Els crítics

'La Catalunya que va descriure Orwell es va negar a obeir, tal com està fent avui'

Vicent Partal (Bétera, 1960), és director de Vilaweb i president de l’European Journalism Centre. Enguany ha publicat un llibre, ‘Nou homenatge a Catalunya’, en què analitza els darrers mesos convulsos viscuts al Principat. Tot des d’una òptica política i, sobretot, social. El llibre és un homenatge a les iniciatives del país, sovint desapercebudes, que han conduït Catalunya al moment on és ara.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb tot el que està passant, supose que no ha necessitat massa inspiració per escriure el llibre.

­—Es van barrejar moltes coses. El llibre té dues parts: una de més periodística i una altra de més analítica, que la vaig escriure a l’estiu bàsicament. Amb retocs posteriors, és clar. La crònica la vaig haver d’escriure amb posterioritat als fets. Efectivament, hi havia matèria de sobres.

—L’obra és un homenatge, però també recorda els moments més delicats pels quals ha passat Catalunya darrerament. En algun moment va témer que tot defallira, després del que s’havia fet?

—No. La prova és que, com que els llibres són de ritme lent, sempre hi ha la por que alguna novetat el condicione. Però han passat moltes coses i res no ha aconseguit alterar el que ja havia escrit. Tot el que ha passat ha confirmat la tesi que un problema polític no es pot solucionar per la via repressiva. Era la lògica dels esdeveniments, malgrat que en algun moment determinat hi haguera més pessimisme. El que està fent l’Estat espanyol no té sentit. I com que no en té, no pot funcionar. Tardarem més o menys, però no pot funcionar aquesta lògica.

—Un plantejament que, segons indica al llibre, ha fet que molts catalans canvien el seu pensament i abandonen l’esperança de conviure dins d’Espanya.

—Hi ha una generació als anys 60 i 70 que, a mesura van passant els anys, va adonant-se que van ser enganyats. El que és impressionant és que aquesta gent ha estat capaç d’entendre-ho. I ha estat prou honrada per reaccionar. Això és molt cridaner. En molts processos del món, la gent gran no es mou. I a Catalunya han estat el motor. La seua creença és la mateixa, però és l’Estat el que ha anat cap a endarrere. Als Jocs Olímpics, el rei d’Espanya va entrar a l’estadi mentre sonava Els Segadors i per l’altaveu s’anunciava que allò era l’himne nacional de Catalunya. Això avui seria impensable. En la mesura que aquella imatge s’ha anat trencant, la gent ha canviat. Gran part de la generació que va lluitar per l’autonomia ara aposta per la independència perquè veuen que allò no era veritat.

—Destaca que elements que no depenen de la tasca dels governs, com ara la digitalització dels mitjans i la presència en internet en general, van ser treballats a Catalunya des del primer moment, a diferència d’altres territoris de l’Estat. Fins a quin punt això ha contribuït per arribar a aquesta situació?

—En internet l’independentisme va trobar un forat. L’any 1992, quan hi hagué les detencions de la ràtzia olímpica, només en parlaren El Punt i El Temps. Tots dos mitjans tenien periodistes detinguts. Hi hagué una censura total i absoluta. Avui això és impossible gràcies a internet. I l’independentisme, això, ho ha sabut utilitzar des del primer minut. Què sabríem de l’1 d’octubre si no fóra pels vídeos enviats per la gent a peu de carrer?

—Qui mereix més l’homenatge? La implicació ciutadana? L’obediència dels polítics a les demandes dels votants? Tots alhora?

—Sobretot, la ciutadania. La gent ha estat capaç de tornar a fer el que Orwell va retratar en el seu moment. Hi ha un fil conductor que ho relliga. Però també és veritat que, malgrat els errors, també han tingut un Govern que ha complit i que s’ha jugat la llibertat i el patrimoni per fer-ho. Tot el Govern està a la presó o en l’exili. No es pot passar de puntetes sobre això. Han fet cas del que han expressat les urnes i ho estan pagant. Però ha estat la ciutadania la que ha encoratjat els polítics perquè feren els passos que havien de fer.

—Al penúltim capítol parla de la batalla exterior i dona molta importància als suports internacionals. El llibre es va publicar abans dels fets d’Alemanya. Què hi hauria afegit?

—L’hauria actualitzat, evidentment. Nosaltres vam cometre una equivocació, que fou pensar en les institucions de la Unió Europea com a catalitzadors i que la UE era l’instrument a partir del qual es fa la política a Europa. Això no és veritat. Els instruments són els Estats. Estem entrant en una crisi molt important de la UE, i això fa que el Consell Europeu o la Comissió siguen pràcticament inútils. Una cosa són les institucions europees, en crisi i fracassant; i una altra els Estats, que donen mostres d’impaciència amb Espanya.

—És beneficiós per a l’objectiu independentista que aquestes institucions fracassen?

—No. Important sí, però no beneficiós. A Brussel·les hi ha polítics elegits per ningú que determinen les polítiques que ens afecten a tots. I els polítics que triem no són capaços de fer cap política perquè no els deixen. Per tant, hi ha la il·lusió de la democràcia, però no n’hi ha. Ho hem vist a Grècia, a Itàlia, amb el Brexit... És evident que el Brexit l’han impulsat molt des de grups populistes de dreta. Però a Europa no haurien de reflexionar que alguna cosa s’està fent malament? En termes independentistes, seria més fàcil tot si la UE estiguera en un bon moment. Però no ho estarà.

—­En cap moment li va donar vertigen parafrasejar George Orwell en el títol de l’obra?

— No. D’un costat, em venia molt de gust retre-li homenatge. Homenatge a Catalunya és un llibre d’un gran impacte polític a Europa per la rebel·lió que es plantejà a Catalunya contra el totalitarisme. Periodísticament també és un gran llibre. Però també hi ha un gran fil conductor entre la proclamació de la república de Francesc Macià i la d’ara. En la de Macià, el que descriu Orwell és una Catalunya que es nega a obeir, tal com està fent avui. Tot Europa, en aquell moment, o era de Stalin o era de Hitler. No hi havia terme mitjà. I només Catalunya s’alça i diu: ni Stalin ni Hitler. I això és el que impacta. Crec que ara ha tornat a passar. Europa diu: o feu una guerra amb morts o feu un acord amb Espanya i no hi ha independència. I nosaltres diem que ni morts ni acord. Tirem endavant. L’esperit és molt semblant. Hi ha una altra part més de fons. Durant el 1936-1939, una part de Catalunya es nega a haver d’esperar que s’oficialitze la revolució per fer-la. I la fa. Els fronts de guerra que retrata Orwell són espais totalment alliberats que no esperen que es proclame res per fer el que han de fer. Això és el mateix que està passant ara. La gent no està esperant a tenir república per exercir-la.

Nou homenatge a Catalunya
Vicent Partal
Ara Llibres
Barcelona, 2018
Assaig, 267 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.