Política

Es pot fer un Scottish National Party a Catalunya?

Carles Puigdemont, Quim Torra, Jordi Sànchez i els seus col·laboradors més pròxims constituiran, previsiblement, un moviment transversal de cara a la tardor. Dilluns, aquest projecte és explicat a l’Ateneu Barcelonès, amb els 135 membres de la llista de Junts per Catalunya com a convidats principals. Diuen inspirar-se en l’Scottish National Party, la formació líder a Escòcia, transversal, monopolitzadora de l’espai independentista, però amb un entorn polític i sociològic ben distint al català. Analitzem el repte.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Junts per Catalunya està destinat a esdevenir una mena d’Scottish National Party. El seu paper seria el mateix que el de l’Assemblea Nacional Catalana, però presentant-se a les eleccions”. Així definia l’objectiu principal de JxCat una de les seues veus internes en una conversa privada. Era el mes de maig. Tot just Quim Torra acabava de ser investit. Restaven pendents els nomenaments definitius dels consellers. I l’entorn polític del president a l’exili, Carles Puigdemont, perfilava una evolució que ja té el seu primer capítol. La presentació d’un moviment, de vocació transversal, inspirat en el principal partit polític d’Escòcia i que podria esdevenir partit. De fet, aquest és el seu principal propòsit. I podria fer-se realitat a la tardor.

A Catalunya, però, la transversalitat, fins ara, ha estat més fàcil d’assolir des de l’àmbit cívic que des del polític. Així s’ha demostrat en les grans manifestacions que, sense cap divisió, han agrupat tota mena de públic sense que predominen les sigles de cap partit. Amb aquest esperit es va constituir l’Assemblea Nacional Catalana, que ha aconseguit agrupar tota mena de militants independentistes, vinculats o no a partits polítics –sense oblidar les discrepàncies amb l’ANC durant l’etapa de Jordi Sànchez en aquest sentit. Els Comitès de Defensa de la República han complert, sense discussions, aquesta meta de la transversalitat per realitzar accions al carrer. No comptar amb líders, portaveus ni caps visibles, a més, hi contribueix.

Però, i entre els partits? Fins ara, la transversalitat de l’independentisme ha estat ben reflectida en l’existència de distints partits. La coalició Junts pel Sí de les eleccions de 2015 va ser aplaudida per l’esforç de convergents i republicans per anar plegats. Si bé, també va alimentar la CUP o els comuns, atès la negativa d’alguns votants d’esquerres a afavorir una llista liderada per l’antiga Convergència, aleshores encara present.

La fórmula no es va repetir el 21 de desembre i ara hi ha qui busca una altra solució de llista unitària i transversal de cara a les municipals de l’any vinent. Les primàries proposades per Jordi Graupera a Barcelona busquen, precisament, una llista única independentista liderada pel candidat més votat, siga qui siga i vinga d’on vinga. No és una idea que haja estat malament rebuda. De fet, Clara Ponsatí, des de l’exili escocès, ha escrit el pròleg del llibre del filòsof, Una proposta per a Barcelona, en què es pregunta: “com posem en primer pla la diversitat de projectes i conviccions sense cedir ni un pam de terreny als autoritaris?”. Abans, rebutja l’actitud dels “partits, atrapats per les servituds i el clientelisme arrelats en dècades de llistes electorals tancades”, que “donen excuses i argumenten la seva reticència dient que cal oferir diversitat i no unitat”.

La proposta de Graupera no és la del nou moviment de Puigdemont. Però no es pot dir que no tinguen el mateix esperit: el de la unitat. I tampoc no es pot dir que no xoquen amb les mateixes crítiques. Les mateixes que també va trobar l’Assemblea Nacional Catalana quan va proposar la fórmula de Graupera als municipis de més de 25.000 habitants per a les municipals de 2019. Una proposta, cal dir, que no va comptar amb àmplia majoria dins de l'ANC, que la va recolzar en un 60%Esquerra Republicana s’entesta a marcar el seu perfil propi com a partit. Temen que la llista unitària a les municipals –i, en conseqüència, a tots els comicis– alimente el vot a altres formacions no independentistes o l’abstenció. Alhora, destaquen que amb aquesta proposta, els pactes que han possibilitat alcaldies independentistes com les de Sabadell, Sant Vicenç dels Horts o la de Badalonaaquesta darrera finalment dinamitada– no serien possibles. Perquè al si de formacions com la dels comuns, fins i tot la CUP, entenen que cal negociar qüestions socials per arribar a pactes, cosa que es faria molt més complicada amb un front comú que només aposta per la independència. Així ho entenen al si d’ERC.

Siga com siga, la de la unitat és una fórmula que està al debat i que compta amb molts partidaris. No es pot oblidar que un gran nombre de votants catalans tenen com a única prioritat la independència. De fet, el 21D, la de Puigdemont es va convertir en la formació independentista més votada. Ara, la inspiració és l’Scottish National Party, una formació transversal que compta, però, amb molts elements a favor per mantenir aquesta condició i per governar el seu país, malgrat que no ha aconseguit l’objectiu d’independitzar-se del Regne Unit.

 

L’SNP, un mirall singular

Format el 1934 per la unió entre l’independentista National Party of Scotland i el possibilista Scottish Party, l’SNP va fer servir aquesta darrera estratègia als seus inicis. La necessitat unitària va facilitar la confluència entre els dos partits. Alguns titllen els inicis de l’SNP com un partit de tarannà folklòric, si bé en aquell context, a les portes de la Segona Guerra Mundial, el partit es va preocupar, per exemple, que els escocesos no formaren part de l’exèrcit britànic. De fet, Douglas Young, líder del partit a inicis dels quaranta, va ser encarcerat per negar-se a ser reclutat.

Com sol passar en aquests casos, les relacions econòmiques entre l’Estat i la perifèria van determinar el rumb independentista de l’SNP. La riquesa garantida per l’obtenció de petroli al Mar del Nord era aprofitada pel Govern britànic, cosa que va enfadar als escocesos. És així com el 1974, l’SNP es quedaria amb 11 dels 71 escons escocesos del Parlament britànic, obtenint el 30% dels vots al país -ara ocupa 35 escons-. Va ser el seu primer gran resultat.

L’SNP es convertia en el partit que millor representava els interessos econòmics, culturals i polítics –nacionals, en resum– dels escocesos. Un fet que li garantia la transversalitat, més encara quan va sobreviure a l’intent de promoció de l’Scottish Labour Party, projecte que va fracassar als anys 80 i que va garantir el monopoli independentista de l’SNP, apunta l’estudiós Michael Eaude.

Hi ha un factor clau que ha facilitat, encara més, la transversalitat de l’SNP: la manca de pluralitat ideològica a Escòcia. La socialdemocràcia sempre ha estat el corrent amb què s’ha definit el partit -cosa que reivindica ERC. Tot en un país on la majoria política sempre s’identifica amb aquesta tendència. Només cal sumar, per comprovar-ho, els vots que rep el Labour Party i l’SNP, que discrepen bàsicament en la qüestió nacional. A hores d’ara, tots dos partits sumen dos terços dels diputats de la cambra escocesa. En l’anterior legislatura ocupaven el 70% dels escons. Aquesta és una prova que a Escòcia no és necessita massa transversalitat ideològica perquè un sol partit adquiresca el monopoli independentista. A hores d’ara, un altre partit independentista, Els Verds, compta amb representació parlamentària, si bé només amb sis escons de 129, el que no incomoda el predomini de l’SNP.

 

Tornada a casa

Un monopoli que a Catalunya mai no ha estat possible. Des de la Segona República, els partits han lluitat per liderar el catalanisme polític. La monopolització era ben complicada en un espai en què lluitaven la Lliga Regionalista i Esquerra Republicana, principalment. Ara, com sempre, Esquerra marca un perfil propi mentre l’espai postconvergent es reconfigura per tercera o quarta vegada en tres anys. De l’acord de la llista de Junts pel Sí a la presentació d’aquest nou moviment ha sorgit, mentrestant, la fundació del PDeCAT i la llista de Junts per Catalunya. Al mateix temps, Esquerra, amb un treball individualitzat al llarg dels anys, rebutjaria entrar en el que, considera, són “intents neoconvergents per mantenir l’hegemonia a còpia d’anul·lar-los”, diuen dins del partit. Tot suposant que foren convidats a formar part d’aquest nou espai que es pretén transversal.

La CUP ni està ni se li espera en un espai d’aquesta mena. El seu perfil polític i ideològic és massa singular com per ser encabit en fórmules centristes. Només partits minoritaris, integrats en altres llistes per sobreviure -Demòcrates, Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament o Els Verds- han beneït fins ara l’estratègia de Graupera per a les municipals. Caldrà veure si se sumen al nou moviment de Puigdemont, Torra i Sànchez. Un moviment on conviuran, tal com ho havien fet al si de l’antiga Convergència i PDeCAT, liberals i socialdemòcrates. En el qual s’haurà d’integrar el PDeCAT si vol sobreviure al terratrèmol del procés. I un espai que es nodrirà, sobretot, del carisma i del lideratge de Carles Puigdemont, encara intacte. Tot i que, en política, i més encara a Catalunya, els lideratges i tots els elements condicionants en l’esdevenir polític canvien darrerament a velocitat vertiginosa.

El nou moviment transversal, sens dubte, té futur electoral. Però no comptarà amb tots els actors necessaris per esdevenir un nou SNP, un moviment que arreplegue l’absoluta majoria de l’independentisme. L’SNP, a més, cal recordar, no només rep vots independentistes, tal com es va comprovar en el referèndum de 2014, quan va guanyar el no a la independència. També es nodreix de votants nacionalistes que prefereixen optar per la singularitat territorial sense necessitat de separar-se del Regne Unit. Tots aquests sentiments plurals pel que fa a la qüestió nacional enforteixen l’SNP. Una bipolaritat dels electors que a Catalunya ja no existeix.

Pel que fa al partidisme, l’escenari independentista català continuarà sent plural i, de moment, no s’espera més transversalitat que la del carrer i les plataformes cíviques. Que no és poc, per cert. El que no significa que el nou moviment liderat per Puigdemont, Torra i Sànchez no estiga destinat a ser clau en el futur de la política catalana. De fet, té moltes opcions per convertir-se en el principal partit si s’acaba constituint com a tal. Perquè si aquesta és una fórmula per imposar-se a Esquerra, tal com assenyalen des d’aquest partit, no seria la primera vegada que superen en vots els republicans amb una operació similar, d’esperit unitari, tot i tenir les enquestes a la contra. I perquè si, en cas contrari, la vocació és només la d’adquirir la transversalitat, no hi ha dubte que un gran percentatge dels votants catalans aplaudeixen aquests intents que superen la política de blocs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.