La immigració com a pretext

Malgrat les ínfules demostrades per Donald Trump en la campanya electoral, els moviments migratoris són d’abast global i no s’aturaran. Constitueixen un tret estructural del nostre món. No hi ha murs ni tanques ni fronteres que puguen detenir aquests desplaçaments.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És impossible parlar de programa polític de Trump –fins i tot si resulta discutible que en tinga, en sentit estricte– sense referir-se a les seues propostes sobre la gestió dels moviments migratoris: policia de fronteres, l’increïble “mur” amb Mèxic i fins i tot els al·legats més nítidament xenòfobs sobre els immigrants i els refugiats. Tot plegat probablement ha constituït l’aspecte més polèmic de la seua escandalosa campanya electoral, si deixem de banda la seua exhibició d’un masclisme groller i els seus insults contra les dones.

La qüestió real és si Trump té un veritable programa polític en matèria d’immigració i asil. I la resposta que podem avançar és molt senzilla: no. Si examinem amb una mica de deteniment les iniciatives polítiques en aquesta matèria, el resultat és ben magre. I, sobretot, de caràcter purament simbòlic.

Al meu judici, no hi ha res que tinga a veure amb un model de governança de les migracions que, per definició, ha de ser internacional, atès el caràcter transnacional i fins i tot global dels moviments migratoris, sobretot si ens referim als moviments forçats (cosa que inclou, és clar, els refugiats i els desplaçats). Tal com ja van advertir al seu dia Marcel Mauss i uns altres deixebles d’Émile Durkheim –és a dir, els primers sociòlegs de les migracions– i tal com va popularitzar Max Frisch (“volíem mà d’obra i van arribar-nos persones”), lluny de reduir-les al seu indiscutible aspecte laboral/econòmic, caldria no ignorar el seu caràcter integral, holista.

Perquè les migracions són un fet social complex i global. Inclouen una dimensió cultural/ideològica i, per això mateix, són un fenomen polític que, com s’ha escrit, interpel·la, posa en qüestió les nostres categories polítiques bàsiques, això és, la forma d’entendre i justificar la ciutadania i la sobirania. Constitueixen un factor decisiu de l’increment de la condició plural, multicultural, de les nostres societats. I, sobretot, aquests moviments migratoris globals no es detindran. Ja són un tret estructural del nostre món, de les nostres societats. El procés de globalització és un factor decisiu, inherent. No hi ha murs, tanques ni fronteres que puguen aturar aquests desplaçaments en una era en què, com van assenyalar Sami Naïr i Javier de Lucas en un llibre referencial (Le déplacement du monde), els moviments no sols s’incrementen, sinó que és el mateix món el que es desplaça.

Com es posava de manifest en la tan ben intencionada com estèril cimera mundial de l’ONU dels proppassats 17 i 18 de setembre, la governança internacional de les migracions exigeix posar l’èmfasi –tenir un programa– d’abast no només interregional, internacional, sinó global, que exigeix polítiques de coordinació entre els països que són els destinataris d’aquests desplaçaments i els països que generen els moviments de població amb aquells altres pels quals transiten. Però alerta, sense caure en l’errada de pensar que les polítiques de cooperació i d’inversió en tercers estats constitueixen el tap que detindrà els fluxos migratoris. I, encara menys, entendre la coordinació internacional com un repartiment simplista de tasques, un elemental quid pro quo: jo et dono ajuda econòmica i tu realitzes per mi les funcions de policia, com practica, per desgràcia, la Unió Europea, tal com va quedar concretat en la cimera de novembre del 2015 a La Valetta (Malta), en la qual van adoptar-se preacords en aquest sentit amb alguns països africans i, sobretot, en matèria de deportació de refugiats, amb la Turquia de Recep Tayyip Erdogan.

El règim del control del trànsit fronterer i de l’assentament dels newcomers és important, per descomptat, però el seu èxit depèn de tot allò que ja hem exposat. Dit d’una altra manera, si es perpetua la condició gairebé estructural de la desigualtat en les relacions entre nord-sud, les migracions no sols no es podran governar de forma efectiva i legítima, sinó que seran difícilment governables, generaran conflictes inacabables perquè suposaran la multiplicació de violacions de drets elementals i, al capdavall, les mesures resultaran ineficaces.

Doncs bé, les pistes que ha ofert Donald Trump semblen situar-se més aviat en l’àmbit simbòlic, com a pretextos per al consum intern del missatge patriòtic de fiançament en la Strongest America, igual com les seues provocadores declaracions esbiaixadament aïllacionistes sobre les relacions exteriors, o les seues desqualificacions a l’actual model estratègic de l’OTAN. Trump sap perfectament que no podrà ser així. La seua aposta pel lliure comerç, per l’economia de mercat global, impedeix de facto l’aïllacionisme. Tret que les proclames no siguen una altra cosa, en efecte, que pretextos, missatges de reforç al votant de l’Amèrica que rebutja els efectes devastadors de la gestió ultraliberal de la globalització.

Trump exhibeix un missatge anti-Obama, posant l’accent en els plans de regularització de la immigració de l’anterior president (decidit a normalitzar a la meitat dels irregulars, uns 5 milions, encara que la reforma migratòria està aturada davant el Tribunal Suprem), però omet el fet que, en realitat, l’administració d’Obama va deportar més de dos milions i mig d’irregulars.

Per això no és creïble el que sembla el leitmotiv proclamat per Trump per a la seua gestió de les migracions: el mur i les deportacions. L’argument, sintetitzat per De Lucas en l’expressió “vagis on vagis, tanques”, és un cimbell. Ho és en el sentit en què la politòloga Wendy Brown ha sabut analitzar-ho en un magnífic llibre, Estados amurallados, soberanía en declive, que convé llegir si aspirem a entendre la funció real d’aquest discurs que vol resoldre la complexíssima gestió dels moviments demogràfics en els termes simplistes del model policial/militar de les fronteres, que es concreta en muralles i expulsions.

Afegim, per últim, la provocació obsedidament repetida a la campanya de Trump: la promesa d’obligar Mèxic a pagar la despesa d’aquesta muralla que, en realitat, no serà res més que una tanca, i de fer fora del país 11 milions d’immigrants estigmatitzats com a il·legals, amb els arguments més barroers possibles, típicament característics de la metàfora d’exèrcit de reserva de la delinqüència. Amb prou feines dos dies després de la seua elecció, Trump ha rebaixat immediatament aquests missatges i ara parla de deportar tres milions d’immigrants que són delinqüents –han comès delictes pels quals han estat condemnats– mentre “s’assegura la frontera i es normalitza tot”, encara que no se sap amb quines mesures pensa assegurar-la i normalitzar-la.

La realitat és molt tossuda i explica que la immensa majoria dels residents irregulars dels EUA no són una amenaça, sinó, ben al contrari, una peça imprescindible del sistema de vida nord-americà. Es calcula que aquests 11 milions de persones aporten mig bilió de dòlars al PIB anual dels EUA. Cal recordar l’experiment de l’1 de maig del 2006, en coincidència amb el dia del treball, quan va tenir lloc el dia del boicot, el dia sense immigrants, per tal de mostrar l’impacte de l’absència d’aquests treballadors (i tan sols en la dimensió laboral-econòmica).

Els EUA no s’ho poden permetre, i Trump ho sap. Molt probablement continuarà emetent missatges xenòfobs i fins i tot racistes, que no contribuiran a la unitat i la convivència. Però les seues declaracions provocadores són gestos simplistes, tot i que eficaços, que no es poden traduir en polítiques d’immigració, tret que anhelara el suïcidi de l’economia de mercat que ell mateix sustenta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.