Pedro Sánchez continuarà a la presidència del Govern espanyol. I això serà així, en bona part, gràcies a l’amnistia pactada amb els partits independentistes catalans, que servirà per a desencausar les milers de persones que es van veure perseguides judicialment per fets relacionats amb el procés independentista català. Per a la dreta espanyola, aquesta és una nova “humiliació”, una mesura que consideren excepcional i que fins i tot ha motivat Santiago Abascal, líder de Vox, a amenaçar des del Congrés assegurant que es tracta “d’una agressió de la qual el poble espanyol té dret a defensar-se. I ho farà. Després, no vinguen vostès plorant”.
Però, l’amnistia és una alternativa tan excepcional com ho pinten? Ho és en bona part, perquè no és la mesura més freqüent en política. Però no és una solució inèdita als països occidentals. Tampoc a l’Estat espanyol ni tampoc entre la dreta espanyola. Com diu Francisco Javier Mira Benavent, professor titular de Dret Penal a la Universitat de València i un dels cinc redactors de la proposta d’amnistia plantejada per Sumar, “podríem dir que l’amnistia no és una mesura freqüent, però tampoc és inhabitual”.
Amnistia al Regne Unit
Recentment, aquesta mateixa tardor, al Regne Unit s’ha aprovat una llei d’amnistia relacionad amb el conflicte de The Troubles, que va afectar Irlanda del Nord. Tot i que des de la perspectiva catalana i espanyola pot semblar paradoxal, aquesta mesura ha sigut aprovada amb els vots conservadors britànics i rebutjada per part dels laboristes i dels irlandesos republicans. Com si els actors s’hagueren invertit.
Aquell conflicte, que va generar vora 3.500 morts, pretén ser resolt pel govern britànic amb una mesura que alliberaria tant els responsables de l’exèrcit britànic com els militants de l’IRA a canvi que els fets siguen reconeguts i passen per una comissió independent, però no pels tribunals.
La controvèrsia se situa en el punt que els delictes comesos per les forces armades britàniques són molt més nombrosos que els que va protagonitzar l’organització irlandesa, un fet que posa en dubte la possible reconciliació. Fins i tot el primer ministre d’Irlanda, el democristià Leo Varadkar, que compta amb el suport d’organitzacions defensores dels Drets Humans, va dir que aquesta llei no compleix amb la legislació europea en matèria humanitària, en tant que els tractats internacionals impedirien amnistiar els crims de sang. A més, hi ha més d’un miler de crims que encara no s’han resolt.
Segons assenyala Francisco Javier Mira, la similitud d’aquesta amnistia amb la que s’aprovarà a l’Estat espanyol és la manca de consens. I una altra semblança seria la legalitat de la mesura, en tant que s’ha votat amb normalitat al parlament de Westminster i que l’amnistia comptaria amb el vistiplau de la legalitat internacional si els crims sense resoldre són aclarits a través de la comissió esmentada, tal com pretén el govern britànic.
Amnistia a Portugal
Un altre dels casos d’amnistia recent en el context occidental s’ha donat a Portugal. Tot i que el fons d’aquesta mesura és ben diferent. Aprovada aquest mes de juliol al Parlament del país, l’amnistia ha beneficiat els joves d’entre 16 i 30 anys condemnats per delictes menors.
La mesura té l’origen en una visita del Papa Francesc a Lisboa aquest mes de juny, durant la Jornada Mundial de la Joventut, quan va demanar pietat amb els joves afectats per condemnes d’aquest tipus. La mesura, que ha comptat amb consens en aquest país governat pels socialistes, exclou els delictes de sang i els sexuals, i afecta positivament els joves que tenen penes de fins a vuit anys de presó, per als quals el màxim representant de l’Església Catòlica va demanar una segona oportunitat.
Amnisties més remotes
Des del final de la Segona Guerra Mundial l’amnistia s’ha erigit com un instrument vàlid per a solucionar conflictes interterritorials o per a fer desaparèixer els crims comesos en un context anterior. Aquest és el cas de les amnisties que es van decretar a França per a alliberar els col·laboracionistes amb el règim pronazi de Vichy, segons indica Francisco Javier Mira, tot i que hi ha una més recent en aquest Estat que va generar molta controvèrsia.
François Mitterrand, president francès entre 1981 i 1995 amb el Partit Socialista, va aprovar una amnistia ben polèmica que beneficiava els partits polítics implicats en delictes de corrupció, fonamentalment de finançament il·legal. El consens parlamentari que va generar la mesura demostra fins a quin punt als partits protagonistes de la política francesa en aquell moment els convenia aquesta mesura, atès que només dos diputats comunistes s’hi van oposar. Socialistes, republicans i els centristes d’Unió per a la Democràcia Francesa hi van votar a favor. Aquell acord generalitzat, en canvi, no va evitar una resposta indignada del carrer a inicis dels anys noranta. Segons l’acadèmic consultat, aquella amnistia de Mitterrand es pot comparar amb l’actual en tant que, “tot i no tindre res a veure amb els fets del procés, és una mesura totalment política”.
No va ser l’única llei d’amnistia promoguda durant el mandat presidencial de Mitterrand, que va utilitzar aquest recurs per a mirar de resoldre el conflicte territorial amb l’antiga colònia de Nova Caledònia, arxipèlag ubicat al Pacífic Sud. Els acords de Matignon, signats després de diverses revoltes protagonitzades pel moviment independentista de l’arxipèlag, van incloure una amnistia que excloïa els delits de sang i que aprovava un referèndum d’autodeterminació que, tot i que s’havia de celebrar el 1998, es va acabar celebrant el 2018, ara fa cinc anys, amb victòria dels partidaris de mantindre la relació d’ultramar amb França després del boicot promogut pels independentistes.
Casos a l’Estat espanyol
Tot i que la dreta espanyola acostuma a justificar que l’única amnistia recent a l’Estat és la del 1977, en el context excepcional de la Transició, aquesta afirmació no és exacta. La de 1977, que va beneficiar sobretot els autors de crims perpetrats pel franquisme, va ser una amnistia en termes nominals, si bé hi ha hagut mesures similars que no han despertat tanta resposta com l’amnistia que s’aprovarà pròximament al Congrés.
Amb l’argument que el Vaticà havia demanat mesures per la reinserció social de les persones condemnades, el PP de José María Aznar va amnistiar 1.443 condemnats l’any 2000 coincidint amb la celebració de l’Any Jubilar. Així ho va explicar Ángel Acebes, en aquell moment Ministre d’Administracions Públiques. Segons Francisco Javier Mira, aquella mesura va ser “un indult generalitzat totalment prohibit per la Constitució, tot i que ningú no en va dir res”, i el seu abast, pel que fa al nombre de persones que se’n beneficiarien, seria similar al de l’amnistia actual.
Alhora, l’alliberament del jutge Javier Gómez de Liaño va ser interpretat per molts com una decisió interessada pel Govern espanyol de l’època. Gómez de Liaño havia sigut condemnat per prevaricació i inhabilitat com a jutge per la seua instrucció del cas de Sogecable –actual PRISA–, que va afectar aquest grup mediàtic pròxim al PSOE, acusat en primer terme d’apropiació indeguda pel jutge indultat per Aznar.
L’última amnistia a l’Estat espanyol és la que va promoure l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, del PP, i va ser tombada pel Tribunal Constitucional, tot i que va avalar les regularitzacions fetes en aquell moment, per la qual cosa els amnistiats no es van veure afectats per aquesta decisió judicial.
Els 30.000 beneficiats per aquella mesura, conjuntament amb més de 600 empreses, van regularitzar, a un cost molt menor del que hauria implicat el pagament dels impostos corresponents, un patrimoni de vora 40.000 milions que restava ocult i que en bona part era d’origen desconegut. Aquesta riquesa va poder ser regularitzada sense conseqüències penals per als evasors.
La legalitat de la mesura actual
Segons Francisco Javier Mira, tenint en compte tots aquests antecedents i la legalitat vigent, l’amnistia que s’aprovarà pròximament és “perfectament legal, és a dir, és del tot constitucional”. L’acadèmic considera que els arguments de la dreta són “molt febles” i els relaciona amb la necessitat de “desgastar políticament l’adversari, però no és seriós dir que no és constitucional”.
Per últim, considera que l’únic argument en què pot aprofundir la dreta per mirar d’actuar jurídicament contra la mesura és en la qüestió de l’oportunitat política. “Hom es pot preguntar per què s’amnistia una malversació relacionada amb el procés català i no una malversació que s’ha comès a Cantàbria, però el Parlament i el Govern disposen legítimament de la capacitat de fer política, i tenen raons i arguments per a legitimar una mesura d’aquest tipus”.