DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

La corda que ofega Jorge Rodríguez

La detenció del president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, del seu cap de gabinet i de qui va col·locar com a secretari del consell d'administració de l'empresa pública Divalterra, Jorge Cuerda, confirma les sospites avançades per EL TEMPS dos mesos enrere. Algunes amistats perilloses comprometien la carrera política de la persona més ben situada per rellevar en el futur Ximo Puig.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Jorge Rodríguez ho tenia pràcticament tot per convertir-se, quan arribe l’ocasió, en el successor de Ximo Puig al capdavant del socialisme valencià: joventut, cap enemic al si del partit, una majoria absoluta incontestable a Ontinyent i la projecció que atorga la presidència de la Diputació de València. Un pòquer d’asos espectacular. En canvi, el desencert a l’hora d’escollir alguns càrrecs de confiança a la corporació provincial l’han situat en una posició incòmoda. Així que els adversaris han proliferat i ha procurat blindar-se, Rodríguez ha efectuat nomenaments polèmics. Ja no és el delfí que semblava fa dos anys i mig, sinó un capità que aspira a disposar d’una tropa extensa que li ajude a ser coronel.

Juny de 2015. En veure la composició de la Diputació de València sorgida dels comicis d’aquell any, Puig no té dubtes: el president ha de ser Jorge Rodríguez. El secretari general i nou cap del Consell va desoir les veus que li recomanaven situar-hi la nova alcaldessa de Gandia, Diana Morant, o Pablo Seguí, qui presentava un perfil baix que podia evitar contrapesos problemàtics. Malgrat els recels, Puig considerava que calia algú amb més pes per tal de girar full a l’època del popular Alfonso Rus. La corrupció encara supurava per les esquerdes del Palau de la Batlia.

“La Generalitat dibuixarà i la Diputació pintarà”, van convenir socialistes i Compromís, els pilars mestres al Govern del Botànic i la institució provincial, on tots dos cogovernen en companyia d’Esquerra Unida i València en Comú (VeC), la marca blanca de Podem al cap i casal. Aquella frase pretenia subratllar el buidatge de competències progressiu de les diputacions, una decisió compartida pels quatre grups. No volien que la Diputació disposara d’un projecte polític propi.

En les negociacions per conformar l’executiu provincial va jugar un paper clau José Manuel Orengo. Home de confiança de Puig, coneixia de ben a prop la corporació, on havia estat portaveu socialista. Tot i que Compromís va sol·licitar la presidència, Orengo va insistir a reproduir l’esquema del Botànic, és a dir, un govern mestís amb president del PSPV i una vicepresidenta de Compromís —en aquest cas, María Josep Amigó— que gaudira d’una visibilitat notable. Els seus interlocutors va tardar 24 hores a acceptar-ho.

Més enllà dels prop de 500 milions d’euros de pressupost, la Diputació de València posseeix Divalterra, l’antiga Imelsa liderada per Marcos Benavent, intitulat el “ionqui dels diners”. La joia rovellada de la corona. El canvi de denominació buscava erradicar la petjada corrupta d’una empresa pública que supera els 650 treballadors, la majoria dels quals brigadistes forestals.

Com que era material sensible, una mena de Txernòbil, socialistes i Compromís van pactar una gerència doble. El PSPV va designar Josep Ramon Tíller, exdiputat a les Corts i excap de gabinet de Josefa Frau i d’Orengo a l’alcaldia de Gandia, i Compromís va triar Agustina Brines, exalcaldessa de Simat de la Valldigna (Safor) amb experiència a l’àrea de producció de RTVV i com a adjunta a la gerència de CEMEF, l’empresa pública de l’Ajuntament de Burjassot. El PSPV també va incorporar José Luis Vera —advocat prestigiós que havia dut l’acusació socialista contra el popular Carlos Fabra— a la direcció dels serveis jurídics. Calia fer net i no badar gens.

En paral·lel, Orengo esdevenia cap de gabinet transitori del president, amb la intenció d’engegar la nova corporació i abandonar-la un semestre més tard. Quan tot just s’esgotava aquest termini, l’elecció d’Alberto Hernández Campa —marit de la consellera de Sanitat, Carmen Montón— com a gerent de l’empresa mixta Egevasa va provocar tensió a l’interior del Consell, atès que la vicepresidenta, Mónica Oltra, va afirmar davant la premsa que no ho trobava “estètic”. Com a conseqüència d’això, Orengo prolongaria un parell de mesos la seua estada a la Diputació. En concret, fins al 13 de febrer de 2016, dos dies després que Jorge Rodríguez forçara el relleu de Tíller al front de Divalterra.

Abans d’acomiadar-se’n, Orengo va recomanar-li que Manolo Reguart fora el nou cap de gabinet. Per tarannà, formació acadèmica, trajectòria laboral i identificació amb el partit —és fill d’un exalcalde d’Ontinyent—, hi veia la persona idònia. Rodríguez va valorar seriosament aquesta possibilitat, però va decantar-se per Ricard Gallego, qui ja exercia com a cap de gabinet a l’Ajuntament. Reguart quedaria adscrit com a assessor, igual com Natàlia Enguix, la seua secretària particular.

El nucli dur

L’elecció de Gallego —no exempta de molta pressió per part de l’interessat— en detriment de Reguart no era casual, sinó que constituïa el primer pas d’un replegament progressiu. Perquè, a banda de regenerar la Diputació, hi ha l’objectiu de convertir-la en plataforma de promoció política personal. En aquest sentit, el perfil de Gallego era més adient que no el de Reguart.

Gallego procedia de Levante-EMV, on havia estat delegat de l’edició de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrès al llarg de 16 anys. Reubicat a la secció d’esports, va matricular-se llavors en un màster sobre comunicació política a la UAB que l’ajudaria en el procés de mutació de periodista a assessor polític. Un assessor implacable amb la missió indissimulada de propulsar el seu home a la presidència de la Generalitat.

D'esquerra a dreta, Jorge Rodríguez, Josep Ramon Tíller i Ricard Gallego. / Raquel Abulaila

Sota la tutela de Gallego, els moviments de Rodríguez sempre cal interpretar-los en clau orgànica. El maig de l’any passat, en la cursa per la secretaria general del PSOE, sentia predilecció per Patxi López però va alinear-se del costat de Susana Díaz perquè era la candidata predilecta de Ximo Puig i considerava que era una aposta guanyadora. Al juliol, en el combat pel lideratge del PSPV, va involucrar-se a fons en favor de Puigconfiat a ser ungit successor in pectoreen el congrés nacional posterior, un desig que no veuria complert. El novembre, quan va arribar el moment d’escollir el secretari general de la província de València, no va decidir-se a plantar cara a Mercedes Caballero perquè, malgrat comptar amb la simpatia tan tímida com calculada de Ximo Puig, era conscient que no tenia garantida la victòria. Per això van recomanar-li que era millor deixar-ho estar. “M’han traït”, es planyia davant qui volia escoltar-lo.

I és que la seua designació com a portaveu de l’executiva nacional havia quedat molt per sota del que ambicionava. Va concloure que els esforços invertits en favor de Puig no havien estat recompensats. Manolo Mata se situava com a número dos a la vicesecretaria general, mentre que l’alcalde de Mislata (Horta), Carlos Fernández Bielsa, s’erigia en secretari de relacions institucionals i acció territorial, i José Muñoz, un altre jove valor del partit, en el nou secretari d’organització. Decebut per l’ascens insuficient, Rodríguez ni tan sols va accedir al despatx on va dissenyar-se la composició definitiva de la direcció sorgida del congrés celebrat a Elx. 

Aquella experiència va convèncer-lo que havia d’articular una colla de fidels al voltant seu. En aquest sentit, el president de la Diputació ja s’ha guanyat el suport entusiasta de Pablo Seguí, exalcalde de Xella (Canal de Navarrès) i l’únic incondicional dels vuit companys del grup socialista a la Diputació, del qual n’és portaveu; el de l’alcalde de Xàtiva (Costera), Roger Cerdà; la directora general de Vivenda i regidora a Ontinyent (Vall d’Albaida), Rebeca Torró; els alcaldes d’Almussafes (Ribera Baixa) i Rocafort (Horta), Toni González i Víctor Jiménez, i el secretari comarcal del PSPV a la Foia de Bunyol-Xiva, Lucas Ferrando. Als dos últims ha tractat de col·locar-los, sense èxit, com a  alts directius de la Diputació.

La primera esvarada

Bons amics des de feia anys, Jorge Rodríguez va decidir que Víctor Sahuquillo, fins aleshores adscrit al grup d’assessors de Presidència, assumira la cogerència de Divalterra. Era el mes de febrer de 2016. La notícia va decebre els socis de govern.

La manca de preparació i el posat superb de Sahuquillo de seguida van confirmar els pitjors pronòstics: Rodríguez no l’havia escollit per les seues capacitats, sinó per marcar terreny a la Diputació i, sobretot, al PSPV. Desitjava actuar amb les mans lliures, deixar de sentir-se vigilat.

Víctor Sahuquillo, persona molt pròxima a Jorge Rodríguez, va ser cogerent de Divalterra durant 10 mesos. / EFE

Amb tot, Sahuquillo a penes va durar 10 mesos. Els auditors interns de l’empresa pública van alertar de la comissió d’irregularitats en fraccionaments de contractes que havia ordenat, així com del pagament de gintònics en concepte de dietes per un valor aproximat de 250 euros. Pocs dies després que el president afirmara que no existia “cap motiu objectiu” per rellevar-lo, l’afectat anunciava la seua renúncia. En realitat, però, havia estat destituït.

Els intents de netejar la imatge de Divalterra, l’antiga Imelsa, corrien el risc d’esdevenir infructuosos. A més, segons estipulava el seu contracte, Sahuquillo tenia dret al cobrament de tres mensualitats íntegres si cap de les dues parts optava per rescindir-lo. El pagament, superior als 10.000 euros, va fer-se efectiu. Això sí, Sahuquillo no va endur-se les claus del vehicle de l’empresa, el mateix que utilitzava de nit per eixir de festa i que en una ocasió va trobar amb els vidres trencats.

El trauma que va suposar la seua eixida sorollosa va ser important. De fet, Rodríguez no va cobrir la vacant fins a 11 mesos més tard, una vegada transcorreguts els processos congressuals que els socialistes tenien a l’horitzó. No volia cap més esvarada que el marcara negativament.

Finalment, el novembre de 2017 va posar Xavi Simón al capdavant de Divalterra. Exalcalde de l’Alcúdia de Crespins (Costera), aquesta tria li servia per afermar el seu poder a la comarca i constituïa un altre pas en l’ofensiva per guanyar pes en el socialisme valencià. Dies més tard, retirava la presidència de l’empresa mixta Egevasa a Aguas de Valencia i hi promocionava el biòleg Miguel Ángel Ferri, natural d’Aielo de Malferit (Vall d’Albaida), provinent de la direcció de projectes estratègics de Divalterra. També fitxava Neus Garrigues, alcaldessa de la Pobla Llarga i nova secretària comarcal del PSPV a la Ribera Alta, com a assessora de Presidència. El cercle s’eixamplava.

Tibant la corda

En qualsevol cas, de les peces que Rodríguez ha anat situant al tauler de la Diputació, la més destacada és la de Jorge Espirindio Cuerda Mas. El decret 09-723, de 22 de desembre de 2016, assignava a aquest funcionari de la corporació “les funcions de col·laborar i assistir el president de la Diputació de València en els assumptes relacionats amb les entitats instrumentals dependents de la Diputació”, les quals desenvoluparia “acumulades a les seues pròpies”. Una mena de secretari bis, superposat a Vicente Boquera, el secretari oficial de la corporació. Rodríguez i Gallego s’havien desfet de l’interventor anterior, Ricardo Camarena, però no havien tingut tanta sort amb Boquera. En lloc d’encarregar-li els informes a ell, doncs, a partir d’aleshores els encomanen al seu nou assessor de capçalera.

Cuerda havia aprovat una oposició com a lletrat de la Diputació el 2005, però al setembre de 2010 havia sol·licitat una excedència per tal d’exercir com a secretari municipal de Sueca (Ribera Baixa), ajuntament que dirigia Joan Baldoví. Quan el març de 2012 demana la reincorporació, li és denegada. Supera una llarga batalla judicial, recupera la seua plaça i poc després és investit assessor plenipotenciari de Jorge Rodríguez. Queda formalment adscrit a l’àrea de Presidència, amb la tasca de fiscalitzar el funcionament de les tres empreses públiques: Divalterra i les mixtes Egevasa i Girsa. En passar les festes de Nadal, la seua ascendència al si de la primera es fa evident.

El cap de gabinet del president, Ricard Gallego, fa saber que les coses han canviat. Envia una comunicació en què remet al decret aprovat setmanes enrere i insta tothom a oferir la “màxima col·laboració”. Un veritable colp d’autoritat. Tot d’una, Cuerda passa a ser la cara i els ulls de Rodríguez i Gallego a l’empresa. Ha de supervisar cada full fil per randa.

Als tres mesos, en el plenari del 18 d’abril de 2017, es creen dues places que modifiquen la relació de llocs de treball existent a la Diputació: la de Cuerda com a cap de secció d’assessorament jurídic —amb un sou de 68.000 euros anuals més complements i dependència orgànica i funcional del gabinet de Presidència— i la de cap de la unitat financera, lloc que recau en la persona de Míriam Vitón García, qui ha experimentat una ascensió meteòrica. Exparella d’un germà d’Esteban González Pons i ben relacionada amb l’actual interventor —amb qui comparteix l’administració judicial de la mercantil semipública d’energies renovables Spartaky Sinergies—, té guanyada una plaça d’analista informàtica, però durant l’etapa del PP ja fou promocionada a tècnica superior de compres i tècnica de control financer, per aquest ordre. A Divalterra molts qüestionen els coneixements comptables i del ens públics de Vitón, que està a les ordres directes de Cuerda.

El Butlletí Oficial de la Província del 4 de maig de 2017 deixa constància de les places de nova creació. Entre la pluja de nomenaments amb què Rodríguez plasma el seu poder institucional figura el de Cuerda. El BOP explica que desenvoluparà una “funció totalment convenient i necessària” que ha de tenir “vocació de permanència”. El 21 de novembre de 2017 culmina la seua progressió erigint-se en el nou secretari del consell d’administració de Divalterra. La seua entrada a l’òrgan de direcció coincideix amb la de Xavier Simón com a cogerent, però ell és l’autèntic home fort de Presidència a l’empresa.

Consell d'administració de Divalterra amb la cogerent Agustina Brines en l'ús de la paraula. Cuerda apareix, amb la cara tallada, a la dreta de la imatge. / Raquel Abulaila

Amb Cuerda, l’ambient a Divalterra s’ha enrarit bastant. Per bé que passa bona part de la setmana a Madrid, on completa la seua formació a l’Institut Nacional d’Administració Pública,hi manté un control absolut. Des de la distància recorda que ha de fiscalitzar cada paper. Pressiona a qui posa objeccions als seus requeriments, redacta informes de dubtosa legalitat que oculta, es nega a signar o signa sense estar-ne plenament convençut i exhibeix una agressivitat que ha generat una tensió palpable. La seua tasca consisteix aretòrcer la llei tant com siga possible i una mica més a fi que les maniobres dictades des del gabinet de Presidència puguen materialitzar-se. Un killer, tal com l’anomenen alguns, sotto voce, dins de l’empresa. D’altres li diuen “aconseguidor” o, de manera més suau, el “facilitador”. “L’instrument jurídic del president”, el qualifica metafòricament un representant socialista que demana de mantenir l’anonimat.

No debades, cada dia són més els que opinen que Rodríguez i Gallego han soterrat de facto la cogestió de Divalterra i han posat l’empresa en mans d’un únic gestor, Jorge Cuerda, que no sent l’obligació de reportar les novetats significatives de la mercantil a l’interventor i el secretari de la Diputació, als quals sembla haver suplantat. Només sent la necessitat de traslladar-li informació a Gallego.

“No ens trobem davant una pugna ideològica o partidista, sinó davant l’egocentrisme d’un senyor que vol publicitar el seu cap”, comenta una font de la Diputació en referència a Gallego i Rodríguez. La mateixa persona que llança un SOS al PSPV perquè algun dels seus dirigents “plante cara a tots aquests comportaments que estan desprestigiant l’empresa i la institució”.

L’auditor intern de l’empresa, Alejandro Muñoz, ja va emigrar el novembre passat, quan Cuerda va aterrar-hi, i la plaça no ha estat coberta. El consell d’administració que havia d’haver-se celebrat abans del 31 de març per formular els comptes tampoc no té data. La neteja inicial de la imatge d’Imelsa, reconvertida en Divalterra, ha derivat en un descontrol motivat per l’accés de Cuerda.

Petjades a Sueca i Calaf

Rocafort, Benetússer, l’Eliana, Onil, Beneixida, Alcalà de Xivert... Durant la seua excedència prolongada de la Diputació, Jorge Cuerda va trepitjar en comissió de servei, com a secretari, nombrosos municipis. On va deixar més petjades va ser a Sueca i Calaf (Anoia).

A la capital de la Ribera Baixa, s’hi va estar entre setembre de 2010 i abril de 2013, encara que la seua escala com a “habilitat nacional” era inferior a la requerida en un municipi del tamany de Sueca. Va haver de marxar després d’una votació en sessió extraordinària a porta tancada en què els socialistes —que governaven amb Compromís i els independents de GISPM— van retirar-li la confiança unint els seus vots als del PP. Els quatre sindicats de la junta de personal ja havien condemnat el “clima de crispació, desconfiança verbal i inseguretat” creat amb l’arribada de Cuerda.

Jorge Cuerda, durant la seua etapa com a secretari a Sueca, on va coincidir amb l'alcalde Joan Baldoví. / EL TEMPS

Va enfrontar-se obertament a Lourdes Ortiz, tècnica d’urbanisme municipal a qui escridassava en públic, i amb la gerent de l’empresa pública Aigües i Sanejament de Sueca. Va tenir la idea d’anotar el nom i cognoms, número del document d’identitat i departament a què acudia cada veí que accedia a l’edifici consistorial, un requisit que a Sueca no s’havia implantat mai i que va desaparèixer així que la gent va començar a queixar-se.  

El desencadenant de la tempesta final va ser l’aparició d’un anònim en què l’amenaçaven de mort. Un paper escrit de manera molt primària, amb regle d’abecedari, que va adjuntar en companyia de la corresponent denúncia davant la comandància de la Guàrdia Civil. Interrogat pels agents de la policia judicial sobre qui pensava que podia haver-li-ho enviat, Cuerda va aportar els noms i cognoms de quatre persones amb les quals havia discutit: dos regidors socialistes, la tècnica d’urbanisme i un periodista local. Tots quatre van comparèixer per separat a la caserna, d’on van eixir sense càrrecs.

L’abril de 2013 Cuerda va recalar a Calaf, una població bastant més petita —3.500 habitants— en què va estar pocs mesos, fins a l’octubre, però on també va deixar la seua empremta. Al jutjat de primera instància d’Igualada esperen la seua visita dilluns vinent, 16 d’abril, per tal que declare en qualitat d’investigat en companyia de l’exalcaldessa de CiU, Maria Antònia Trullàs. El motiu: la querella d’un veí que els acusa de dos delictes de malversació i prevaricació relacionats amb la signatura del contracte-programa entre el consistori i l’empresa Aigües de Manresa, un conveni subscrit sota l’assessorament de Cuerda que va entrar en vigor l’1 de gener de 2014.

Entre l’abril de 2004 i el desembre de 2011, la corporació local hi va contraure un deute de 656.413,23 euros. Per comptes d’incloure’l al pla de proveïdors presentat pel Ministeri d’Hisenda —cosa que hauria disparat el nivell d’endeutament del 97% a més del 130% i hauria pogut provocar la intervenció de l’Ajuntament—, l’alcaldessa va seguir les instruccions de Cuerda. El pla ideat pel secretari preveia la concessió d’un préstec a 20 anys per part d’Aigües de Manresa al mateix tipus d’interès —el 4,606%— que s’aplicava en el pla de proveïdors estatal i que, això sí, unflava el deute fins als 984.000 euros.

Prèviament, a instàncies de Cuerda, el ple de Calaf ja havia declarat Aigües de Manresa “mitjà propi”, una mesura gràcies a la qual se li va poder adjudicar, de forma directa, el servei de l’aigua i la gestió del clavegueram. Això va servir per esquivar la convocatòria d’un concurs.

El préstec en qüestió el retornen ara els veïns del municipi en els seus rebuts de l’aigua i del clavegueram. És a dir, tornen a pagar un manteniment de la xarxa que ja van abonar, en concepte de taxa, dins dels rebuts dels anys anteriors. Com que l’Ajuntament no havia traspassat els diners corresponents a Aigües de Manresa, els ciutadans es veuen obligats a pagar-ho una altra vegada. Del crèdit concedit, cada any amortitzen 20.000 euros pel servei de l’aigua i 30.000 euros pel del clavegueram.

Per justificar aquell préstec tan onerós, l’alcaldessa i el secretari van explicar que es tractava d’un avançament de cànon. ERC, a l’oposició, va considerar que, en realitat, es tractava d’una “immoralitat”. Ara, des del govern municipal, l’alcalde republicà Jordi Badia ha intentat anul·lar aquell contracte-programa amb informes jurídics que neguen la consideració d’Aigües de Manresa com a “mitjà propi”, atès que la corporació local de Calaf no té ningú al consell d’administració ni capacitat d’influència en les decisions que s’adopten. Aquests informes precisen que l’empresa obté beneficis, una circumstància més que contravindria la condició de “mitjà propi” avalada per Cuerda. La minoria en què es troba ERC, però, de moment ha impedit rescindir-ne l’acord.

Badia i la secretària actual van declarar com a testimonis el proppassat 4 de febrer. Com que el jutge hi ha detectat indicis de delicte, ha citat com a investigats —imputats, en versió moderna— l’exalcaldessa Trullàs i l’exsecretari Cuerda.

Una altra causa a la vista?

Segons ha pogut saber EL TEMPS, algunes persones ja han posat a disposició de la Fiscalia Anticorrupció informació referent a determinades actuacions validades per Cuerda com a secretari de Divalterra que comprometen tot l’equip directiu.

Al marge d’això, Jorge Ochando, representant de Ciutadans al consell d’administració, també ha inclòs el seu nom en una denúncia presentada la setmana passada contra Rodríguez, els cogerents Simón i Brines i els exgerents Tíller i Sahuquillo. Els sis responsables —a ulls de la formació taronja— de les irregularitats comeses en l’aprovació dels contractes d’alta direcció. El modus operandi podria ser constitutiu de set delictes: prevaricació, falsedat documental, administració deslleial, delictes societaris, negociacions prohibides a funcionaris, malversació de fons públics i ocultació d’informació.

Al rerefons hi ha la designació de dos nous caps d’àrea amb contractes d’alta direcció, que s’afegien als quatre ja existents. Sis alts càrrecs jeràrquicament situats just per sota dels dos cogerents. Malgrat un informe jurídic extern —del bufet Tomarial— que negava aquesta possibilitat, Cuerda va tirar endavant.

La llei de racionalització del sector públic, impulsada pel ministre Cristóbal Montoro en 2013, especifica amb claredat la xifra màxima d’alts directius que, en funció de cada cas, pot tenir una empresa pública. Imelsa, en aquell moment, ni tan sols no havia dut a terme la classificació d’empresa prevista per llei.

Cuerda va elaborar un informe en què esmentava quatre informes anteriors que al seu parer validaven el nomenament dels dos nous alts directius: Víctor Jiménez Bueso com a director d’estudis i planificació estratègica i Lucas Ferrando com a director de projectes de regeneració de zones verdes urbanes. Amb sous superiors als 55.000 euros anuals, Cuerda els atorgava poders en nom de l’empresa, un privilegi llavors restringit als dos cogerents.

El primer ja era assessor de Rodríguez a Presidència i havia coincidit amb Cuerda a Rocafort, on va exercir com a secretari municipal fugaç en 2016. El segon va renunciar a l’alt càrrec abans de prendre’n possessió. La presumpta il·legalitat comesa per Cuerda en interpretar la llei de manera que es consumaren aquests dos nomenaments va poder espantar-lo i va decidir recuperar la seua feina de professor de secundària. Dins de l’estratègia de la confusió, Cuerda va ocultar a l’oposició el seu informe favorable a l’increment del nombre d’alts directius i l’ampliació de les seues atribucions fins una hora i mitja abans del consell d’administració que hi havia de donar el vist-i-plau.

Pablo Seguí, Roger Cerdà i Jorge Rodríguez durant un acte de la Diputació celebrar a Xàtiva, on és alcalde el segon. / Raquel Abulaila

El desgavell general propiciat per Cuerda —que continua dictant ordres des de Madrid— ha fet que Divalterra recupere l’estructura original, amb els dos cogerents del PSPV i Compromís i José Luis Vera com a responsable dels serveis jurídics, araapartat de les seues funcions.

Aprofitant una baixa mèdica provocada per una operació de llarga convalescència, alguns diaris van publicar que Rodríguez pretenia retirar-li temporalment les funcions en sospitar que havia esmerçat fons de l’empresa a la defensa d’Orengo en les causes que tenia pendents. Un extrem, el de la desviació de diners, que Vera ha desmentit de manera contundent. La seua baixa complirà 18 mesos al maig, quan un tribunal haurà de decidir si l’incapacita permanentment. És previsible, però, que es reincorpore al seu lloc de treball. Per la personalitat de tots dos, el seu retorn comportaria un xoc amb el secretari del consell d’administració, Jorge Cuerda.

Josep Ramon Tíller —reubicat a Egevasa— i José Manuel Orengo —assessor de Puig a la Generalitat— són al centre de la diana del cas que s’instrueix pel presumpte finançament il·legal de les campanyes electorals del PSPV-PSOE dels anys 2007 i 2008; Víctor Sahuquillo va eixir abruptament de la cogerència de Divalterra; la manca d’informació i el nomenament irregular dels nous dos alts directius ha provocat una denúncia davant la Fiscalia que ningú no gosa pronosticar com evolucionarà...

Enmig d’aquest panorama tan convuls, Jorge Rodríguez s’ha posat en mans de Jorge Espirindio Cuerda, un home amb nom d’homeòpata que li va prometre fer realitat els seus desitjos menyspreant la malignitat d’algunes lleis. Una aposta arriscada a la recerca d’un poder omnímode que li permeta de convertir la Diputació en una plataforma de promoció personal i de captació d’adeptes a la seua causa. Ben al contrari, però, aquesta és la corda que ofega ara el seu futur polític.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.