Ençà i enllà

Xina entre nosaltres

L’any 2015 les inversions xineses a Europa van ascendir als 31.380 milions d’euros, un 55% més que l’any anterior. El mannà xinès també ha arribat a casa nostra: compren clubs de futbol, controlen les principals terminals dels ports, entren en l’accionariat de grups agroalimentaris, adquireixen hotels i són uns actius agents en el mercat immobiliari. Als inversors xinesos els atrau el nostre territori. Les seues inversions, avisen els experts, continuaran creixent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Xina ha eixit de compres i ens mira. El gegant asiàtic, convertit en la primera economia del món a finals de 2014 —representa ja el 16,5% de l’economia mundial, per davant dels Estats Units, i ha estat capaç, en dotze anys, de duplicar el PIB per persona, cosa que al Regne Unit li va costar 150 anys—, ha iniciat de fa una dècada una estratègia d’expansió econòmica que implica la resta del món. El país que governa Xi Jinping ja no es conforma de ser la fàbrica del món —d’aquest país surten, per exemple, el 80% dels aparells d’aire condicionat del món— i aspira a convertir-se en el principal inversor estranger del món. La Xina té fam i té les butxaques plenes. El món és el seu aparador. I alguns dels mossos vol fer-los a casa nostra. La posició mediterrània, l’existència d’un entramat empresarial solvent, la seguretat jurídica i uns preus assequibles en comparació d’altres latituds europees, fan del nostre un mercat abellidor.

Segons l’agència Deloitte, la Xina és actualment un dels països que més inverteix a l’estranger. En els últims anys la seua capacitat inversora ha millorat fins a situar-se en la tercera posició mundial, per darrere dels Estats Units i el Japó. La seua progressió, en aquest camp com en tants altres, ha estat espectacular. L’any 1990 se situava en la posició 22 a nivell mundial, amb una quota dins de les inversions estrangeres mundials del 0,34%. L’any 2013, va ascendir fins al tercer lloc, amb una quota del 7,16%.

Tot plegat respon a la política implantada l’any 2001 per Jiang Zemin i que es resumia amb la frase “Going global” (fer-se global). Aquella estratègia implicava en primera instància encoratjar les empreses estatals a invertir més enllà de les seues fronteres. Després s’hi haurien d’implicar també les poderoses i mastodòntiques empreses privades, com finalment ha passat. L’objectiu era múltiple: adquirir marques ja reconegudes per implantar-se en nous mercats; adquirir know-how i tecnologia; o crear els anomenats “Global Champions”, és a dir, empreses globals capaces de competir a nivell internacional. Els esforços dels successius governs xinesos, units a la seua entrada en l’Organització Mundial del Comerç, han donat els seus fruits: segons dades publicades per la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, les eixides d’inversió estrangera xinesa han passat de 6.800 a 101.000 milions de dòlars en el període 2001-2013. Això suposa que, en només 12 anys, pràcticament han triplicat el seu pes respecte del PIB passant del 2,6% al 6,7%. Ni tan sols la crisi financera global va aturar la seua ànsia. Més aviat va passar el contrari: durant aquest període la inversió estrangera directa a nivell mundial va descendir d’un 11,8%; en canvi, la Xina va registrar creixements del 111%.

A preu de saldo

Europa és actualment la tercera destinació de les inversions procedents del gegant asiàtic. Per davant del Vell Continent figuren Àsia i Amèrica Llatina. Pràcticament cap sector s’ha lliurat de la voracitat asiàtica. Els seus tentacles van de l’automoció al gas, passant pel lleure. De fet, la compra de la multinacional sueca Volvo pel fabricant xinès Zhejiang Geely va despertar no pocs temors. Es tractava d’una de les marques europees més emblemàtiques. Per a molts, aquella operació va significar un colp a l’aleshores malmesa autoestima europea. Tanmateix, el temps ha demostrat els beneficis mutus d’aquell acord anunciat el 2010. D’aleshores ençà, els diners xinesos no han parat d’amarar el món empresarial europeu. La química estatal ChemChina ha adquirit la multinacional agrària suïssa Syngenta per 38 milions d’euros; el grup Midea va agafar el control del fabricant alemany de robots Kuka per 4,6 milions; per cinc milions d’euros el grup d’electrònica Haier va adquirir la secció d’electrodomèstics de General Electrics; Grup Fosun va comprar el 80% de l’entitat financera portuguesa Caixa Geral; l’any 2016 Cosco va prendre el control del port del Pireu, a Grècia, després d’adquirir-ne el 67% de les accions. Una cosa ha deixat en evidència aquests anys d’experiència: a Europa no hi ha ningú intocable. Des de l’any 2015, l’emblemàtica firma Pirelli està sota el control de ChemChina. L’any 2015 el flux de capitals des de la Xina cap a Europa va ascendir als 31.380 milions d’euros, un 55% més que l’any anterior. La quantitat rebuda és el doble que la que va registrar Estats Units.

Els països de l’Europa central i oriental resulten especialment atractius. Al capdavall aquesta zona del Vell Continent és una baula indispensable de l’anomenada Ruta de la Seda, un ambiciós projecte d’obertura de mercats i internacionalització de l’economia. Per tal d’invertir en aquesta zona, Pequín ha habilitat un fons d’inversió de 10.000 milions d’euros, uns diners que són molt cobejats en uns països amb dificultats per finançar grans obres o infraestructures.

A Sèrbia, per exemple, li ha promès una inversió de 3.000 milions d’euros per crear una línia d’alta velocitat entre Belgrad i Budapest. A la República TxecaPequín vol finançar els 850 milions d’euros que costa unir mitjançant canals els rius Danubi, Oder i Elba, un projecte llargament ansiat pel president txec, Milos Zeman. Les incipients relacions entre el país asiàtic i els europeus s’han formalitzat a través de la creació del Fòrum 16+1.

Un mostrari d’oportunitats

Catalunya, País Valencià i Illes no han quedat al marge d’aquesta febre groga. Els llaços comercials, turístics i personals són com més va més forts. Que Air China haja decidit ampliar les freqüències de vols des de Xangai i Pequín (en aquesta ruta, a més, s’elimina l’escala a Viena) no és en absolut casual. Tampoc que el China Construction Bank haja decidit obrir una filial a la capital catalana. A aquesta banda de la Mediterrània, Barcelona actua com un pol d’atracció potentíssim. La capital catalana “figura entre les ciutats més atractives d’Europa i els preus són més assequibles que en altres capitals europees. Té encant, una bona oferta cultural i un bon clima”, explica a EL TEMPSChuanyi Lin, director de l’agència immobiliària Nar International Business, especialitzada a donar servei als compatriotes que volen instal·lar-s’hi.

L’immobiliari és un dels mercats on els particulars han posat més interès, segons afirma Lin. El Col·legi de Registradors no proporciona informació sobre això. Des de Nar tanquen mensualment entre cinc i deu operacions en la capital catalana amb compradors de nacionalitat xinesa. L’increment és especialment notable des de l’any 2013, quan el Govern espanyol va aprovar la Llei de suport als emprenedors, que permet circular lliurement per Espanya i la Unió Europea als estrangers que hagen realitzat una inversió en territori espanyol d’almenys 500.000 euros. Segons l’IESE Business School, el 2015 els xinesos van ser els estrangers que més pisos van adquirir, per davant de francesos, italians i britànics.

Particulars a banda, també a nivell corporatiu s’han succeït moviments importants. Entre els més sonats, per les seues derivades socials, hi ha la compra de l’RCD Espanyol per Xen Yansheng, un multimilionari que va amassar la seua fortuna en el negoci dels cotxes de luxe teledirigits, els drons i els video-jocs. El també propietari de Rastar va pagar 14 milions d’euros per un paquet accionarial del 45,1%. D’aquesta manera, l’Espanyol s’uneix a la llarga llista de clubs europeus que han acabat en mans asiàtiques: AC Milan, Atlètico de Madrid, Aston Villa o Manchester City.

Una altra operació corporativa d’alta volada fou la protagonitzada pel grup Miquel Alimentació. La tardor de 2015, Bright Food, el primer grup industrial de la Xina, va adquirir aquesta empresa de distribució catalana per 225 milions d’euros. Amb aquesta compra, Bright Food volia convertir Miquel Alimentació (propietària de marques com Spar, Suma o Gros Mercat) en la seua plataforma per exportar productes d’aquí cap a Àsia. Una alta de les empreses que podria protagonitzar un pròxim desembarcament a casa nostra és Alibaba. El gegant del comerç electrònic va fer públic que estudia instal·lar a Barcelona una planta logística per al sud d’Europa. El 2015, a les Balears, el grup GPRO va comprar l’històric hotel de cinc estreles Valparaíso. L’adquisició d’aquest establiment de luxe augurava més compres futures en el sector de l’alta gamma, però de moment els inversos xinesos han optat per la discreció.

De l’Índic al Mediterrani

Les xifres són força eloqüents. Segons l’estudi “Inversió Xinesa a Europa” d’Esade, durant 2015 Catalunya va captar el 40% del total d’inversions del gegant asiàtic a Espanya. L’any passat, el País Valencià va obtenir 534,2 milions d’euros. Durant la primavera passada diverses delegacions empresarials van visitar el port de València i els responsables de la Cambra de Comerç per avaluar possibles inversions futures.

És precisament als ports on a hores d’ara la presència asiàtica és fa més visible. L’interès de Pequín per controlar el comerç marítim mundial s’ha traduït en un presa de posicions en infraestructures estratègiques. No és estrany, doncs, que en els darrers cinc anys hagen mogut fitxa. Al capdavall, la Xina és un soci comercial preferent dels ports de València i Barcelona. El 23,8% de les mercaderies que entren o surten de la instal·lació catalana tenen origen o destinació a la Xina. L’any passat s’hi mogueren 360.078. El 42,7% dels contenidors que hi entren provenen d’allà. La xifra és molt semblant en el cas valencià.

A més, les operadores xineses tenen un protagonisme essencial. A València, la naviliera Cosco va agafar aquest estiu el control de Noatum Ports, fins ara propietària de la principal terminal del recinte del Grau. “Hi ha un interès mutu per la presència xinesa en les nostres instal·lacions”, indiquen fonts de l’Autoritat Portuària de València. Per la seua banda, Hutchison, l’altra gran operadora portuària xinesa, controla la principal terminal del port de Barcelona, en la construcció de la qual s’han invertit 500 milions d’euros.

Una cosa sembla evident: la inversió xinesa, fins ara mateix, només ha mostrat una part del seu potencial. Encara està molt lluny, per exemple, de la inversió que a casa nostra fan els socis europeus. Tot indica, però, que es tracta només dels aperitius i que, en el futur, als asiàtics els resten molts plats per cruspir-se.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.