Al psiquiàtric de 'Maniac'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El pacient d’un psiquiàtric és el protagonista de l’última meravella de les sèries nòrdiques. Es tracta de Maniac, una ficció d’origen noruec que ja ha cridat l’atenció de Netflix (que n’ha comprat els drets per fer-ne un remake que anirà a càrrec de Cary Fukunaga). De rebot, ha cridat l’atenció sobre una sèrie que passava força desapercebuda, fins i tot ara que les sèries estrenades en territoris no anglosaxons tenen un seguiment més intens que fa uns anys. Val la pena anar directes a la sèrie original i descobrir l’obra creada a mitges entre dos guionistes i actors, Espen P. Andersen Lervaag i Häkon Bast Mossige. El primer interpreta el protagonista, que també es diu Espen i, com ja hem dit, és el pacient d’un psiquiàtric que es comporta de manera aparentment erràtica. La fantàstica idea de Maniac és dividir el seu temps narratiu en dues parts: la primera mostra la vida real del personatge, la segona ens permet veure com veu la realitat dins del seu cap.

Al seu cervell, l’Espen interpreta la vida a partir dels paràmetres de la ficció, i en cada episodi creu que és dins d’un gènere diferent. En un episodi tot ho veu com si protagonitzés una pel·lícula de superherois, al següent com si estigués en una història ambientada a la Segona Guerra Mundial, etc. El personal del psiquiàtric i tots els que formen part del seu dia a dia són convenientment interpretades a través d’aquest filtre, encaixant-les en la seva fantasia. Aquesta estructura permet a Maniac buscar situacions còmiques de tres formes diferents, que es complementen: en primer lloc, les situacions esbojarrades que provoca el personatge a la vida real, fent parar boig el director del centre psiquiàtric; en segon lloc, la paròdia que fa dels diferents gèneres cinematogràfics, i en tercer lloc, el xoc entre la perspectiva del pacient i la realitat, que també ens regala moments molt divertits, particularment en la seva relació amb una infermera.

Però si Maniac et roba el cor és perquè a més de comèdia hi ha emocions. L’espectador va estimant a poc a poc el personatge, i un individu que inicialment semblava estrany i imprevisible es va convertint en un personatge proper que entendreix l’audiència i fins i tot la fa còmplice de la incomprensió que viu per part de la resta de personatges. Nosaltres acabem formant part del seu món, i aquest és un factor clau per sentir-nos més propers a ell del que esperàvem. Així, Maniac aconsegueix qüestionar el concepte de “persona normal”. Al capdavall, l’únic que separa Espen d’altres persones que viuen en realitats mentals diferents és que a ell el podem comprendre perquè la sèrie mostra què passa pel seu cap. És un procés que la ficció televisiva no fa gaire sovint. De fet, acostuma a fer el contrari, crear identificacions amb personatges que reflecteixen una idea de normalitat que és tan artificial com múltiples són les maneres de veure el món.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.