La dreta espanyola ha superat una fase en què s’ha passat de la violència verbal a la violència física. Així s’ha pogut veure aquests dies en diferents punts de l’Estat, sobretot davant les seus del PSOE, partit al qual venen acusant de “traïció” i de promoure un “colp d’Estat” des que Pedro Sánchez va començar a teixir pactes amb els independentistes catalans davant la negativa dels partits espanyols de dreta a entendre’s amb ell.
Tan clara era aquesta negativa que ni tan sols Albert Rivera, quan liderava Ciutadans, un partit que aspirava a fer de frontissa entre PP i PSOE, va voler negociar amb el PSOE quan podrien haver governat conjuntament després de les eleccions espanyoles d’abril del 2019.
El PSOE, guanyador d’aquells comicis i també dels del 10 de novembre d’aquell mateix any, quan es van repetir eleccions, es va haver d’entendre amb formacions que havia rebutjat des del minut zero. Va ser el cas de Podem, amb qui Pedro Sánchez va acabar governant després d’haver afirmat que amb Pablo Iglesias com a vicepresident “no dormiria per les nits”. També va ser el cas d’Esquerra Republicana, a qui el PSOE necessitava per a comptar amb més suports parlamentaris que li garantiren tirar endavant pressupostos i altes iniciatives, tot i que en un primer moment Sánchez també va negar una entesa amb els independentistes. El cas del referent de Junts, Carles Puigdemont, també ha sigut paradigmàtic, atès que ha acabat pactant amb ell la investidura després d’haver-se compromès amb la seua extradició des de Bèlgica com a reclam electoral.
Aquells girs de guió han alimentat l’enuig d’una dreta que ja es mostrava indignada arran la moció de censura contra Mariano Rajoy al juny del 2018 i a partir, també, de les derrotes electorals posteriors. I aquest enuig ha culminat amb unes protestes carregades de violència en diferents punts de l’Estat, especialment a la seu central del PSOE, ubicada al carrer Ferraz de Madrid. És cert que el PP, a través de bona part dels seus màxims representants institucionals, s’ha desmarcat d’aquests episodis violents i fins i tot els ha condemnat. Però és difícil no establir una relació entre aquesta reacció i la manera com aquests anys s’ha caldejat l’ambient a través d’un relat, polític i mediàtic, en què conceptes apocalíptics com ara dictadura, colp, comunisme, filoterrorisme o traïció han estat ben presents i han impregnat en bona part de l’electorat.
En aquest sentit Òscar Barberà, professor titular de Ciència Política de la Universitat de València, considera que aquesta reacció, “en part, sí que era previsible, perquè hi ha com una espiral de competició que es va engegar entre el Partit Popular i Ciutadans i ara també hi ha Vox”. Segons l’acadèmic, “si es té en compte aquest joc per veure qui és més patriota i qui defensa millor els interessos nacionals i la resposta a la qüestió catalana, es pot dir que aquesta situació sí que es podia preveure perquè hi ha una competició en qui exhibeix la posició més dura contra l’independentisme. I ara, arran d’això, s’estan trobant el que s’estan trobant”.
Segons Barberà, els qui han teoritzat sobre aquest aspecte “acostumen a dir que quan hi ha una competició política d’aquest tipus sorgeix una dinàmica similar en l’altre extrem”. Aquesta afirmació la fa pel fet que “abans hi havia una competició entre els partits independentistes i ara la veiem en els altres. I això d’ara passa, justament, en el moment en què els partits independentistes estan jugant una mica al contrari, en veure qui treu més rèdits d’uns pactes” que, fins fa poc, eren automàticament rebutjats, si més no en la retòrica independentista. El professor considera que “aquesta és la paradoxa més interessant del moment”.
Alhora, hi ha el dubte si els episodis violents poden acabar afectant el PP. Per a Barberà, aquesta pregunta és difícil de respondre, si bé el fet que no es contemplen eleccions a curt termini faria descartar que aquesta situació puga acabar perjudicant el PP. “La meva lectura és que tot això ocorre per posar cara la investidura de Sánchez, tot i que en política mai no se sap”. El mateix acadèmic explica, també, que en les competicions electorals “els votants de centre són els més importants, però quan parlem de competició en termes nacionals aquesta dinàmica no s’imposa necessàriament”. Segons ell, la qüestió, a hores d’ara, és que “hi ha un conjunt d’accions i d’idees que són tolerades per la ciutadania i un altre conjunt d’accions i d’idees que s’excedeix, i ara mateix el que interessa al PP és com ser el més dur possible contra el PSOE sense superar els límits establerts per la tolerància”. Prova d’això seria les condemnes que diferents dirigents del PP estan fent contra la violència que s’està desenvolupant aquestes nits. “Hi ha molta gent que, tot i estar totalment en contra de l’amnistia, no tolerarà mai la violència als carrers”.
Mirada enrere
Miguel Ángel del Río Morillas, professor associat d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer la seua tesi doctoral el 2013, en què explicava l’evolució de la dreta neofranquista cap a posicionaments conservadors dins del sistema democràtic actual. D’aquesta manera, detallava els orígens d’Aliança Popular, el precedent de l’actual Partit Popular, i apunta que el naixement d’aquest partit té el fruit en la dictadura franquista. “La dreta espanyola no és antifeixista en el seu origen, com sí que ho és la dreta alemanya, i els orígens són importants perquè són els que articulen el desenvolupament del partit”.
Alhora, tal com abunda aquest mateix historiador, el sorgiment de Vox també té una relació similar, en tant que és un partit més radical però fundat per persones vinculades anteriorment al PP, i posa l’exemple del català Alejo Vidal-Quadras, procedent d’AP, i de Santiago Abascal, vinculat a la FAES, el think tank dirigit per l’expresident espanyol José María Aznar, una de les persones més influents en la dreta espanyola. “Tots, per tant, venen del PP”, indica Miguel Ángel del Río, que també diu que “aquell paradigma dels anys vuitanta i noranta que a Espanya l’extrema dreta no existia era fals, perquè la canalitzaven AP, primer, i després el PP, capaços d’integrar aquestes famílies”. Com a exemple en aquest sentit recorda que la meitat del grup parlamentari d’AP al Congrés va votar en contra de la Constitució “perquè no es volia trencar amb el passat”. En canvi, al si del partit va guanyar la tesi del dirigent Manuel Fraga, “que no volia anar contra el sistema, sinó integrar-s’hi”.
D’ací, per exemple, la dificultat que el PP sempre ha tingut a l’hora de condemnar el franquisme o d’aprofundir en termes de memòria històrica, malgrat la seua integració dins del sistema democràtic espanyol. Per a Miguel Ángel del Río, en canvi, el que està ocorrent actualment respon a “una radicalització constant de les dretes” i al fet que la dreta, sobretot Vox, “ha sabut utilitzar els recursos que conformen la identitat i que afecten els sentiments de les persones, com ara els nous canals de comunicació, sobretot les xarxes socials, que són un gran element d’ideologització”.
Els episodis violents d’aquestes nits i l’origen de la dreta espanyola –que ha marcat de manera decisiva el seu desenvolupament–, per tant, serien fenòmens distints. Però amb aquests precedents d’escassa cultura democràtica, la radicalització era més previsible.