorant cada vegada més”.

Dorados és el sisè estadi de Maradona com a entrenador i, pel que fa als resultats, realment cada vegada li va millor. Els primers dos clubs, el Deportivo Mandiyú i el Racing Club de Avellaneda d’Argentina, van ser una catàstrofe. Com a seleccionador d’Argentina va guanyar 18 partits, i en va perdre 6. L’última derrota va ser el 0-4 contra els alemanys durant el mundial del 2010 de Sud-àfrica. Als Emirats va entrenar dos clubs, el de primera Al Wasl i l’Al Fujairah, de segona. Al final, en 22 partits va obtenir 11 victòries, 11 empats i zero derrotes. Després d’anar-se’n, el segon equip va aconseguir l’ascens.

Toño reconeix que era escèptic quan li va telefonar un agent d’Argentina i li va proposar Maradona. Diego volia entrenar i no estava gaire entusiasmat d’imaginar un hivern a Bielorússia, va dir l’home. Toño va pensar en la publicitat, totes les entrades que vendria, els joves jugadors de l’equip que podrien dir que Maradona era el seu entrenador... Llavors va parlar amb els Hank, i els va agradar la idea. Maradona guanya vora 50.000 euros al mes, a banda de la participació en la venda de samarretes, que ha augmentat considerablement des que va arribar. El contracte és per a més d’un any. L’objectiu és ascendir a primera.

“Sé el que tothom pensava”, diu Toño. “Jo també vaig veure al final el Mundial de Rússia”. La FIFA va pensar que era bona idea oferir a Maradona un contracte com a ambaixador. A l’estiu va viatjar a Rússia per invitació de la federació mundial. Els plans sempre surten bé quan, per a la FIFA, es tracta de generar la màxima atenció possible. Maradona va ocupar més portades que Messi. La superestrella argentina va decebre mentre Maradona superava totes les expectatives.

Els seus comportaments estranys a la tribuna principal es van convertir en una part fonamental dels partits d’Argentina. Maradona es va burlar dels fans coreans, va insultar els nigerians i es va tornar completament boig quan feien gols. A l’endemig va fer una becadeta. Era el comportament d’un home malalt i perdut. Si realment va ser només “culpa del vi negre”, com va afirmar després, al final tant feia. Uns metges ja li havien detectat feia anys danys irreparables al cervell per culpa del consum de drogues i després, des del Mundial de Rússia, ningú posaria en dubte els diagnòstics.


És la cançó de sempre. Maradona era un geni al camp. La millor cama esquerra que ha trepitjat un camp de futbol. L’època a Barcelona, després a Nàpols i sobretot la victòria del Mundial de 1986... Aquells anys el van fer immortal. Un símbol d’Argentina, al nivell d’Evita Perón i Carlos Gardel. I sempre serà així, encara que des de fa dècades intenta trencar fora del camp tot el que s’ha construït allí. Gairebé no hi ha ningú que prengui més males decisions que ell. S’envolta d’amics que no ho són, ha esnifat cocaïna durant molt de temps, ha defraudat en els impostos, ha disparat a periodistes, ha pegat a la seva parella, ha tingut fills que ell mateix nega... Ha estat moltes vegades a punt de morir.
Maradona ha fet molt per destruir la seva vida. Però, per als seus fans, el seu estatus de llegenda s’ha fet cada vegada més gran. No era només el símbol de tot el que agrada del futbol, també es va convertir en tot el que embruta aquest esport. Maradona és alhora exemple i alerta, un home ple de contradiccions. El seu gol més conegut el va fer amb la mà, durant el mundial de 1986 contra Anglaterra. Havia sigut la “mà de Déu”, va dir després.

Toño, el president dels Dorados, ho sap tot. Li ha fet que alguns dies li costi dormir. Ha abandonat la celebració per la victòria espontània del seu equip i a poc a poc es dirigeix a l’autobús. “Penso que aquest any no ha sigut un bon any per a ell. La tranquil·litat d’aquí li farà bé”, diu Toño, que parla més com un terapeuta que com un president de club.
El 2018 ha sigut horrible per a Maradona. A juliol el van veure borratxo en un cotxe i va fer unes declaracions difícils d’entendre als micròfons dels reporters argentins. Al seu costat estava asseguda la seva futura dona, Rocío Oliva, que té 30 anys menys que ell.

Els seus amics diuen que Maradona s¡hauria estimat més quedar-se a Dubai. Li encanta Dubai. Podria simplement seure al sofà en la seva vil·la i veure el futbol. No hi ha res al món que li agradi més. Res. Sobretot si algú encara transfereix molts diners, tants perquè davant de la porta hi hagi un Rolls-Royce blau cel i un BMW blanc de 150.000 euros.

Maradona vol, sobretot, la seva tranquil·litat. És el més important. Un sofà, Boca Juniors --el seu antic equip-- a la televisió, una mica de te mate, carn a la brasa i dormir tot el matí, a més d’un treball que ningú es pot prendre seriosament: entrenador a la lliga dels Emirats Àrabs Units. Ambaixador d’esport per al xeic. Una cosa així.
Maradona havia trobat a Dubai el seu paradís. En el fons era com un somni de pobre senzill. Malauradament va arribar un moment en què els àrabs ja no van voler seguir finançant el seu somni. Maradona es va veure forçat a buscar-se una treball. Un bon treball, potser.

“Només puc dir que estem molt contents”, diu Toño. Durant la seva presentació, Maradona va prometre “treball dur”, i fins ara ha sigut així. Toño sembla estar francament sorprès que hagi sobreviscut les primeres quatre setmanes sense catàstrofes.

Maradona està plantat al camp de futbol. Motivat. I els jugadors, absorts escoltant-lo. Quan es va fer càrrec de l’equip, estava amb tres punts en sis partits. Des que hi és, ha guanyat tres de quatre partits de lliga. El primer que han de fer els seus xicots és ocupar-se d’evitar gols. Quan l’oponent perd la pilota, el joc canvia ràpidament. Fins ara sembla que funciona.

Traducció de Mar Sanfèlix

Juan Moreno
© Der Spiegel

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.