Catalunya

Els partits catalans escalfen motors per a les municipals

En aproximadament 365 dies el Principat viurà unes eleccions municipals fortament marcades pel panorama nacional i, una mica menys, per les eleccions europees. Serà un moment per veure si es mantenen les tendències que ha reformulat la política catalana els darrers anys. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’activa el rellotge. Queda tot just un any per a les eleccions municipals del 9 de juny i els partits ja escalfen motors per posar tota la seva maquinària en marxa. Més enllà del domini mediàtic de Barcelona, hi ha uns fils gairebé invisibles que comencen a teixir candidatures, projectes i estratègies arreu del territori principatí.

Si les anteriors eleccions municipals van ser les dels ajuntaments del canvi, aquestes podrien ser les que confirmin quin rumb agafarà el país els anys vinents, després d’una tardor boja i un inici de curs marcat per la repressió i la manca de Govern a la Generalitat. Saber si els municipis referendaran el rumb de l’independentisme o si l’auge de Ciutadans a escala nacional es traspassarà a pobles i viles són alguns dels interrogants per resoldre. També, és clar, descobrir si es mantindrà el famós vot dual i els ajuntaments pel canvi, liderats per Barcelona, tindran alguna cosa a dir. Hauran estat només una flor de quatre anys? La polarització, certament, no hi juga a favor.

Tampoc la coincidència amb les eleccions europees. Un factor, el dels dobles comicis, nou al territori principatí i que desperta dubtes sobre l’impacte que pugui tenir en el comportament habitual de l’electorat a les municipals.

 

Poble, nació, Europa

Sobre aquest trinomi girarà un dels principals focus de novetat dels comicis municipals. Els partits tenen assumida aquesta influència. Cadascun l’encara a la seva manera. Malgrat que tots remarquen amb èmfasi que en aquestes eleccions ha de primar el discurs municipal i es reivindiquen com a més municipalistes que ningú, a cap d’ells se’ls escapa el pes que pot tenir el context nacional i la coincidència amb les eleccions europees en la seva estratègia.

La influència del procés independentista ja va ser notable en les darreres eleccions municipals de 2015, amb el 27 de setembre a tocar. Ara, tot i que el context és més difús, sembla que la polarització s’ha accentuat. PP, PSC i Comuns han estat els tres partits que més han patit les conseqüències d’això. I, potser pel mateix motiu, són els que més èmfasi posen en la necessitat d’intentar aconseguir mantenir el focus en el municipalisme. En canvi, Ciutadans, l’espai postconvergent i ERC confien que, si es donés el cas, la seva potència de marca els podria anar a favor. També a la CUP, que els darrers mesos ha marcat perfil propi diferenciant-se dels partits majoritaris i demostrant pedigrí independentista.

La potència de marca pot ser relativa en el cas de l’entorn del PDeCAT, que encara ha de decidir amb quina fórmula es presenta als diferents municipis, si amb les sigles del partit, amb noms de l’estil Junts per Catalunya o altres marques. Cal tenir en compte que en alguns pobles la fórmula “Junts per [nom del poble]” ja la fan servir d’altres formacions com ERC o Entesa ­—marca blanca d’Iniciativa per Catalunya. En tot cas, sembla clar que l’estratègia implica presentar candidatures que es puguin vendre com “obertes” i “transversals”, emulant l’estratègia del 21 de desembre.

Un esquema similar es podria donar a partir de les eleccions europees. A Ciutadans posen en relleu que fa temps que treballen el discurs europeista, contraposant-lo al relat independentista, i que això els pot permetre tenir una proposta cohesionada també als municipis. A més, surten com a cavall guanyador a les enquestes estatals i, com que la campanya mediàtica televisiva de la majoria de mitjans es focalitzarà al marc espanyol, els pot donar avantatge respecte a formacions que no gaudiran del mateix protagonisme en aquests espais.

Els partits independentistes, que poden ser els principals damnificats per això, jugaran també amb el factor favorable del caire europeu que ha agafat la campanya antirepressiva liderada per Carles Puigdemont i els consellers a l’exili. Depenent com es trobi la causa judicial al mes de maig i l’evolució dels mesos anteriors, aconseguiran vendre millor o pitjor la transcendència de les institucions europees per al moviment independentista i, de retruc, arrossegar vot municipal.

Tanmateix, ni PSC, ni PP, ni els comuns renunciaran a treure partit d’aquesta situació. Els dos primers —acompanyats de C’s—, tal com s’ha anat veient els darrers dies, aprofitaran per fer bandera d’una suposada i desitjada neutralitat de les institucions municipals. Així, brandaran la defensa de l’espai públic com ja van fer a partir de la polèmica amb els llaços grocs o la necessitat que els ajuntaments no es pronunciïn en termes nacionals. Aquest darrer tema ha estat recentment, de fet, un puntal en l’aliança per mirar de fer fora Dolors Sabater i l’independentisme de l’alcaldia de Badalona. Al seu torn, els comuns faran ús de l’aliança europea creada entorn de la Xarxa de ciutats pel canvi, on Barcelona  té un paper preponderant, i remarcaran la interdependència existent entre les polítiques municipals i la Unió Europea.

Ajuntaments pel Canvi. Ada Colau (Barcelona), Dolors Sabaté (Badalona) i Juli Fernández (Sabadell) són tres dels alcaldes que intentaran revalidar el seu mandat.

Finalment, resta el dubte de com això pot influir en la CUP, que tradicionalment rebutja presentar-se a les eleccions europees i que, per tant, tindrà dificultat per ocupar espai en el debat europeista que se superposarà amb el municipal.

Aquests seran temes transversals a tots els municipis, més enllà de la diversitat concreta de cadascun. Tot i això, també hi haurà alguns ítems que els partits preveuen que siguin compartits en bona part del territori. Per exemple, les polítiques d’habitatge marcades per l’augment del preu del lloguer i també pel repunt dels preus de compra que alguns experts apunten que podrien ser indicatius d’una incipient bombolla immobiliària. Ítems com la transparència i la participació, que ja van marcar els anteriors comicis, també es podrien repetir. Contaminada pel debat nacional i global, la gestió de la seguretat i les policies locals també estaran a l’ordre del dia. Sense oblidar les apostes locals per la recuperació de la gestió directa de certs serveis municipals, en especial el subministrament de l’aigua o les escombraries. Damunt la taula hi haurà també la qüestió de l’autonomia municipal, afectada per l’anomenada llei Arsal i que també va ser un dels punts de discussió dels darrers comicis.

 

Pugna, perspectives, pactes

El 24 de maig de 2015 va deixar un escenari que reforçava l’independentisme a les portes del 27S. CiU guanyava, tot i perdre cent mil vots, per davant del PSC, que en perdia dos-cents mil. A la vista de la caiguda dels dos partits tradicionals, ERC emergia amb potència com a tercera força i C’s trepitjava els talons al PP, pràcticament empatant-hi a vots. La CUP, al seu torn, presagiava el que passaria al setembre i saltava dels 35 mil als 220 mil votants, de manera que es manifestava com una força municipalista de pes. Al seu torn, ICV-EUiA, que començava la transició cap a la fórmula comuns, aconseguia un creixement moderat de vots, però destacava per situar-se amb capacitat d’assolir alcaldies clau com Barcelona o Castelldefels.

L’àrea metropolitana deixava enrere el roig per convertir-se en multicolor. El PSC compartia el seu protagonisme amb les forces d’esquerres. Els següents comicis —estatals i autonòmics— confirmarien, però, una capacitat creixent de Ciutadans de penetrar en aquests espais i dibuixar-hi un cinturó taronja. També reforçaven ERC com a principal cavall de batalla de l’independentisme en aquestes zones. Els republicans, alhora, també aconseguien fer forat a la Catalunya interior, tradicionalment convergent. Un forat que aquest desembre van veure com retrocedia davant l’efecte Junts per Catalunya.

Així doncs, en aquestes eleccions, convindrà veure si es consoliden algunes tendències que estan marcant la política catalana els darrers anys. Caldrà saber si els comuns consoliden els seus espais de poder municipal, places fortes que els han respectat el vot en les eleccions al Congrés espanyol, però no als comicis al Parlament. El nivell de polarització nacional hi tindrà molt a veure.

També serà interessant saber si C’s aconsegueix imposar la seva supremacia entre l’unionisme, tal com va demostrar el 21 de desembre. Seran aquestes eleccions el punt d’inflexió que coroni com a força territorial una formació que, a hores d’ara, no disposa de cap alcaldia? La formació taronja confia de fer aquesta translació i té al punt de mira, sobretot, una ciutat com l’Hospitalet de Llobregat, on diversos quadres socialistes han fet el salt a la formació i els de Miguel García ja van aconseguir el segon lloc i el 13% dels vots el 2015. No descarten, tampoc, fer-se forts a Barcelona, on els darrers mesos han suggerit la possibilitat de reciclar l’expresident francès Manuel Valls com a candidat d’una suposada llista unitària unionista. Fonts del partit afirmen, també, que en aquesta ocasió, a diferència de l’anterior, tenen voluntat d’ocupar més espais de responsabilitat i arribar a pactes de govern. Intentaran, a més, capitalitzar el moviment espanyolista que ha sortit als carrers en resposta a l’independentisme i que ha cristal·litzat en fenòmens com Tabàrnia i els GDR.

Manuel Valls i Albert Rivera en una manifestació recent. En la prèvia a les eleccions municipals de Barcelona han aparegut noms que no són habituals a la vida política Barcelonina, com Manuel Valls (a la foto) o Jordi Graupera.

PSC i PP, però, no es pensen quedar mirant asseguts com els taronja els guanyen el terreny. Ambdós voldran fer valer el seu pedigrí municipalista i es mostren confiats  que des de Ciutadans no els aconseguiran ocupar tant espai com a les eleccions catalanes. Socialistes i populars dipositen les seves esperances en la seva experiència governant, la manca de quadres territorials dels de Rivera i allò que es diu sempre: que a les municipals es vota més a les persones que a la marca. Així, per exemple, el PSC intentarà recuperar alcaldies perdudes a partir de mocions de censura com Malgrat de Mar (Maresme), Palafrugell (Baix Empordà) o el Catllar (Tarragonès). Tal vegada, els populars es dedicaran a recuperar les alcaldies de Castelldefels i Badalona. Ambdues van passar a mans de les anomenades candidatures del canvi, tot i que l’Ajuntament badaloní acabarà la legislatura en mans del PSC si no passa res estrany en la moció de censura prevista per al 20 de juny.

Sobre la victòria del PP en aquests dos llocs hi tindran molt a dir la CUP i Catalunya en Comú. Per a ambdues formacions, qualsevol cosa que s’apropi a repetir els resultats de les anteriors eleccions serà una victòria. Els cupaires aspiren a mantenir alcaldies com Berga (Berguedà), Cerdanyola del Vallès o Sabadell —compartida amb ERC. També a recuperar la recentment perduda Badalona i fer valer, arreu de la geografia, el seu alineament amb l’estratègia dels Comitès de Defensa de la República. En el seu si, però, hi ha el debat entre si cal mantenir candidatures de marca que englobin l’entorn de l’esquerra independentista o si cal anar més enllà i aprofundir el que anomenen “unitat popular”, que correspondria a l’estratègia badalonina on es van aliar amb Podemos i candidatures independents. Una voluntat, però, que pot xocar amb la consumació de la consolidació dels nuclis locals de la nova formació que aglutina l’espai dels comuns, Catalunya en Comú. A part de l’evident voluntat de repetir com a força més votada a Barcelona i aconseguir mantenir alcaldies històriques d’ICV com Sant Feliu de Llobregat o el Prat de Llobregat, es posen com a objectiu fes-se forts arreu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Més, tenint en compte que una de les màximes dificultats que ha tingut Ada Colau ha estat la de bastir majories a l’òrgan gestor de l’AMB per reforçar i implementar algunes de les seves polítiques municipals. El control de les entitats supramunicipals és una de les claus molts cops menystingudes en la lectura dels resultats de les eleccions municipals. Els comuns, però, apunten també la possibilitat de guanyar força, sense descartar governar, en llocs de fora de l’AMB com Lleida, Olot (Garrotxa) o Blanes (Selva), el poble on va nàixer Quim Torra.

Un altre element destacat d’aquests comicis serà saber fins a quin punt el projecte independentista, en un moment de certa desorientació, es veurà ratificat al món municipal. La prioritat de l’espai postconvergent és constituir el nombre més gran de governs independentistes possible. L’objectiu és compartit per ERC que, tanmateix, es mostra oberta a qualsevol “pacte democràtic”, en referència als comuns. L’horitzó nacional compartit per les dues formacions independentistes majoritàries és indestriable de la seva pugna per aconseguir l’hegemonia del moviment. Després de les eleccions del 21 de desembre, sembla que una aposta del PDeCAT per la fórmula de Junts per Catalunya els hauria de garantir la condició de favorits. Més, tenint en compte que són hereus de la formació que ha guanyat les dues darreres eleccions municipals en nombre de vots —si sumem els regidors obtinguts.

Des d’Esquerra, però, asseguren que la marca està en un bon moment i que els sondejos els auguren bons resultats. Alfred Bosch apareix per davant de Neus Munté en les enquestes de Barcelona, tot i que encara no és segur com es presentarà l’espai postconvergent. Les propostes de llista unitària de Jordi Graupera i Ferran Mascarell han estat rebutjades de ple per ERC, però l’entorn del PDeCAT podria voler aprofitar l’empenta mediàtica.

A banda d’això, els republicans esperen consolidar alcaldies de grans ciutats com Salt o Sabadell i obrir forat en altres llocs com a l’Àrea Metropolitana, on van obtenir uns bons resultats el 21 de desembre, o a les capitals de comarca de la Catalunya interior, feus tradicionalment convergents.

Comptat i debatut, tot assenyala que les municipals del 9 de juny de 2019 serà un gran moment per observar si el mapa polític català comença a estabilitzar les tendències dels darrers anys o continua en revolta permanent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.