No hi ha cap força més poderosa que la del primer amor, com tampoc no hi ha res que deixi més ferida, per molt que passi tota una vida. És el senyal de la melodia que sempre torna, fascinant i agra; és aquella manera d’haver estat immortal, i de saber que ja no ho podràs tornar a ser. Call me by your name és la pel·lícula que captura aquest moment irrepetible, amb la descoberta de l’amor al mateix temps que es descobreix el cos, amb la proesa de veure com les intuïcions d’allò que podries ser van prenent forma.
La pel·lícula és fruit de la combustió química no només de dos actors que saben explicar, amb la languidesa necessària, tota la pèrdua que comporta aquest instant d’autoafirmació, sinó també de la visió sensual de Luca Guadagnino i de la precisió amatent als detalls sumptuosos de James Ivory —convertit en el guanyador més gran, amb aquest film, de l’Oscar a millor guió adaptat. Dues maneres de pair un relat que acaba sent com ha de ser, precís en els tempos, mostrant l’ebullició d’un jove de 17 anys que se sent totalment atret per un home que passa folgadament dels vint, en un joc de sensualitats hipnòtiques, coreografiades al ritme dels balls de revetlla, de la música dels 80 —som a l’estiu del 1983—, de com mantenir en secret un amor entre dos homes que s’ofereixen, del somriure nerviós d’una manera de fregar-se com si res, de la manera de no poder perdre el temps sense caure en la precipitació dels fets que s’han de succeir.
A foc lent i amb un aire agraïdament sofisticat —tan com ho permet una família poliglota, culta, acostumada als plaers del primum vivere, però sense deixar de filosofar—, tot es va succeint al moment que toca, i aquesta n’és la gran virtut. Notem la pell oferta, els porus que transpiren, el sexe dels albercocs —amb lliçó de complicitat etimològica inclosa. I gaudim de cada decisió presa per Guadagnino, fent-nos lliscar en un món on volem ser, en un amor que volem tenir, en un secret que volem guardar, en una tensió que no es desboca mai, perquè tot té sempre el sentit que ha de tenir, com aquells estius on el temps es fonia lànguidament, on la seducció era un joc que transportava de manera directa al paradís. On l’ordinari ens sembla la millor pàgina d’una història on tot acabarà bé.
També és el film de dos personatges i dos actors que li escauen. L’esvelt Armie Hammer, com una cariàtide de presència magnètica i amb un carisma que es veu en la manera de caminar, de mirar, de dir; fa possible que sigui molt més que un desig irrefrenable, i molt més que el mentor que sedueix l’innocent desprevingut. I Timothée Chalamet, tan fràgil com inflexible en la persecució del desig, en descobrir-se i descobrir allò que vol, amb una mesurada manera d’impregnar-se de confusió i de dubte davant del món —el futur, la veritat— que es presenta, sense mitges tintes, als seus ulls. Call me by your name és un relat d’innocència perduda, però també d’assumpció i conquesta. De tristesa necessària per poder avançar. És l’aroma, el gust i la forma de l’estiu de les nostres vides, que sempre arriba quan menys te l’esperes, i profana els nostres punts més dèbils. Just quan aprenem que ens haurem de fer grans, i encara no repudiem la voluptuositat de la idea.
Call me by your name
Direcció: Luca Guadagnino
Itàlia, 2017
Durada: 130 minuts
Guió: James Ivory
Música: Sufjan Stevens
Fotografia: Sayombhu Mukdeeprom
Repartiment: Timothée Chalamet, Armie Hammer, Michael Stuhlbarg, Amira Casar
Gènere: Drama romàntic