Frau

La petita corrupció de cada dia

No es pot dimensionar amb seguretat, però existeix. Les comissions de dubtosa legalitat de lampistes o altres professionals a presidents d’escala i administradors de finques és una pràctica habitual que, de vegades, pot incórrer en frau o estafa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És un calvari establert per llei. Cada cert temps, el propietari d’un immoble ha d’assumir la presidència de la seva comunitat de veïns. Un càrrec que dista prou de la Molt Honorable Presidència que es va votar ahir al Parlament català.

Cadascú mana a casa seva, sí, però la comunitat de propietaris és la responsable dels elements comuns. Això és, tot allò d’ús compartit, l’espai dels serveis pel gaudi de tota l’escala, com els baixants de l’aigua, per exemple. O això diu la norma. La crua realitat és que al malaurat que li toca el càrrec esdevé una figura a mig camí del síndic de greuges i el responsable de lidiar en solitari amb els imprevistos de totes les mides i colors. Essent el marró el més habitual en els veïnats més humils. Potser és per això que n’hi ha que aprofiten aquesta posició per treure’n alguna cosa més que l’agraïment sincer dels seus veïns per la seva bona gestió.

Situem-nos. Un barri a la perifèria de qualsevol ciutat catalana. Per rotació, li toca assumir la presidència a un nou propietari. Al principi tot són pegues i males cares: cap interès en situar-se al capdavant d’una comunitat on tot són problemes i dues terceres parts dels veïns no se saben ni dir pel nom. Comprensible. Però un incident elèctric desencadena una reunió d’urgència. Cal buscar un lampista a corre-cuita. Primeres intervencions amb presses i un pressupost: desenes de milers d’euros en contribucions extraordinàries a repartir per propietari. L’equivalent a un sou mensual de més de 2.000 euros distribuït en 14 pagues.

Aleshores, com si d’un heroi al bell-mig de la defensa de Numància es tractés, el que abans fugia de les seves atribucions presidencials com de la pesta s’erigeix en representant de la comunitat veïnal amb l’entusiasme del convers a la causa de l’interès comú.

Tot i que la situació comença a fer-se estranya quan, malgrat les queixes gairebé unànimes per la poca professionalitat de l’encarregat d’executar una obra per valor de cinc xifres, la defensa del president cobra dimensions numantines front els detractors del lampista. I a l’hora de fer el canvi de presidència, s’ofereix alegrement a mantenir-se al càrrec. Dues vegades. Fins que pràcticament se l’obliga a deixar-lo, a desgana, i provant de suggestionar el president entrant per mantenir l’odiadíssim electricista.

Quan es fa una proposta d’una altra obra un xic més cara que la del lampista que ha treballat sota el seu mandat, el que cal, segons el desposseït de la presidència, és comprar barat, mentre que quan es troba una proposta més barata, el que cal és que tot vagi d’acord amb la llei. El president entrant s’adona que alguna cosa no rutlla quan l’administrador de les finques li explica que el responsable de la reparació li ha ofert comissions per trobar-li més obres entre els seus clients. La sospita que podria haver passat el mateix sota l’anterior càrrec ja és un clamor.

És difícil dimensionar com d’habitual és aquesta pràctica, malgrat que és prou reconeguda per un ampli segment de les comunitats de propietaris. Fonts dels Mossos d’Esquadra consultades per EL TEMPS expliquen que, malgrat sí els hi consta que aquest fenomen es dona, quan reben denúncies d’alguns dels il·lícits penals que podrien encaixar amb aquest fenomen no se sistematitzen com una tipologia pròpia.

El ventall de delictes en què pot incórrer un president d’escala va des de l’estafa fins la falsetat documental si ens situem al terreny d’allò penal. El primer, i el més habitual, es donaria en cas que es pogués demostrar un abús de confiança davant d’una exclusió deliberada de pressupostos per afavorir a un proveïdor en concret, i el segon, quan es fa una factura sobre una obra en la qual no s’hi ha realitzat tot el que s’havia acordat. Un terreny que frega amb el dels incompliments de contracte, que es dirimeixen per la via civil. Els camins de la judicatura són inescrutables.

El problema però és demostrar-ho. Descobrir un il•lícit com aquest exigeix dots d’investigador. Una via és la de preguntar a Hisenda si l’antic president s’ha donat d’alta a l’Impost sobre les Activitats Econòmiques (IAE) i si cap empresa li ha realitzat uns pagaments. En paral•lel, preguntar a la Seguretat Social si la persona objecte de controvèrsia s’ha donat d’alta els autònoms com a representant comissionista. Si Hisenda descobrís algun pagament hauria d’actuar reclamant a l’empresa la retenció corresponent no declarada i sancionar en conseqüència.

Contra el beneficiari de la comissió també hi hauria penalització si no s’hagués donat d’alta de l’IAE. La Seguretat Social també actuarà en aquest sentit si constata que no existeix l’alta corresponent. Una altra cosa és si el pagament s’ha efectuat en negre. Sempre es pot copsar a ull nu si el poder adquisitiu de l’ex president ha crescut, però això no se situa entre les prioritats de l’Agència Tributària, precisament. Pensant-hi bé, no és sobrer preguntar-se si la gran corrupció, la dels polítics, no es basteix sobre petites corrupcions quotidianes com aquesta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.