Sitges 2018

Gloriosa odissea de l'esglai

La 51a edició del Festival de Sitges marca una nova fita: deu dies del millor cinema de gènere, amb 250 pel·lícules, 7 espais de projecció i 108 convidats, entre els quals estrelles internacionals com Nicolas Cage, Tilda Swinton, Ed Harris, Peter Weir o M. Night Shyamalan

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Si pot ser escrit o pensat, pot ser filmat". La frase és de Stanley Kubrick, presagiant –com a bon i precís visionari– allò que ha fet tan singular i especial el Festival de Sitges: la capacitat de fer real allò que sembla impossible, creure en el poder imparable de la imaginació, i de fer-ho apassionadament. Tot això fa que l'aposta de la 51a edició del certamen no pugui ser més llaminera i escaient: enguany, Kubrick i la seva odissea espacial són els grans homenatjats, els fils conductors que mouen l'engranatge de deu dies de cinema intravenós, d'estrelles fulgurants, de photocalls i zombies walks, d'esglais a tort i a dret, de maratons terrorífiques amb crispetes, de sang, fetge i vísceres. També de les obres més undergrounds, innovadores i trencadores.

Com a gran imatge d'aquesta posició clau en el cinema d'avui, cap altre film que 2001: una odissea de l'espai (1968) per fer visible d'on venim i on anem, en termes fantàstics. L'obra va ser clau per entendre què és avui el fantàstic i la ciència-ficció, un gènere adult i madur que sobrepassa les cotilles i que s'ha desplaçat de la marginalitat de la minoria a la centralitat del mainstream –només cal veure la cartellera i films recents com La monja (Corin Hardy) o l'excel·lent A Quiet Place (John Krasinski), al capdavant dels primers llocs de recaptació de l'any–; un gènere que conté una paleta rica i diversa d'obres, idees i solucions, amb l'exercici de l'enginy que no es conforma, amb una fórmula que ja no en té prou amb el catàleg conegut de girs, efectes especials o escenaris imaginatius. Perquè el fantàstic, en l'accepció més gran del terme, ha acabat sent una al·legoria de la vida que –malauradament, o no– vivim o haurem de viure.

 

La prova fefaent d'això, del miracle d'aquesta vitalitat insubornable, és cada primera setmana d'octubre a Sitges, en un festival que s'ha fet tan gran com el gènere que el justifica des del primer dia. La programació, els convidats i la vitalitat entre públic i sector així ho demostren, com també ho fa l'aposta de la direcció que, un any després del cinquantenari, ha estat capaç de programar una de les edicions més potents, musculoses i temptadores de la seva història. Primer, amb la presència d'estrelles incontestables del firmament hollywoodià com Nicolas Cage, Tilda Swinton, Ed Harris, Ron Perlman, Pam Grier, Peter Weir o M. Night Shyamalan; totes elles, amb l'afegit d'haver-se entregat del tot a la causa.

Segon, amb una programació per on han passat les darreres creacions de noms internacionals tan rellevants com Lucca Guardagnino, Lars Von Trier, David Robert Mitchell, Gaspar Noé, Agnieszka Smoczynska, Gareth Evans, Claire Denis o Lee Chang-dong. Són la punta de llança de 250 pel·lícules, gaudides i viscudes en set espais de projecció –quatre d’ells, sales de cinema–, de 21 experiències immersives a través del VR cinema i de 108 convidats, amb L'Auditori Melià Sitges convertit en l'epicentre gravitatori de tot plegat, amb una vintena de catifes vermelles per on passejat directors, actors i actrius.

El certamen es completa amb una extensa programació d'activitats paral·leles, com set exposicions temàtiques, les trobades de la indústria Sitges Film Hub, classes magistrals, presentacions de llibres, trobades exclusives amb actors i directors, i la consolidació d’oferta en realitat virtual i sèries, un àmbit que es consolida cinc anys després de la seva aparició a la programació, enguany amb novetats tan sucoses com La maldición de Hill House o The Walking Dead.

Pam Grier i Ángel Sala, a l'Auditori Melià | Festival de Sitges

 

De Tilda Swinton a John Carpenter

La inauguració del festival ha tingut com a grans protagonistes l'esperadíssim remake de Suspiria i la presència de Tilda Swinton, que interpreta el paper de professora Madame Blanc i que ha estat mereixedora del Gran Premi Honorífic, en una jornada que quedarà gravada en la memòria més emotiva del festival. "És un dia molt especial per a mi, perquè aquest matí ha mort el meu pare –confessava l'actriu al públic, en recollir el guardó, flanquejada a l'escenari per JA Bayona–; he dubtat en venir, però he decidit que calia ser-hi, perquè Sitges és un festival sobre la fantasia", i ressonava amb força la gran ovació de l'Auditori.

La projecció de Suspiria ha fet bons els auguris provinents de la seva estrena al darrer Festival de Venècia. Signada pel director d'una de les sensacions del darrer curs, Call me by your name, la pel·lícula és una versió –amb metratge allargassat– del clàssic de Dario Argento del 1977 que ha aconseguit sacsejar i inquietar, dividint el públic entre entusiastes i detractors.

 

L'altra gran presència dels primers dies ha estat Nicolas Cage, un d'aquells actors que generen expectació i corredisses a cor què vols. Carismàtic i encisador, el nord-americà s'ha mostrat encantat de viure l'experiència i de presentar Mandy, una de les pel·lícules de gènere més esperades de l’any i amb vocació més popular: "sé que estic en un gran festival", ha assegurat.

A l'altra banda de la programació, la cloenda del festival ve marcada per uns altres dos noms de pes: M. Night Shyamalan i John Carpenter, dos mestres d'univers intransferible, inimitable. El primer és autor d'obres imprescindibles del cànon modern del gènere fantàstic com El sexto sentido, El bosque, La jove de l'aigua o Múltiple. A Sitges presenta, en exclusiva, un fragment de Glass, la continuació d'aquesta darrera i, al seu torn, darrer capítol de la trilogia iniciada amb El protegido.

Nicolas Cage, a Sitges | Festival de Sitges

 

Un final de festival de traca, amb un dels noms més adorats i controvertits de l'escena actual, de mirada i narrativa única i, de vegades, també exasperant, capaç de ser genial i obtús en la mateixa proporció. El segon, John Carpenter, és el protagonista d'una actuació estel·lar, prevista a l’Auditori Melià un dia després de la projecció de Halloween (La noche de Halloween), de David Gordon Green. Una nova revisió a la mare de tots els slashers, en la celebració que el gènere mereix.

 

Sitges com a "pàtria" i el poder esclatant de la dona

Entre primer i darrer dia, el festival ha comptat amb les estrenes de Superlópez, dirigida per Javier Ruiz Caldera i basada en el personatge creat pel dibuixant Jan i que compleix 45 anys; o El año de la plaga, adaptació de la novel·la L'any de la plaga, de Marc Pastor, dirigida per Carlos Martín Ferrera. Abans de la projecció de la darrera, aquest dijous, Álex de la Iglesia ha recollit el premi Méliès a la trajectòria. Entre aplaudiments fervorosos del públic assistent –totalment merescuts, atesa l'entrega al fantàstic–, el director d'El día de la bestia, Acción Mutante, La comunidad o El bar, afirmava que venir a Sitges és "com tornar a casa; puc dir que això és la meva pàtria".

 

Més enllà de proclames d'amor patriòtic, d'herois nostrats i adaptacions d'èxits indiscutibles de la narrativa catalana contemporània, el festival ha viscut un grapat de moments "marca de la casa". Ha estat el cas de l'estrena de The House that Jack Built, darrera pel·lícula de Lars von Trier, un intent de tintar d'ironia les històries d’assassins en sèrie, amb la pretensió d'aportar una reflexió sobre l’art en si mateix i la violència, sense defugir de l'excés i de la impudícia de mostrar sense miraments.

David Robert Mitchell, director d'It Follows ha presentat l'interessant trencaclosques Under the silver lake. Estranya, inquietant, agosarada, sempre en tensió. Una mena de pulsió latent que també s'ha pogut veure a Burning, thriller coreà signat per Lee Chang-dong i que adapta una història de Haruki Murakami. Entre els grans èxits del certamen cal assenyalar, també, Lazzaro Felice (Alice Rohrwacher), una faula emparentada amb el neorealisme màgic, i que compta amb Sergi López com a intèrpret. També cal assenyalar Morto ñao fala, opera prima del brasiler Dennison Ramalho.

Però si una projecció ha tingut la seva dosi de ressò, discussió en xarxes i aplaudiment massiu i feliç, aquesta ha estat Assassination nation, de Sam Levinson. Una pel·lícula sobre xarxes socials que agafa l'esperit de Black Mirror i li dona un altre pas de rosca, entenent de debò de què va això de les xarxes socials. I, sobretot, que posa en primer pla l'apoderament femení, desemmascarant la doble moral, presentant-se davant el públic sense complexos de cap mena, de vocació popular, i amb l'afegit d'un pla seqüència a l'exterior que val la pena paladejar.

Roda de premsa de 'El año de la plaga', amb l'autor del llibre, Marc Pastor | Festival de Sitges

 

Per a tots els gustos i públics: de Fantastic Kids a Sitges Bacanal

Als marges de la programació, motor estricte del festival, enguany es poden gaudir d'espais de trobada com el Fantastic Kids, que el certamen posa en marxa aquest 2018 en col·laboració amb l’Obra Social La Caixa, amb tallers sobre escriptura de guió o sobre el procés de creació d’un curtmetratge, impartits a l’Hort de Can Falç i oberts per a tot tipus de públic. En el mateix punt s’ubicarà també el ja tradicional espai de Cinema a la Fresca.

Propostes que s'uneixen a un dels grans èxits de l'any passat, de nou al festival: la Sitges Bacanal, que torna a unir cinema i gastronomia en una proposta exclusiva que reinterpreta 2001: una odissea de l’espai de la mà d’Oriol Castro com a padrí de l’esdeveniment i la col·laboració del restaurant Disfrutar i el xef Daniel Aguilar de l’Hotel ME Sitges Terramar.

 

De l'odissea al cor de les tenebres

Encara amb les darreres hores de festival per gaudir, els organitzadors –comandats per l'incombustible Ángel Sala– ja han fet públic quines seran les línies mestres de la propera edició. De l'odissea espacial es passarà a El cor de les tenebres, novel·la icònica de Joseph Conrad, al seu torn inspiradora de gran número de pel·lícules, essent la més cèlebre Apocalypse Now. El director ha anunciat que aquesta principal referència anirà acompanyada d'altres eixos temàtics que celebren anys el 1979, com Mad Max o Alien, el octavo pasajero. Una passió per la feina, pel talent i pel cinema que demostra que Sitges és molt més que un festival. Proper a la mística de la religió que professen els adeptes, el certamen s'ha guanyat a pols ser una data assenyalada a foc al calendari de la parròquia cinèfila catalana. I, també, l'honor de ser l'esdeveniment cultural més gegantí i internacional del país.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.