Molt sovint, diplomàcia i comerç es confonen en una sola disciplina. Autors com el professor de psicologia de Harvard, Steven Pinker, defensen el paper pacificador dels intercanvis mercantils, una tesi que part de la literatura científica recolza, i que semblaria que l’exemple iranià dona per bona.
En una entrevista recent, l’experta en Iran pel Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), Irene Martínez, apuntava que el Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA per les seves sigles en anglès), conegut com l’acord nuclear, implicà canvis estructurals en l’economia del país. Uns canvis que han revertit sobre l’obertura de la societat iraniana pel que fa l’ús de les telecomunicacions, i que han propiciat un major coneixement dels seus ciutadans del que passa extramurs, el que ha deixat al descobert les diferències de l’Iran amb el món i intramurs, explicava Martínez. Tota una oportunitat per provocar moviment tectònics socials.
Però després del revés de la decisió del president dels EUA Donald Trump de trencar l’acord nuclear, el govern iranià s’encomanà a la Unió Europea per continuar satisfent els termes establerts per l’entesa i no optar per la via unilateral nordcoreana: desenvolupar el seu potencial nuclear sense restriccions, tal i com els sectors del règim dels aiatol·làs més reacis a l’obertura defensen. Una expectativa diplomàtica que, per ara, la Comissió Europeaha satisfet desautoritzant el mandatari americà.
Hi ha molt en joc: un bon reguitzell d’empreses de la Unió han invertit significatives sumes de diners en diferents projectes de gran envergadura. Entre aquestes empreses, la companyia de producció d’alfals amb seu a Bellcaire d’Urgell IberAlfa, o la cadena hotelera mallorquina Melià, que tenia prevista la construcció d’un hotel al mar Caspi. A més de les espanyoles Tubacex, Telepizza, Indra, Ibertest o Bester.
Segons el Fons Monetari Internacional, el primer semestre entre 2016 i 2017 el PIB iranià va créixer un 7,8%, i el govern dels aiatol·làs va arribar a establir previsions d’inversió forana directa de 11,8 mil milions d’euros. Però amb la ruptura de l’acord nuclear, tot això perilla: l’agressivitat de l’administració Trump serà determinant a l’hora de posar en risc les expectatives d’arribada de finançament exterior. Si les sancions als comerciants amb l’Iran s’apliquen als EUA, hi pot haver companyies que es facin enrere: aquelles amb interessos econòmics als Estats Units. L’ombra de la guerra comercial plana sobre aquests racons de món.
I mentre un país malda per captar nous inversors, un altre ha entrat en una deriva en la qual les empreses que ja hi ha establertes comencen a dubtar sobre la seguretat dels seus actius. Del règim teocràtic iranià a la quasi democràcia turca, que els últims anys ha viscut un intens procés de regressió pel que fa als drets fonamentals que inquieta els que s’hi juguen els calés. Turquia es troba a un altre nivell respecte l’Iran pel que fa a implicació comercial europea, amb un centenar llarg d’empreses de l’Estat espanyol, i una nodrida representació de companyies dels Països Catalans. En un acte celebrat al Foment del Treball el passat dimarts 22 de maig, el president de la comissió internacional d’aquesta institució, Joan Canals, subratllava la importància de Turquia pel que fa als negocis catalans. L’acte, coorganitzat amb el CIDOB i el The German Marshall Fund of the United States, comptaria amb un panell de luxe.
Laura Batalla, secretària general del Fòrum Turc del Parlament Europeu, l’investigador sènior del CIDOB, Eduard Soler, el president del Centre pels Estudis Econòmics i d’Afers Internacionals (EDAM per les seves sigles en turc), Sinan Ulgen, i el membre sènior del Marshall Fund, Kadri Tastan, van provar d’esclarir les perspectives que ofereix Turquia a una audiència del món dels negocis principatins.
Ulgen recordava la crisi financera que va patir aquest país els anys 2000 i 2001, avantsala de l’ascens del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP per les seves sigles turques). El partit de l’ara president Recep Tayyip Erdoğan guanyà les eleccions en un context de caiguda global dels tipus d’interès, una condició ideal per a un mercat emergent com el turc. Amb la formació conservadora al poder, Turquia esdevé un partit que inverteix més que no pas estalvia, el que explica el creixement dels últims 16 anys. Però les coses han canviat, recorda l’analista: els temps dels diners barats s’acaben, i Turquia i altres mercats emergents han esdevingut més vulnerables a les condicions globals. El país es troba en el que Sinan Ulgen anomena el trilema turc.
Primer, Turquia encara té unes expectatives de creixement altes, vora el 7%, segon, bona part de la seva economia depèn del finançament extern, i tercer, la política domèstica es troba en alta tensió permanent des de fa anys, especialment des de la temptativa de cop d’Estat del 2016. D'acord amb Ulgen, la falta de reformes estructurals ha situat el país en una situació complexa, i els problemes econòmics són només una petita part del problema.
“Per primera vegada, els mercats ja no veuen una victòria de l’AKP com a garantia d’estabilitat”, afirmava Kadri Tastan. El Consell d’Europa s’ha mostrat preocupat pel canvi en la data de les eleccions un mes abans del nou dia triat, el que s’afegeix a la preocupació de la Comissió de Venècia per la reforma cap a un sistema presidencialista sense els contrapesos adequats. Per Tastan, el debat polític turc s’ha situat en la dicotomia del “jo o el caos”. Però hi ha alternativa al binarisme.
Erdoğan necessita més del 50% dels sufragis, una xifra que mai no ha obtingut. El consum d’informació via xarxes socials, més difícil de controlar, ha crescut els últims anys, i la coalició dels principals partits de l’oposició s’ha compromès a desfer les reformes que precipiten el país a l’abisme de l’autoritarisme. Tot això en un context de descontentament per l’enfonsament de la lira turca. Hi ha massa en joc, a Turquia i l’Iran, com per deixar escapar l’oportunitat persa i deixar caure el gegant otomà. I les empreses catalanes hi poden jugar el seu rol en tot plegat.