Donald Trump

“On està papà?”

Més de 2.300 nens han sigut separats dels seus pares en la frontera mexicana. Fins i tot després que el president Donald Trump hagi cedit, la recerca desesperada dels pares per trobar els seus fills i filles continua.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Donald Trump està en directe quan el dimecres al migdia seu al Despatx Oval de la Casa Blanca i s’inclina sobre un decret bilateral, tan repugnat com si davant d’ell tingués una hamburguesa en mal estat. Agafa un retolador amb la mà, alça la vista i diu: “això farà feliç molta gent.”

El president podria somriure però té les faccions de pedra. Sembla saber que tot això es veu com si amb aquesta firma corregís un error. Que cedeix en una qüestió que des de fa setmanes remou Amèrica del Nord, més que cap altre assumpte: s’han separat dels seus pares més de 2.300 nens quan creuaven la frontera entre Mèxic i els EUA després que el ministre de Justícia hagués anunciat a l’abril una política de tolerància zero, és a dir, detenir tots els qui han creuat la frontera il·legalment.

Mentre els pares i mares esperen al seu procés judicial en penitenciàries, els nens es van repartir arreu del país. Alguns es van retrobar quan van arribar amb els pares d’acollida, altres van acabar en centres de detenció, en allotjaments per a nens petits o en supermercats buits i desocupats. Però el que Trump pretén com a mesura d’intimidació contra les persones que ell descriu com a lladres, assassins o violadors espanta sobretot el propi país.

Els periòdics i cadenes de televisió han mostrat fotos de nens asseguts a la gatzoneta en gàbies de tela metàl·lica sota sostres d’alumini platejats. Alguns advocats han informat sobre com els adolescents canvien els bolquers dels nens petits perquè el personal d’aquestes instal·lacions no es preocupa prou. En una gravació de so es poden escoltar nens que ploriquegen preocupats pels seus pares: “no vull que expulsin el meu pare. Papà! Mamà! Papà! On està papà?

Una antiga Walmart a Brownsville s’ha convertit en el símbol de la crisi. Allí, on abans hi havia Cornflakes o botelles de Coca-cola, avui viuen quasi 1.500 joves entre 10 i 17 anys, la majoria d’Amèrica Central; alguns d’ells van arribar sols al país, altres els van separar de les seves famílies. Hi ha taules de billar i una sala amb televisió, però els nens només poden estar a l’aire lliure dues hores al dia i poden cridar els seus pares dues vegades a la setmana. Dormen en habitacions estretes amb cinc llits i fan cola per al repartiment del menjar. Són presoners.

Falten llits i cuidadors i psicòlegs formats. Sobretot falta simpatia pel que els nens més necessiten. Tot això ha semblat com si l’estat tingués els nens segrestats per obligar els seus pares, que busquen protecció o una vida millor en els EUA, a retornar. L’antiga candidata a la presidència demòcrata Hillary Clinton va parlar d’una crisi moral i humanitària, fins i tot el papa va criticar l’actuació del govern d’EUA en la frontera mexicana com a immoral i el matrimoni d’Amal i George Clooney va donar 100.000 dòlars a una organització humanitària que ajuda els nens. I cada vegada més sovint se sentien també veus de republicans preocupats que criticaven el procediment del seu president com a inhumà i no-americà.

Imatges dels nens amb les seues famílies en la frontera entre Mèxic i els Estats Units| EL TEMPS

Els Estats Units d’Amèrica es van fundar per descendents d’immigrants. “Doneu-me les vostres masses cansades, pobres, esclavitzades que anhelen respirar en llibertat”, es llegeix al sòcol de l’Estàtua de la Llibertat. Així, aquests dies també es tracta d’humanitat, dels valors que es consideraven inamovibles, innegociables; almenys en temps de Trump. Però els nens que criden són més difícils de gestionar que els aranzels sobre l’alumini. La ministra de Seguretat Nacional Kirstjen Nielsen nega per Twitter que hi hagi una “estratègia de separació de famílies”. Però no s’imposa a les imatges i al cor de la indignació. Així, al final el president no té cap altra opció. “No volia aquest panorama”, explicava dimecres quan va signar el decret. “Es tracta de mantenir les famílies juntes.”

D’ara endavant els pares i nens hauran d’esperar junts en la presó als seus procediments. La qüestió és si això posarà fi a la bogeria. O si no serà encara pitjor si famílies senceres passen mesos a la presó. La incertesa és gran. Al mateix temps, però, en realitat la situació és clara en matèria purament legal: els nens no poden passar més de 20 dies a la presó, així està fixat en l’anomenat acord “Flores”. Aleshores, hi ha dues opcions: una, que Trump l’hauria d’anular per dur a terme la seva política de tolerància zero i per a això necessitaria una decisió judicial o que el congrés canviés la llei. Les dues coses són poc probables.

L’altra és que els procediments haurien d’efectuar-se tan ràpidament que el termini de 20 dies es pugui complir; per a això es necessitarien desenes de presons familiars i un munt de nous jutges que puguin portar els procediments ininterrompudament. Tot això tampoc és realista. Ara el caos ja és gran en la regió fronterera de Texas, a ciutats com Brownsville o Laredo, i en llocs com l’edifici dels tribunals, amb làmines obscures, de la petita ciutat de McAllen, on aquests dies es porten a judici els valors d’Amèrica del Nord. Un matí de mitjans de juny s’hi reuneixen 73 persones d’Amèrica Central al banc dels acusats. Als seus peus sonen les cadenes. Alguns encara porten les camises brutes amb què van creuar el Rio Grande fa uns dies en balses.

Juan Alanis, el jutge que dirigeix l’audiència aquest matí, les observa amb mirada severa. Amb un gran accent texà explica que haurien traspassat la frontera il·legalment, un fet sancionable segons l’article 1325 de la llei d’estrangeria nord-americana. Un delicte lleu que en el passat, si era la primera vegada, normalment no el seguia una multa; però des d’abril és diferent, des d’aleshores el tribunal de McAllen està ple cada matí. Ara Alanis decreta sentències en cadena que solen preveure condemnes de presó d’alguns dies. Quan al final de l’audiència el jutge pregunta si encara hi ha algú que vulgui parlar, s’aixeca un home més major amb camiseta blava.

“Señor”, diu en veu baixa. “Soc d’Hondures. No soc cap criminal, soc un home honorable que busca treball. He vingut amb el meu fill però els guàrdies fronterers l’han separat de mi. No sé on està.” On estan els meus fills? Quan els podré tornar a veure? Són les preguntes que tenen aquí, plenes de desesperació. Ja amb el predecessor de Trump l’Estat tenia el dret de llevar els fills als pares mentre durava un procés judicial. Amb Barack Obama era habitual que les famílies esperessin en llibertat el seu procés després d’un curt període de temps en presó. Trump prefereix empresonar els pares, vol que les imatges dels jutjats siguin intimidatòries. Podríem dir que és la versió més barata del mur que va prometre als seus votants.

“Els nostres jutges odien el que estan fent a la gent”, diu Miguel Nogueras, que, com a defensor d’ofici a McAllen, és un dels primers que viu del sofriment de les famílies separades. Nogueras és un home amb ulls cansats i cabells despentinats. En un dels pocs minuts que té lliures el veiem davant de l’edifici dels jutjats on, en l’octau pis, es duen a terme els processos judicials. Pocs troben unes paraules tan clares com les seves. “El dolor ens afeixuga”, diu Nogueras.

Les polítiques migratòries de Trump vulneren els drets humans més elementals. Ara bé, els tribunals del país les han avalat| EFE

Quasi un de cada cinc dels seus clients no sap si podrà tornar a veure el seu fill. “Ploren quan s’asseuen davant de mi”, conta. “Estan inquiets i a penes es podrien concentrar si abans de l’audiència els expliquessin que el millor seria declarar-se culpables per acurtar el procés.” La majoria de vegades no passa molt de temps fins que surten les seves històries. Són mares detingudes que sols van anar al bany ràpidament i quan van tornar van veure que s’havien endut els seus fills. És una mare que dona de mamar i a qui han arrabassat el bebè quan encara té edat de mamar. És un jove amb discapacitats mentals que ara està sol en algun lloc sense els seus pares. Un nen a qui el seu pare encara va tenir temps de gargotejar el número de telèfon al cinturó abans de ser detingut.

Un dels clients de Nogueras va ser expulsat i hi era allí de nou al cap d’una setmana perquè no volia tornar a Guatemala sense el seu fill.  “Abans teníem 20 o 30 clients al dia”, diu Nogueras. “Ara alguns dies hem d’atendre 500 acusats.” “No és fàcil mirar als ulls una dona quan et suplica ajuda per trobar el seu fill”, diu el defensor d’ofici. “Llavors li dono un full informatiu del departament de Seguretat Nacional, no puc fer res més.” Quan els presoners tornen de nit a les seves cel·les en autobusos amb reixes, desapareixen del radar de Nogueras. La majoria d’ells, no els torna a veure perquè el jutjat de primera instància i instrucció no té res a veure amb les autoritats d’immigració. Tot el que els queda, als pares desesperats, és el full de mà de Nogueras en què estan escrits els números de telèfon i les adreces de correu electrònic de les autoritats competents.

Però si hi telefonen sovint no s’hi poden posar en contacte perquè les línies estan saturades. Si hi escriuen reben per e-mail una resposta automàtica en què diuen que ja s’hi encarreguen. Qui té sort trobarà un advocat com Ricardo De Anda, de 62 anys, qui ho dona tot pels seus clients, de franc. El bufet de De Anda es troba al centre de Laredo, una ciutat fronterera a uns 200 quilòmetres al nord de McAllen. A la seva oficina hi ha un sofà recobert de pell de vaca; en les parets pengen quadres del Che Guevara i d’Abraham Lincoln, que marquen les coordenades del seu pensament. De Anda és un home flac i seriós que es pot posar emocional de colp i repent. Es tira cap enrere el seu barret de cowboy.

Aquest matí, diu, li ha cridat l’advocat de l’actriu porno Stormy Daniels que lluita al jutjat amb Trump. Li va preguntar si la podia ajudar. “Wow”, diu De Anda. Són realment bones notícies. Ara es troba enmig d’una tempesta. Des que fa tres setmanes va visitar per primera vegada una penitenciària i hi va deixar la seva targeta de visita, el seu telèfon ja no para de sonar. Ara defèn 19 mares que esperen el seu procés judicial i no saben on estan els seus fills. De Anda les ajuda en aquesta recerca. El seu únic indici és el número de registre amb què els nens són registrats a la frontera en un banc de dades. Ja n’ha localitzat 13, al sud de Texas, a Nova Jersey o a Nova York.

Però no té cap pista de sis nens. L’advocat posa els peus damunt de l’escriptori i se subjecta el telèfon entre l’orella i el muscle. Llavors marca el número d’una casa de Phoenix, Arizona, que des de fa quasi un mes allotja el fill de sis anys d’una clienta d’El Salvador. De Anda vol parlar amb el nen per poder donar un senyal de vida a la mare, a qui ell vol visitar de vesprada.

La mare i el seu fill van arribar el 27 de maig prop de McAllen a través del riu. Quan De Anda va seure davant de la dona per primera vegada, separats per una làmina de vidre i amb un telèfon a la mà, li va contar la brutalitat de les bandes a El Salvador que haurien matat un dels seus germans. El seu fill, que els homes de la patrulla fronterera suposadament només volien acompanyar a banyar-se, és un nen amb por. No dorm bé si no li canten una cançoneta de bona nit.

Llavors algú contesta a Phoenix. Amb veu tranquil·la De Anda exposa la seva petició, però a l’altre costat de la línia el gestor del cas del nen explica que necessitaria el consentiment de la mare per poder parlar amb ell. “Vostè el té davant, per escrit”, diu De Anda. “El nen és el meu client.” Però el gestor de casos es manté ferm. Malgrat que la mare volia donar el seu consentiment per telèfon, no ho podia fer. Com que la penitenciària no paga els costs de la conversa, la casa hauria de depositar diners en una companyia telefònica. Però, diu el gestor de casos, no hi estan dispostos. “Tot són traves”, diu De Anda després de penjar.

El control de les fronteres ha causat polèmica arreu de tot el món per la separació dels nens dels seus pares| EL TEMPS

Ell mateix té una filla i prompte naixerà la seva primera neta. S’enfureix quan pensa què fa el seu país a aquests nens, que els causa ferides que potser mai no podran curar. De Anda tampoc comprèn perquè l’estat tracta de la mateixa manera els nens separats dels seus pares que els refugiats menors d’edat que han creuat tot sols la frontera. Aquests sovint els tanquen en centres de detenció de menors, en alguns els peguen, els lliguen i els mantenen en aïllament com a criminals perillosos, amb només 14 anys.

Separar els nens dels seus pares és una crueltat innecessària, diu l’advocat. Juntament amb tot el dolor i el trauma també implica que els pares haurien de demostrar que el nen realment és seu. “La nostra política està adaptada a les separacions”, diu De Anda, “no a reunir-los”. Això també serveix, igual que abans, per als més de 2.300 nens que des de mitjans d’abril han sigut separats dels seus pares i per als quals no canviarà res tan ràpidament.

De Anda vol demanar ara que la seva clienta escrigui cartes als seus fills, voldria publicar-les. Poc és més eficaç que el sofriment dels pares i els seus fills. Els informes sobre cases per a nens petits fins i tot van fer plorar una presentadora de les notícies mentre estaven en directe. I encara que les separacions de famílies han de parar ja, la situació al final d’aquesta setmana és de tot menys tranquil·litzadora. Encara empresonen tots els qui creuen la frontera il·legalment, encara continuen els processos judicials en massa a ciutats com McAllen. No hi ha cap compromís en el conflicte de la immigració i tampoc plans sobre com els nens arrabassats dels seus pares podrien retrobar les seves famílies. Per a això cal reorganitzar la forma d’allotjar els nens, precisament l’exèrcit dels EUA se n’ha d’ocupar ara.

Mentre Amèrica del Nord debat acaloradament, el president mou els seus posts fronterers uns metres més prop de Mèxic, en gran part de forma desapercebuda. A la ciutat mexicana de Reynosa, enfront de McAllen, una monja catòlica dirigeix una casa que serveix d’estació de pas per als immigrants. Allí viu ara Martha Espinoza, de 37 anys, d’Hondures, que va emprendre el viatge amb els seus dos nens petits. De fet, volia anar a un dels dos ponts que passen per dalt del Rio Grande per presentar la sol·licitud d’asil en un post fronterer oficial.

Aquest seria el camí legal. Si pren aquesta direcció realment ningú li podrà arravatar els seus dos fills. Però últimament aquest camí està bloquejat. Perquè, des de fa poc, els policies fronterers nord-americans estan enmig del pont i bloquegen l’accés a l’estació fronterera. No només aquí, sinó també en molts passos fronterers del país. Deneguen els sol·licitants d’asil, justificant que les capacitats estan ocupades al complet. Així, a Martha Espinoza i als seus fills només els queden els traficants que els poden portar als EUA amb una de les seves barques. Seria creuar la frontera il·legalment, amb la qual cosa pot ser inculpada i arrestada. Malgrat tot, vol intentar-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.