Vuit edicions. Es diu aviat. Vuit anys fent xarxa entre els casals i ateneus de tot el territori. L’11 i 12 de maig el barri barceloní de Sants acollirà la vuitena Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans. I ho fa a un dels espais històrics de l’ateneisme, el Casal Independentista de Sants, Jaume Compte. Un dels casals l’origen del qual es remunta a 1990, els últims anys de l’independentisme revolucionari hereu de la generació de l’antifranquisme. Dos anys després de l’efemèride, la desfeta olímpica, la desmobilització i conversió a opcions més possibilistes, i l’arribada d’una nova generació militant socialitzada en una realitat molt diferent de la dels seus antecessors. Una desfeta que anys abans havia colpejat altres opcions anticapitalistes com l’anarcosindicalisme i el trotskisme de la Lliga Comunista Revolucionària i el Moviment Comunista. Començava la travessa pel desert dels 90.
Durant aquells anys, ateneus i casals van jugar un paper clau a l’hora d’aixoplugar els moviments populars expulsats als marges de la política catalana pel consens del règim del 78. Espais històrics com l’Entitat Cultural Ger de Sant Pere de Ribes, fundada el 1972, i el mateix Jaume Compte o el Despertaferro de Reus (1991), però també espais del moviment llibertari com El Lokal del Raval, l’activitat del qual s’iniciaria el 1987, van continuar mantenint viva la flama dels moviments revolucionaris. A finals dels 90 i principis del 2000, anys de revifalla d’aquests moviments en ple cicle de protestes i alçaments globals com el dels zapatistes, sorgirien molts altres ateneus i casals que explorarien fórmules de coordinació més o menys reeixides. I en paral·lel, iniciatives com la dels Bars del Rotllo. Però totes elles lluny del que havia de venir.
Alguns d’aquests casals de nova generació foren el Quico Sabaté de Sant Celoni (2000), el Centre Social Terra de Benimaclet (1999) o el Casal Independentista Can Capablanca de Sabadell (2001), el promotor de la primera Trobada de Casals i Ateneus.
Sergi Curbí, membre del casal sabadellenc, recorda que el 2011, coincidint amb el desè aniversari de l’espai, es va decidir llançar la idea d’establir una xarxa d’ateneus i casals. L’any següent, Vilanova i la Geltrú prendria el relleu. En aquests anys, explica Curbí, s’ha promogut la coordinació comarcal i intercomarcal per dinamitzar la promoció de l’intercanvi en la provisió de materials o organitzant actes conjunts. Amb els anys s’han rubricat acords amb cooperatives com Som Energia o l’asseguradora Arç, que ofereixen descomptes col·lectius als integrants de la xarxa, i s’ha impulsat l’assessorament tècnic per a col·lectius que volen obrir un nou casal fins arribar als més de 150 actuals repartits per tot el territori i en tot tipus de règim de propietat.
Amb els anys, espais com el Casal Popular de Castelló, fundat el 2004, han engreixat la llista de la xarxa. Anys ençà, el projecte es va iniciar en règim de lloguer, però a dia d’avui és un espai okupat en un immoble propietat del Banc Sabadell. Un membre del projecte apunta que aquest espai l’integren un grup heterogeni, no només militants de l’Esquerra Independentista, però es participa de la xarxa, diu ell, “com a nexe de unió amb el projecte polític de la unitat popular”. Aquesta mateixa font considera que els casals i ateneus són un instrument amb què evitar la deriva “cap al pol institucional”.
“M’atreviria a dir que entenem els casals com a espais de dinamització cultural, social i política: també de transformació”, afirma Sergi Curbí. Molts casals alberguen cooperatives de consum, o cooperatives de treballadors tipus bar restaurant com el del Can Capablanca. Són espais compromesos amb la transformació social. En aquest mateix sentit, hi ha relació amb altres projectes amb vocació de transformar la societat i l’economia. Projectes emergents com el diari la Jornada, per exemple, han contactat amb la Xarxa, i proven, des d’aleshores, que els espais sempre tinguin un exemplar a les seves seus.
Aquest cap de setmana el barri barceloní de Sants acollirà gairebé una dècada de feina per estrènyer vincles entre projectes gràcies als quals, en gran part, l’esquerra anticapitalista ha sobreviscut fins avui. Uns instruments, aquests, que tenen encara un rol com a catalitzadors de la transformació social.