Els crítics

El deliri de ‘Maniac’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Maniac posa una pastilla sobre la taula i et demana que la prenguis, talment com passa als seus protagonistes. Si ho fas, experimentaràs un viatge audiovisual que en els seus moments més delirants pot ser molt entretingut, però que no té la profunditat per provocar el sacseig emocional que promet la seva premissa. La ficció està basada en una sèrie noruega, que ja vam ressenyar en el seu moment a EL TEMPS, que tenia ambicions molt més humils però en canvi va ser molt més efectiva que la versió nord-americana a l’hora de desenvolupar el seu tema a l’audiència (el fet que la normalitat no existeix). En comparació amb la senzillesa de l’original, a la Maniac de Netflix s’afegeixen molts elements que fan la sèrie més gran i extravagant, però que no aporten gaire cosa més al marge d’això. Així, tenim un món distòpic que podria haver sortit de Black Mirror, una empresa japonesa dedicada al desenvolupament de fàrmacs, entre més tasques, i un experiment conduït per un neurocientífic que creu que pot curar tots els problemes psicològics de la humanitat amb el seu projecte. Molts afegits per acabar arribant a la mateixa idea: l’exploració psicològica dels protagonistes i dels seus traumes a través de viatges (en aquests cas facilitats per la ciència) que els condueixen per mons imaginaris on viuen tota mena d’aventures que permeten a la sèrie explorar diversos gèneres.

El principal problema de Maniac està en la incapacitat de fer d’aquest viatge, que l’espectador fa amb els protagonistes, alguna cosa més profunda que un entreteniment visualment cridaner. Irònicament, tenint en compte que la sèrie dedica dos episodis a presentar els seus dos protagonistes, la sèrie no aconsegueix que ens involucrem prou en els seus problemes perquè el guió ens faci trontollar emocionalment quan arriba el moment en què s’enfronten als seus traumes. Passa sobretot amb l’Owen, que és massa anodí i té uns traumes familiars caricaturescos que és difícil prendre’s seriosament. En el cas d’Annie, la història amb la seva germana té més força dramàtica i és el personatge més sòlid del tàndem. Com que les diferents aventures que viuen a través de les al·lucinacions de l’experiment serveixen per treballar els seus traumes, aquestes estan condicionades pel fet de si ens hem involucrat o no en el seu bagatge emocional. És per això que els millors d’aquests episodis dins l’episodi són les entregues on ella és protagonista, en particular l’aventura del lèmur robat. Quan funciona, Maniac recorda The Leftovers en la seva combinació d’escenari irreal però efectes emocionals reals.

‘Maniac’
Creador: Patrick Sommerville
(basant-se en la sèrie noruega)
Repartiment: Emma Stone, Jonah Hill, Justin Theroux
Temporades: 1
Canal: Netflix

La semblança no és cap casualitat, ja que el seu responsable és Patrick Sommerville, que va ser guionista de la sèrie de l’HBO. Però els moments en què això passa són excepcionals. La majoria d’aventures es queden en un exercici de gènere, un joc per als actors que Emma Stone es pren com una oportunitat per experimentar i que Jonah Hill no aprofita. També és un joc per al director Cary Fukunaga, que dona a la sèrie de Netflix un aspecte cinematogràfic i gaudeix amb la recreació de tot tipus d’escenes. Es nota que ha concebut la sèrie com una caixa de sorpreses on hi ha de tot, incloent-hi un pla seqüència que recorda el que va fer en True Detective. Potser perquè Maniac acaba funcionant millor com a entreteniment delirant que com a drama seriós, al final els dos científics interpretats per Justin Theroux i Sonoya Mizuno, acaben prenent el protagonisme a la parella titular. Em quedo amb ells i amb el conflicte que tenen amb la seva pròpia creació, que ha estat de les coses més boges que he vist aquest any. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.