-El seu llibre es titula El país de la desmemoria. Per què Espanya és el país de la desmemòria?
Perquè mai hi hagué una ruptura amb la dictadura franquista ni amb el passat més tràgic que va generar aquest règim dictatorial. Hi hagué una continuïtat i una continuació, tant de la impunitat com de la mitologia franquista, que ens ha arribat fins el dia d'avui. Espanya és l'únic país del món que mai va derrotar al franquisme i on, a més, el franquisme va tutelar el procés cap a la democràcia. Això és una anomalia que ha provocat que la memòria del franquisme continue ben viva.
Hi ha dos pilars bàsics que expliquen la vigència de la impunitat del franquisme. Un és el pilar econòmic. En una dictadura de quasi quaranta anys hi hagué grans empreses i oligarquies pàtries que van fonamentar el seu poder en la seua adhesió al règim. Es produí un espoli sistemàtic, en moltes ocasions a partir del treball esclau de milers de persones. Els derrotats foren utilitzats com a botí de guerra en un doble sentit: en la xicoteta escala, a famílies que els llevaven la casa; i a gran escala, com en el cas del Pazo de Meirás.
L'altre pilar de la impunitat del franquisme i de la desconnexió social respecte de la nostra memòria -quan no, una falsa equidistància o una oposició als drets humans que corresponen a les víctimes- té a veure amb l'educació. En l'escola i l'institut s'ignora, en moltes ocasions, què va succeir durant la guerra civil i la posterior repressió. Hi ha una part important del jovent que no saben que són les foses, ni els camps de concentració. Hi ha una desconnexió absoluta amb aquesta part de la història.
Això va unit a la pervivència de la mitologia franquista. El règim dictatorial va crear un arsenal mitològic per dotar-se de legitimitat i ha perdurat fins al nostre temps: des de la conquesta d'Amèrica fins a l'ús i abús de totes les festes populars, de les falles a la Setmana Santa.
-Fa un any es va fer públic un estudi de l'Associació de Descendents de l'Exili Espanyol on s'havia entrevistat persones d'entre 15 i 30 anys. Se'ls va preguntar què havia sigut la guerra civil i la dictadura i la conclusió a la qual es va arribar és que pervivien molts buits i malentesos molt bàsics de conceptes. A què és degut això, a parer seu?
-Bàsicament, és degut a que no s'explica bé la memòria i el règim franquista o el colp d'estat. Són temes del final del temari, que depèn en moltes ocasions de la bona voluntat o no del professor de torn. Això és un error del sistema.
Però no és un error casual, sinó premeditat. Perquè la transició va ser tutelada pels poders fàctics de la dictadura i, a hores d'ara, encara no s'ha trencat amb aquests lligams. Si férem una analogia amb altres països, seria impensable que un jove alemany fora incapaç d'explicar qui és Hitler. I això, en canvi, encara es dona en el context espanyol.
Per acabar d'agreujar-ho encara més, ha revifat tota la mitologia franquista. L'error ha sigut no haver trencat aquells lligams en el moment de la transició i no haver estat capaços d'escriure un relat comú sobre què va succeir durant aquells quaranta anys. Açò és una anomalia absoluta. La situació és tan grotesca que a hores d'ara hi ha desenes de milers d'assassinats que encara estan per resoldre i ningú, en l'àmbit institucional, sembla preocupar-se. Encara més, hi ha aquella justificació social compartida: "això ja va passar", "ho hem d'oblidar",... Aquesta és la gran errada sistèmica en què continua vivint Espanya.
-L'últim baròmetre del CIS indica que el 10,5% dels seus votants tenen entre 18 i 24 anys. Algunes veus ja han alertat que, en els instituts, hi ha una certa fascinació pel feixisme.
-Això de què em parles ho he viscut jo en les conferències que impartisc en instituts sobre periodisme i drets humans. La meua experiència és que quan els expliques les coses als xavals, dins d'un context, són capaços d'empatitzar.
Però, malauradament, el que et comenten des del professorat és que el panorama és desolador, perquè el discurs feixista està entrant d'una forma potentíssima a través de xarxes socials. Això passa a Espanya i a mig món.
El cas espanyol té un problema afegit: el seu ancoratge amb el passat recent. Ací sí va triomfar el franquisme i hi hagué una dictadura de quaranta anys amb la qual mai no es va trencar. Aquesta desconnexió premeditada fa que el perill de caure en els discursos feixistes, en el cas d'Espanya, siga potser una mica més viu. És significatiu com hi ha tanta gent jove caient en aquests discursos d'odi que fan gala del masclisme, la xenofòbia i el feixisme des de tots els seus vessants.
-Parla vostè de la pervivència de la mitologia franquista. Just aquests dies assistim a manifestacions molt generalitzades en les quals es fan salutacions feixistes o s'ensenyen banderes amb l'aguiló. Persisteix un franquisme sociològic en la societat espanyola?
-Sí, el franquisme sociològic està absolutament viu, en tot tipus de manifestacions quotidianes, des de frases com "amb Franco es vivia bé", "Franco va fer pantans" o notícies falses com que va fer la Seguretat Social. L'arsenal mitològic del franquisme segueix ben viu. A més, s'ha de tenir en compte que a Espanya no és delicte fer apologia del franquisme i del nazisme. Així que tot aquell arsenal que teníem guardat en l'armari, està eixint ara al carrer.
En el cas espanyol, cal sumar que no tenim una dreta homologada a la CDU, una dreta més moderada. Angela Merkel sempre es va negar a governar amb l'extrema dreta. Ací, en canvi, hi ha un franquisme sociològic que està inserit en tots els partits de dreta. No oblidem que el PP naix del mateix franquisme i de persones que havien tingut càrrecs en la dictadura.
Per trencar amb aquest franquisme sociològic necessitaríem una revolució en la dreta i que assumiren que l'extrema dreta no pot tenir cabuda en la democràcia. Perquè els drets humans no són ni d'esquerres ni de dretes, sinó que són universals.
-Ha parlat de dos pilars per al sosteniment d'aquesta impunitat: l'econòmic i l'educatiu. Ara bé, quina responsabilitat recau sobre el poder judicial?
-Els poders fàctics de l'Estat són còmplices del que ocorre. No haurien de mirar cap a un altre costat davant les injustícies i els crims que es van cometre. Els jutges, a Espanya, han intentat sempre mirar cap a un altre costat quan s'ha intentat judicialitzar alguna causa. Fins ara mai s'ha jutjat el franquisme per violació dels drets humans. En bona part la Llei d'amnistia del 1977, pre-constitucional, s'ha adduït per taponar qualsevol via, com també la prescripció dels delictes. Això és obviar que són crims de lesa humanitat i que, per tant, mai no prescriuen. La judicatura ha tractat, tant com a pogut, d'esquivar aquest tema, i qui se n'ha atrevit, com Baltasar Garzón, ha acabat com ha acabat.
-No deixa de ser paradoxal que Espanya va ser pionera en l'aplicació de la justícia universal, amb el cas Pinochet, i també va ser pionera a frenar-la.
-Efectivament. Quan es va intentar aplicar ací el que ja s'havia fet amb altres països es va obrir una espècie de caixa de pandora on van aparèixer totes les oligarquies.
"El franquisme naix de l'intent d'aniquilació del rival social i polític. Tots aquells crims estan sense jutjar. És una vergonya".
El jutge Baltasar Garzón és el prologuista del meu llibre. Recorde que ell m'explicava que pot saber quants desapareguts hi ha a Xile per la dictadura -al voltant de 3.500-. Se suposa que només en el cementeri de Sevilla n'hi ha 4.500. Això ens permet apreciar la dimensió del genocidi fundacional del franquisme. A Espanya hi ha al voltant de 150.000 desapareguts forçats. Només en el cas d'Andalusia, en la zona on no hi va haver guerra -això és el triangle entre Sevilla,Huelva, Cadis i part de Còrdova- hi ha 30.000 desapareguts a causa de la repressió. És a dir, un nombre superior a les dictadures de Xile i Argentina. Hem de ser conscients d'això i de com, com a país, som incapaços d'encetar aquest meló. Això té les conseqüències que ara veiem.
Espanya és una anomalia en comparació a qualsevol nació democràtica perquè la dictadura mai no ha estat públicament bandejada, sinó que hi hagué una línia de continuïtat gràcies a una transició que no ho fou del tot. El franquisme va ser un feixisme que va nàixer de l'intent d'aniquilació del rival social i polític. I a hores d'ara tots aquells crims romanen sense jutjar. Això és una vergonya i una errada premeditada que té conseqüències en el present i en el futur.
-Els primers intents de reparació van materialitzar en l'aprovació de la Llei de memòria històrica de 2007. Tanmateix, moltes entitats memorialistes van advertir de les seues limitacions. Creu que la Llei de memòria democràtica corregeix els errors de la Llei de memòria històrica?
-En grau considerable. La llei de 2007 va ser valenta perquè va ser la primera volta que en aquest país s'establia que les víctimes del franquisme tenien drets a la justícia, el reconeixement i la reparació, tal com dicten les Nacions Unides. Però va ser una llei que es va quedar curta, des de l'inici, com van posar de manifest les associacions memorialístiques. La prova va ser que les legislacions autonòmiques que van sorgir a continuació van elevar els estàndards.
La Llei de memòria democràtica soluciona, sobre el paper, les deficiències de l'anterior. Sempre es podria haver anat una mica més enllà, però és una llei satisfactòria. Ara el que cal és materialitzar el text legislatiu. Primer, amb la cerca de les foses comunes, cosa que no s'hauria de discutir. El que no pot ser és que els drets humans de les víctimes del franquisme depenguen del color polític dels partits. Perquè el risc que hi ha, com s'ha demostrat, és que quan entri un govern d'un altre color polític, ho vulga posar tot potes per amunt.
-Què va significar que es retirara del Valle de los Caídos les restes de Franco?
-Va ser un acte simbòlic prou potent que molta gent no esperava ni pensava que poguera ocórrer. Que la mòmia es traguera del mausoleu era quelcom que fa un temps ni imaginàvem. Es va fer del tot bé? Probablement, no.
-Per què?
-Crec que la retransmissió en directe i tota la parafernàlia que la va acompanyar va ser excessiva. Va ser excessiu també donar-li tant de protagonisme a la família Franco. La prevalença que se'ls va donar, quan tenim desenes de milers de persones desaparegudes, és quelcom que a mi no em va agradar.
En el cas d'Alemanya, a falta d'un enterrament per a Hitler, el lloc on estava soterrat Rudolf Hess, lloctinent del Fuhrer, es va convertir en un lloc de peregrinació. El govern d'Angela Merkel, a petició de l'Ajuntament on estava el cementeri, van traure les restes, van retirar tots els elements que indicaren que allí havia estat soterrat Rudolf Hess, van incinerar les restes i les van tirar a la mar. Això hauria estat impensable en el cas espanyol. A Alemanya tenen molt clar que el feixisme no pot ocupar un espai públic. Ací, en canvi, mantenim amb diners públics la tomba d'un dictador. La diferència és abismal.
-La llei contempla altres avanços com la creació d'un banc d'ADN, una Comissió de la Veritat... Què resulta més peremptori?
-La creació d'una Comissió de la Veritat és el més urgent. Allí caldria que hi haguera experts que ajudaren a posar negre sobre blanc el que va ocórrer. Cal aplicar, així mateix, els principis de veritat, justícia i reparació per garantir la no repetició del que va passar. I per això, el que caldria fer, primerament, és continuar buscant els desapareguts, per a la qual cosa faria falta també el banc ADN. El problema, en aquest àmbit, és que ja anem tard.