George Orwell, a la seva novel·la 1984, imagina una societat vigilada per mitjà de telepantalles sota l’ull totalitari del Gran Germà. Combinada amb Un món feliç, d’Aldous Huxley, la distopia orwel·liana ajuda a comprendre millor el present. Amb la nostra aquiescència i tot, els ciutadans mai no havíem estat tan vigilats a través dels mòbils i les anomenades xarxes socials, que, de passada, ens mantenen hipnotitzats i entretinguts. El somni dels poders de controlar i subjugar els que consideren els seus súbdits està més a prop que mai de fer-se realitat.
La revelació, amb direcció i dramatúrgia de Jorge-Yamam Serrano, exposa les represàlies patides per Julian Assange, Chelsea Manning i Edward Snowden per haver filtrat “informació reservada”. El seu coratge els va dur a l’exili o a la presó. El seu “crim de lesa pàtria”: revelar al món la vulneració de drets fonamentals que perpetren, en secret, les clavegueres dels EUA i les grans empreses que les secunden. Els sofisticats sistemes de vigilància permeten exercir el control contra qualsevol dissidència i cometre assassinats selectius, detencions, judicis, coaccions, etc.
A través d’Assange, Manning i Snowden, exemplificats en moments crucials dels seus viacrucis, La revelació aborda la censura i la manipulació de la informació, la crisi dels mitjans i del periodisme, la coartació de la llibertat d’expressió i altres drets bàsics o les múltiples formes de control dels governs fins a extrems inaudits. Davant d’aquest poder omnívor i davant d’aquesta perversió de les democràcies actuals, es drecen noves vies de resistència i noves formes d’actuació de què són paradigmàtics els tres casos duts a escena.
Estructurat en tres actes, un per a cada whistleblowers (‘denunciant’), el muntatge s’acompanya de dos entreactes en què, tot trencant la quarta paret, es dona veu a Galileo Galilei i a Sòcrates, com a mostres —massa caricaturades— d’actituds davant del poder. Molt més elaborat que Camargate (2015), La revelació es presenta com un teatre documental, “a ritme de thriller tecnològic”. D’entrada, s’avisa al lector que els textos, diàlegs i materials són reals. La dramatúrgia ha consistit, doncs, a triar-los i a relacionar Assange, Manning i Snowden com a víctimes del Gran Germà nord-americà.
La revelació
Direcció i dramatúrgia:
Jorge-Yamam Serrano
Espai Lliure, 11 de juliol
En un treball d’equip notable, interpreten els diversos papers de l’obra Rubén Ametllé, Cristina Gámiz i Xavi Sàez, molt preocupats per assemblar-se als personatges reals que hi ha al darrere. Tres grans pantalles, com a complement documental i estètic, projecten imatges i textos al·lusius a la situació de cadascun dels tres protagonistes. S’hi fa notar també la influència de Tots els homes del president (1976), d’Alan J. Pakula, un film excel·lent sobre l’escàndol del Watergate, revelat gràcies al periodisme d’investigació d’alt nivell.
El teatre documental pren sentit quan hi ha l’articulació d’una tesi política i estètica com a rerefons i quan defuig el mimetisme de la realitat. La revelació es queda a mig camí. Parteix d’una voluntat de denúncia, una bona base documental i una estructura definida. Però hi fluixeja el treball de dramatúrgia i escenificació. Dels tres casos, el de Manning, indultada per Obama el 2017, és el que permet més joc escènic i el que resulta més colpidor, perquè verifica que els prepotents EUA —com l’Oceania d’Orwell— no tenen escrúpols a l’hora d’esclafar la dissidència i la veritat.