Les pluges torrencials sobre Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca), el 9 d’octubre, van descarregar entre 230 i 280 litres per metre quadrat en un marge d’unes tres hores; al Baix Camp, el 10 d’octubre, la llevantada va deixar 150 litres, i, el dia 14, a la regió limítrofa amb la comarca nord-catalana del Rosselló, l’Aude, van caure 350 litres per metre quadrat per la cua de l’huracà Leslie.
Els fenòmens meteorològics de les últimes setmanes s’han vinculat immediatament al canvi climàtic, tot i que, segons els experts, es tracta de llevantades de manual en el clima mediterrani, i molt concretament en aquest racó nordoccidental de la Mediterrània. Els mateixos experts recorden, però, que el canvi climàtic agreujarà cada cop més la intensitat d’aquestes pertorbacions.
Josep Enric Llebot, catedràtic de Física de Matèria condensada de l’Autònoma de Barcelona i exsecretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, inclou aquests fenòmens en un “tipus de pertorbacions característiques d’aquesta època de l’any: depressions que venen per sobre l’estret de Gibraltar i s’acaben situant moltes vegades damunt de les Balears, més al nord o més al sud, però sobre aquesta zona”. Són tempestes que es converteixen en llevantades per la circulació dels vents: “Com que les pertorbacions sempre giren en sentit contrari al de les agulles del rellotge —a l’hemisferi nord sempre és així—, envien vents de mar cap a terra. Això és el que ha fet la Leslie o la pertorbació de Sant Llorenç. La intensitat d’aquestes pertorbacions depèn de factors que es donen en aquesta època: “Com més alta és la temperatura del mar, pitjor: s’escalfa per sota de la tempesta; es crea, per tant, vapor d’aigua i, com més vapor d’aigua, més ràpidament puja aquest aire; com més ràpidament puja l’aire, més fort plou”.
Aquestes pertorbacions són típiques de tardor i molt diferents de la majoria de depressions que ens afecten, provinents de l’Àrtic i que travessen la península Ibèrica d’oest a est, entrant normalment per Galícia.
Les llevantades “són fenòmens meteorològics independents del canvi climàtic”, reconeix Llebot. Tanmateix, adverteix el físic, “el canvi climàtic els pot fer més intensos i més forts, encara que no sigui un fenomen característic del canvi climàtic”. La raó que l’escalfament global n’agreujaria les conseqüències és que “la temperatura del mar serà més alta i això mateix provoca que els vents siguin més intensos i que plogui més”.
La catedràtica de Física de l’Atmosfera de la Universitat de Barcelona Carmen Llasat, coincideix amb Llebot: “Tant les inundacions de Sant Llorenç des Cardassar com les de Carcassona no depenen del canvi climàtic. Són conseqüència d’uns forts aiguats que són característics a la zona mediterrània nostra: unes pluges torrencials que són característiques del clima mediterrani i especialment del nord-oest del Mediterrani”. Llasat afegeix que, “amb el canvi climàtic, el que es preveu és que situacions com aquestes es puguin produir molt més sovint que abans”.
Per reforçar els seus arguments, Llasat recorda que, a Sant Llorenç, als anys setanta ja hi va haver aiguats que van provocar morts —cosa que prova que són casos que es produeixen de tant en tant.
Que siguin freqüents no vol dir que es produeixin sovint. A Sant Llorenç han passat 30 anys entre un fenomen i un altre. “Són freqüents —diu Llasat— en comparació del nord de França, per exemple”.
“Una altra cosa —afegeix Carmen Llasat— són els nivells de vulnerabilitat i d’ocupació de les zones inundables, que sí que creixen. Si s’ha alterat el curs del riu o de la riera o hi ha més exposició perquè s’ha construït més, hi ha una vulnerabilitat més gran. Ha augmentat l’ocupació de zones on no hi hauria d’haver edificacions i, consegüentment, el risc d’inundació també ha augmentat en créixer aquesta vulnerabilitat”.
A més a més, aquesta vulnerabilitat continuarà creixent, si fem cas de les projeccions demogràfiques per als propers anys en la conca mediterrània.
En vista d’això, els models de predicció existents no sempre funcionen. “En el cas de Sant Llorenç —diu Llasat— els models de predicció no han arribat a veure la quantitat de pluja que es produiria”. Per què? “Perquè va ser a molt petita escala. Ja es preveia que plouria molt, ja s’havien donat les alertes vermelles, però el sistema pluviomètric es va anar realimentant i els núvols van quedar tota l’estona sobre el mateix lloc. Això és molt difícil de predir. No hi ha encara prou eines per poder-ho preveure”.
Una cosa semblant va passar prop de Carcassona: “A França també hi havia una alerta taronja però tampoc pensaven que podia passar el que va passar a l’Aude. Realment va baixar molt violentament. Ja havia plogut els dies anteriors, el terra ja estava molt humit i tota la pluja va baixar superficialment”.
Tampoc les previsions a gran escala resolen si aquestes fortes tempestes ja són més intenses per culpa del canvi climàtic. La raó és que la freqüència d’aquestes llevantades tan extraordinàries com la de Sant Llorenç és molt baixa i, per tant, es necessita l’estudi d’un període relativament llarg de temps per poder-lo analitzar bé. “Quan el Panell del Canvi Climàtic de les Nacions Unides analitza això —diu Llebot—, ho interpreta amb una seguretat mitjana. No perquè els models no vagin en aquesta direcció sinó perquè estadísticament no es poden comprovar ja que necessiten molts més anys d’anàlisi. Les mitjanes climàtiques són de trenta anys. I d’episodis extrems com aquest, quants n’hi pot haver en 30 anys? Deu, tirant llarg? I potser només un com el de Sant Llorenç. Això implica que cal una estadística molt més llarga per parlar amb seguretat”.
El canvi climàtic no sols promet portar episodis de pluges torrencials cada cop més intenses. L’altra característica del clima mediterrani que es farà més intensa i extensa, segons Josep Enric Llebot, serà l’aparentment contrària: “De la mateixa manera que parlem d’aquests episodis de pluges més intenses, l’altre fenomen que també és singular però es produeix periòdicament, les sequeres, també poden passar a ser més intenses, poden durar més i poden tenir condicions de temperatures més altes —i per tant més sequedat. Pot semblar paradoxal que s’intensifiquen alhora les sequeres i els aiguats però no ho és: són dues situacions extremes que el canvi climàtic fa més intenses”.
Llebot posa l’exemple de Catalunya, recorda “la sequera de 2007-2008, que va ser molt intensa” i constata que “hem passat uns anys sense sequeres”. Però “se’n donarà una altra, de sequera —assegura— i pot passar que sigui més intensa”, si es compleix allò que prediuen els models.