Història

Els Farragut: de Menorca a ‘Star Trek’ passant per la US Navy

La popularitat de l’almirall David G. Farragut als Estats Units ha portat aquest cognom menorquí a una nau de ‘Star Trek’. Les relacions d’aquest heroi de la guerra de Secessió, el seu pare (Jordi Ferragut) i la marina dels Estats Units amb Menorca són protagonistes d’un llibre publicat pel Ministeri de Defensa: ‘Farragut y Menorca. El legado español en la U.S. Navy’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En morir el seu pare, en David Glasgow Farragut va heretar una bíblia i una carta dirigida a ell que començava d’aquesta manera: “Fill meu: el teu pare va néixer a l’illa de Menorca del Mediterrani el dia 29 de setembre de 1755 a Ciutadella i la va deixar el 2 d’abril de 1772 i va arribar a Amèrica el mes de març de 1775”.

Era l’any 1817. David Glasgow només tenia 16 anys però ja havia fet carrera a la marina dels Estats Units: era guàrdia marina des dels deu anyets, quan es va embarcar en la fragata Essex, i només li faltaven dos anys per ser ascendit a tinent de navili. David Glasgow havia estat batejat amb el nom de James, però se’l va canviar pel de l’home que l’acollí en morir la seva mare quan tenia set anys, David Porter, com també canviaria Ferragut per Farragut (que, en llengua anglesa, passaria a pronunciar-se esdrúixola).

Aquell mateix any de la mort del pare, el 1817, en David G. Farragut va visitar per primera vegada el port de Maó. No sabem tant d’aquella primera visita com de la que faria cinquanta anys després, quan visitaria Europa com a representant dels EUA, enviat pel Govern en qualitat d’almirall de la Marina dels EUA —un càrrec que el Congrés va crear expressament per a ell després d’haver estat el principal heroi de la marina de l’exèrcit de la Unió en la guerra de Secessió.

L’heroi de les victòries de Nova Orleans i la badia de Mobile, l’home que va desarmar els principals enclavaments marítims de l’exèrcit confederat, va tornar a visitar Menorca el 1867 i s’hi va estar 18 dies, durant els quals va poder visitar, per primera vegada, el poble natal del pare, Ciutadella. Els detalls d’aquesta estada són una de les principals novetats que aporta Gabriel Julià, el director del Museu Diocesà de Menorca, en el capítol que signa dins l’irregular volum col·lectiu editat pel Ministeri de Defensa, Farragut y Menorca. El legado español en la U.S. Navy.

El llibre, que es presentarà a mitjan juny a Maó, parla molt poc de l’heroi de la portada, David Farragut, mentre que insisteix reiteradament en l’ús de Maó com a seu de la primera Escola Naval nord-americana, 22 anys abans que es fundés la primera Acadèmia Naval dels Estats Units, a Annapolis (Maryland), el 1945. La biografia de David Farragut està pràcticament circumscrita a l’article de Gabriel Julià, mentre que la vida de Jordi Ferragut és el centre del capítol de Jaume Sastre Moll, doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB). La resta de capítols es dediquen més a l’esmentat paper de Maó com a base del Mediterranean Squadron, les naus dels EUA al Mediterrani, entre 1825 i el 1846.

Curiosament, el llibre evita fer gaire esment de l’ocupació britànica de Menorca, que va acabar pocs anys abans i, lògicament, havia situat Menorca en un món més proper als països anglosaxons que la Península, i en una situació lingüística més propera als Estats Units que qualsevol altre port ibèric. Al capdavall Jordi Ferragut havia nascut a Ciutadella el 1755, en plena etapa britànica, ja que els anglesos hi van estar pràcticament tot el segle XVIII en tres èpoques diferenciades (1708-1756, 1763-1782 i 1798-1802), i el seu pare, Antoni Ferragut, “havia servit al costat dels ocupants com a corsari”, segons Gabriel Julià.

També són escasses les referències al català de Menorca, tot i que s’admet que el pare del David Farragut surt en alguns documents com a Jorge i en altres com a Jordi.

Jordi Farragut i la independència

James Farragut va néixer el 5 de juliol de 1801 a Campbells Station (Tennessee, EUA). Era el segon fill d’Elizabeth Shine i Jordi Ferragut, que havia arribat als Estats Units el 1775, un any abans que comencés la guerra de la Independència. Ferragut pare va provar sort de mariner en un vaixell de mercaderies que viatjava a Haití però la inèrcia de la rebel·lió el va conquerir de seguida. El mateix vaixell que, d’anada a Port-au-Prince, duia mercaderies, de tornada anava carregat d’armes pels independentistes de Charleston i ell s’hi va sumar. Posteriorment s’enrolaria en l’armada, obtindria el càrrec de primer tinent, comandaria un vaixell en la batalla de Savannah i cauria ferit en el setge de Charleston. Encara en la guerra de la Independència, Jordi Ferragut va participar en la batalla de Cowpens, “on va tenir una destacada actuació en salvar la vida de George Washington”, segons Gabriel Julià. Abans d’acabar la guerra encara lluitaria amb els voluntaris de Carolina del Nord. Avesat a la guerra i als viatges, Ferragut es va implicar en la conquesta de l’oest, va participar en diverses campanyes contra els cherokees i els creeks i es va casar als 40 anys amb Elizabeth Shine, amb la qual tingué cinc fills abans de ser novament arrossegat per la guerra. Participà en la segona guerra contra els britànics, la guerra anglo-americana de 1812, i des d’allà es va assabentar que el seu fill James, ara David G., era un petit heroi amb dotze anys: “Sembla ser —escriu Jaume Sastre Coll al nou llibre sobre David Farragut— que Jorge Ferragut va tenir notícies, publicades en alguns mitjans, del resultat de la batalla i de la valerosa actuació del seu fill James contra els britànics, que als seus 12 anys d’edat havia estat citat com un dels tres alferes més distingits davant del foc enemic. La notícia, segons conta ell mateix, va ser un dels moments més feliços de la seva vida”.

La primera meitat del segle XIX, el port de Maó va arribar a acollir desenes de vaixells nord-americans, francesos i holandesos alhora. A dalt, 'Baralla de mariners holandesos al port de Maó', obra anònima de començament del segle XIX (Museu de Menorca).

David Farragut i la secessió

El petit James Ferragut tenia set anys quan la seva mare va morir de febre groga. Com en Jordi Ferragut era sempre absent oficial de la Marina, “el comandant David Porter, gran amic i deutor del seu pare —que li havia salvat la vida al camp de batalla— va afillar el petit James i al costat d’aquest segon pare James va créixer en un ambient de família de la qual va rebre cura i afecte i per aquesta raó va canviar el seu nom de pila, James, pel de David Glasgow, en homenatge al seu segon pare”.

David G. es va enrolar de guàrdia marina amb 10 anys a la fragata Essex, després va estar quatre anys servint al Mediterranean Squadron i als 18 va començar una ascensió meteòrica dins de la marina nord-americana. Fins que va esclatar la guerra de Secessió el 1861. Segon Gabriel Julià, “a pesar de les ofertes dels sudistes i de predisposar-se en contra dels seus propis interessos”, Farragut “va optar per seguir la causa de la Unió i es traslladà a Nova York, on va obtenir el nomenament de cap de l’esquadra en el bloqueig del golf de Mèxic, amb ordres d’inutilitzar les defenses disposades a banda i banda de la desembocadura del Mississipí i apoderar-se de la ciutat de Nova Orleans”. I ho va aconseguir el 1862.

Al cap de dos anys, el 1864, “a bord de la nau almirall Hartford va assolir el zenit de la seva glòria militar amb la presa de Mobile, l’últim port sudista”. D’aquesta batalla ha passat a la història dels EUA una de les frases que Farragut hi va pronunciar. El fill del menorquí comandava, per a l’exèrcit de la Unió, una flota de divuit vaixells. Quan van arribar a la badia de Mobile (Alabama), es van adonar que els confederats havien estretit l’àmplia entrada del port escampant tot de mines. L’operació de conquesta del port de Mobile esdevenia així més arriscada que no semblava, però Farragut tirà endavant després de la frase “Damn to the torpedoes! Full speed ahead!” (“Maleïdes mines! Endavant a tota màquina!”). Tots els vaixells van seguir Farragut, que va aconseguir sotmetre un port essencial per a l’evolució de la guerra civil.

Després vindria la pau i el títol d’almirall dels Estats Units, “honor creat per premiar la gloriosa carrera del militar”, segons Julià. I el viatge per Europa que inclouria visites a Londres, on “va ser homenatjat pels membres de la Cambra i rebut pels reis”; París, on el van rebre l’emperador Napoleó III i l’emperadriu Maria Eugènia; Copenhaguen, Moscou, Atenes i Tànger. Des del nord d’Àfrica faria cap a l’illa natal del seu pare, dos anys abans de morir. Va ser el 14 d’agost de 1870, als 69 anys. “Milers de nord-americans —recorda Gabriel Julià— van plorar la seva mort. Mariners i soldats anònims, al costat de polítics i prohoms van assistir a les honres fúnebres que va presidir el president dels Estats Units, el vell heroi que va estar al front dels exèrcits de la Unió, el general Ulisses Grant. La processó fúnebre que va recórrer els carrers de Nova York es va estendre per més de tres quilòmetres fins a arribar a les portes del cementiri de Woodland, on descansarien les seves despulles mortals”.

 

De 'Star Trek' a Tom Petty 

La popularitat del primer almirall de la Marina dels Estats Units David Farragut és encara enorme. Ja ho va ser en el seu moment fora de les fronteres dels Estats Units. I per això Jules Verne va batejar com a Farragut un dels personatges de 20.000 llegües de viatge submarí.

En moltes poblacions dels EUA es van aixecar estàtues de Farragut i la sepultura del fill del menorquí, al cementeri de Woodlawn, al Bronx (Nova York) figura en el Registre Nacional de Llocs Històrics (National Register for Historic Places).

Tan interioritzades estan les gestes bèl·liques de Farragut que la cultura popular contemporània li dedica homenatges en els formats més diversos. A la mítica sèrie Star Trek, el capità de l’USS Enterprise, en James Tiberius Kirk, s’ha format en una nau de la Confederació amb cognom menorquí: laUSS Farragut. Mentre Kirk (protagonitzat per William Shatner) és tinent a la Farragut, 200 membres de la tripulació són assassinats per una criatura vampírica que habita el planeta Tycho IV.

Onze anys més tard, data estel·lar 3619.2, Kirk tindrà l’oportunitat d’enfrontar-se novament al monstre de Tycho IV en el capítol 13 de la segona temporada de la sèrie original de Star Trek, titulat Obsession.

Les referències al Farragut tornaran a aparèixer en una de les últimes versions cinematogràfiques de Star Trek, l’onzè dels 13 llargmetratges filmats fins ara: l’Star Trek de 2009, que explica com James T. Kirk, aquesta vegada protagonitzat per Chris Pine, arriba a l’Acadèmia espacial i coneix el doctor McCoy, l’oficial de comunicacions Uhura i Spock. En aquest lliurament és l’oficial Uhura (l’amant de Spock) qui ha estat destinada a l’USS Farragut, però ella convenç Spock que la inclogui a la tripulació de l’Enterprise.

També la música rock ha reflectit la fama de David Farragut: un dels discs més important de Tom Petty porta per títol la frase més famosa de l’almirall procedent de Menorca: Damn the torpedoes (1979), si fa no fa “Maleïts torpedes”, que Farragut va pronunciar referint-se a les mines —llavors en deien torpedes— escampades per l’exèrcit confederat per la badia de Mobile (Alabama) en la batalla del mateix nom, el 1864.

El Damn the torpedoes va ser el segon LP de Tom Petty amb The Heartbreakers i el primer gran èxit de la seva carrera, amb més de dos milions de còpies venudes, i cançons clàssiques del seu repertori, com “Refugee”, “Here comes my girl”, “Even the losers” o “Don’t do me like that”. A les llistes de popularitat de la revista Billboard del moment va estar en segon lloc durant set setmanes, sempre després del The Wall de The Pink Floyd.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.