Encara ho recordo i en guardo un exemplar que, a les vigílies del referèndum constitucional ―el de la sacrosanta Constitució― de 1978, fou repartit arreu del País Valencià (abans d’esdevenir patètica Comunitat), oficialment distribuït, el text de la Constitució espanyola en castellà ―cosa òbvia― i també ―atenció!― en «valencià», precisament en aqueix «valencià» depauperat que reivindica el Sr. Mazón, o el que és el mateix, en el «valencià» revalencianitzat que demana ―demana per exigències del guió blaver del seu partit― però que no parla i ―ep!― ni parlarà. És més creïble, i fins i tot jo diria que més versemblant, que un camell canti el «Nessun dorma» de Turandot que Mazón parli el «valencià». I, coses de l’Estatutet o ―diguem-ne― d’aquelles bodes aquests confits, aquest ignar de la llengua «pròpia» dels valencians (com el Zaplana, l’Olivas, el Fabra) ha arribat a president de la Generalitat. Referendada la Constitució en aquell referèndum de circumstàncies (6 de desembre de 1978), el text constitucional fou publicat tres vegades en català al BOE (29 de desembre de 1978), dues versions idèntiques (núm. 311.1 i 312.2), una per a la Catalunya estricta i una per a les Illes, i una altra quasi igual, si no fóra per algunes nimietats com l’ús del possessiu seua en compte de seva (núm. 311-5), que seria la versió per al País Valencià. Ara bé, la Gaceta de Madrid, com es deia el Boletín Oficial del Estado aleshores, no caigué en la impudícia de publicar la versió distribuïda al País Valencià abans del referèndum. No obstant això, s’atreví a publicar tres versions catalanes idèntiques o quasi que anunciaven l’embolic onomàstic que s’aveïnava, l’eterna qüestió de noms que, per oportunisme polític, flagel·la els Països Catalans.
A les vigílies del referèndum constitucional ―el de la sacrosanta Constitució― de 1978, fou repartit arreu del País Valencià (abans d’esdevenir oficialment patètica Comunitat), oficialment distribuït, el text de la Constitució espanyola en castellà ―cosa òbvia― i també ―atenció!― en «valencià», precisament en aqueix «valencià» depauperat que reivindica el Sr. Mazón.
Quan l’UCD descobrí l’anticatalanisme
L’UCD (Unión de Centro Democrático), el partit d’Adolfo Suárez, el Cánovas del juancarlismo i demiürg del «règim del 78», fracassà en la pretensió d’assolir l’hegemonia política al País Valencià a les eleccions generals de 1977. Hi obtingué 11 diputats (5 per la província de València, 4 per la d’Alacant i 2 per la de Castelló); la dreta de Manuel Fraga, l’AP (Alianza Popular) antecessora del PP només 1 per la circumscripció de València; i la també dreta, aquesta caciquil castellonenca, de la CIC (Candidatura Independiente de Centro) també 1. En total, les dretes sumaren 13 diputats. Pel que fa al Senat, les dretes només obtingueren 3 senadors (un per cada província, tots de l’UCD). El PSOE, aleshores PSOE a seques, obtingué en aquelles eleccions 13 diputats (7 per València, 4 per Alacant i 2 per Castelló), mentre que el carrillista PCE (Partido Comunista de España) n’obtingué 2 (un per València i un per Alacant) i 1 la candidatura USPV-PSP (la Unió Socialista del País Valencià, excisió del PSPV liderada per Joan Garcés, i el Partido Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván). En total, les anomenades esquerres sumaren 16 diputats, als quals s’han d’afegir 9 senadors (8 del PSOE i 1 d’US-PSP). Comptat i debatut, l’esquerra, encara que una esquerra ―si em permeteu l’expressió― cagadubtes, sumà 25 parlamentaris i la dreta 16.
Una esquerra, però, dominada pels col·laboracionistes del règim naixent, el PSOE filipista (del Felipe González i l’Alfonso Guerra), esguitada pel PCE de Santiago Carrillo i l’alternativa al «socialisme» filipista que era la USPV-PSP. I prou! El PSPV (Partit Socialista del País Valencià), l’esquerra que podria haver fet possible ser al País Valencià es disgregà en querelles internes, així que deixà pas a allò que l’oracle de Joan Fuster advertia («L’autonomia, els polítics i el poble», 1977) : «al País Valencia, una qualsevol ‘esquerra’ serà plenament ‘nacional’ o esdevindrà automàticament dreta». L’esquerra ―ai dissortat País Valencià!― esdevingué dreta.
Guanyà l’esquerra, l’esquerra capcota condemnada a convertir-se en dreta, però a l’Emilio Attard, líder de l’UCD valenciana, li era igual. El que li importava era fer-se amb el chiringuito «autonòmic» que el nou règim anunciava, aqueixa descentralització manipulada pel centralisme que Joan Fuster, a l’article esmentat, qualificava d’«engañabobos truculent». I és que, certament, què ha estat l’autonomia valenciana si no una encerada irracional i cafre? Per desbancar els filipistes, l’Emilio Attard es tragué del barret la barbaritat del blaverisme, l’anticatalanisme tronat, fins aleshores un esnobisme regionalista de poca volada, i el convertí en «ideologia» d’estat, perquè l’Estat el féu seu i posà la seva maquinària al servei de la confusió lingüística i identitària.
Emilio Attard llançà la primera pedra i, a continuació, vingué la pedregada quan l’UCD valenciana la governaren Fernando Abril Martorell (vicepresident tercer del govern espanyol en 1977-1978) i Manuel Broseta Pont, un convers del «catalanisme» al blaverisme. Abril, sobretot Abril, activà la maquinària, amb la col·laboració de Juan Ferrando Badía, un professor de dret que forní d’informació falsa el Departament d’Estat dels Estats Units ―hi tenia contactes― perquè s’alineés en l’anticatalanisme, i Gustavo Villapalos, un jurista ultradretà madrileny que arribà a rector de la Universidad Complutense. Abril, Badía i Villapalos, idearen, a Madrid estant, l’estratègia per a desbancar, des de l’anticatalanisme, el PSOE de la posició política dominant que tenia en 1977. Tots tres atiaren la violència ultra contra la intel·lectualitat valenciana i són responsables de l’aparició del GAV (Grup d’Acció Valencianista), que cometé múltiples atemptats, com el que executaren contra el professor Manuel Sanchis Guarner. Precisament, Ferrando Badía, participà en una concentració del grup contra l’insigne filòleg valencià a la porta del seu domicili.
Intimidació i violència emparades per l’Estat, així es generà el blaverisme en aquells anys setanta amb el propòsit de liquidar l’esforç valencianista per bastir un país decent, alliberat de complexos i lingüísticament viu. L’Estatutet de 1982 consagrà institucionalment, gràcies a l’abaixada de pantalons de l’esquerra esdevinguda dreta, les barrabassades blaveres: senyera sollada de blau, conversió del país en innòcua Comunitat, i llengua ―ai la llengua!― per a oblidar, però que si d’un cas que no es digui «català». Sí, la volen oblidar; de fet, ja l’han oblidada, llevat que perseveren a anomenar-la de manera diferent a com és denominada internacionalment. I ―ai llas!― la cantarella continua, malgrat que l’evidència, així com la terra no és plana, demostra que els valencians pertanyem a la catalanitat ―si més no― lingüística.
La querella pel nom i la norma de la llengua
Mazón, com Abril feia al seu moment, qüestiona el nom de la llengua dels valencians i, com un homo blavericus més, posa en dubte l’autoritat normativa que la representa. Pensa que rèdit electoral li donarà i, sense vergonya, abraça la burrera que el seu partit predica. I és que, sobretot, és burrera, burrera institucionalitzada que els anteriors gestors de la Generalitat ―ai quins vuit anys perduts!― no aturaren ni li posaren remei. Una burrera que, necessàriament, havia de tenir col·laboracionistes i el blaverisme, efectivament, en tingué.
Joan Fuster explica a Ara o mai (1981) que Carles Riba solia dir del genocidi cultural franquista en els anys cinquanta: «ara no depenem de l’humor d’un coronel o d’un buròcrata. La campanya oficial contra el català ha estat inspirada per algú que sap com es pot fer que mori una llengua. Un filòleg...». Fuster, però, no en cita noms, però hi ha qui des de la filologia o el món de les lletres, per enveges o greuges, siguin imaginaris o no, s’ha posicionat contra el català estàndard des que les Normes ortogràfiques de l’IEC foren editades en 1913. Els blaveros trobaren els seus apòstols, lletraferits encabronats per la seva mediocritat, esdevinguts adalils de la perversió. Com sinó un poeta premiat amb l’Englantina d’Or als Jocs Florals de la Llengua Catalans celebrats a Nova York (1951) es converteix en una monstruositat anticatalanista? El lector endevinarà que parlo de Xavier Casp, un manefla embrollador i mesquí, que s’espantà, més que el Josep Maria Bayarri, de descobrir la seva catalanitat. Ah! I ja que vivim en període de burreres mazonianes, que li diguin al conseller torero que reediti El perill català (1931) de Bayarri. L’individu estava com un llum, el típic rimaire localista que de tan localista, de tan balensiano, s’empatollà una gramàtica apitxada. El pamflet de Bayarri, que Joan Fuster arribà a qualificar de divertido («El caso valenciano», La Vanguardia, 1977), té el mèrit d’haver descobert, entre tant de perill, a l’assagista de Sueca la catalanitat, i, de segur, seria capaç encara avui de desvetllar noves vocacions catalanistes. Aquell Fuster tan desacomplexadament català despertà l’esquira dels qui, intimidats per la vitalitat nacional dels escrits fusterians, se sentiren postergats. Quan Xavier Casp llegí l’article de Joan Fuster «Presència valenciana», que Serra d’Or publicà al número en homenatge a Jaume Vicens Vives (novembre de 1960), li caigué l’ànima als peus. Resulta que Fuster ―ai Senyor!― era millor comunicador que ell. Bé, ja li tenia mania de temps enrere ―ai l’enveja!―, però l’Englantina d’Or de 1951 no podia suportar que a la València de 1960 hi hagués un intel·lectual catalanista més catalanista que ell i millor escriptor. Solució: a la merda el catalanisme! Bé, tot no anà exactament tan ràpid, però quasi. Primerament, el Sr. Casp proposà un nom alternatiu al de Països Catalans d’en Fuster, el de Comunitat Catalàunica, que no tingué l’efecte desitjat, un corònim que ―ep!― se li acudí al seu amigacho Miquel Adlert, un altre ―diguem-ne― lletraferit local que, de la ràbia a Fuster passà a l’anticatalanisme més furibund. I així, d’iracúndia, entre xerricar de dents nasqué el blaverisme il·lustrat, el binomi de lletruts enrabiats que s’empescaren les normes blaveres que els eixelebrats de Vox i el PP reivindiquen. O, diguem-ho d’una altra manera, unes normes a la faisó dels passerells del Cercle Isabel de Villena de filòlegs ―diuen ser filòlegs― descafeïnats i terceraviistes, arribistes eixits a la palestra ara, per obra i gràcia del Levante-EMV, quan torna a governar la derechona amb caràtula blavera: allunyar el «valencià» del català estàndard, simplificació ortogràfica i eliminació de tots els accents. Volen un «valencià» a lo burro, «menys enrevessat». No res a veure amb el «valencià» de l’escriptora que els dóna nom. Bé, és allò del Mazón quan demana un valencià revalencianitzat sense saber-ne ni un borrall, de valencià.
L’embolic preautonòmic
Quan arribà la «preautonomia» es plantejà la qüestió de l’ensenyament del «valencià» a les escoles. El Consell del País Valencià fou creat per Reial Decret de 17 de març de 1978. La majoria del PSOE imposà un primer president d’aquest partit, Josep-Lluís Albinyana. Un PSOE espanyol que ja aleshores s’havia engolit les dues faccions del PSPV, d’ací la denominació PSPV-PSOE, amb les sigles PSOE ben destacades i les altres dissimulades. Albinyana pertanyia al PSOE, el del tàndem González-Guerra. No obstant això, procurà perquè el País Valencià tingués un autogovern digne que assolís una autonomia de debò. Ara bé, quan constituí el primer govern autonòmic, mancat de competències, hagué de bregar amb l’oposició de l’UCD blavera i també ―ai llas!― la del seu partit, que, finalment, el deixà a l’estacada. Albinyana, mancat de recolzament, dimití el 17 de desembre de 1979.
Albinyana defensà l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució recent estrenada, el de les «nacionalitats històriques», però l’espanyolíssim PSOE frenà aquestes pretensions. Alfonso Guerra pactà amb Abril Martorell que el País Valencià accediria a l’autonomia, ―com deia Fuster― l’«engañabobos truculent», per la via de l’article 149, el de la vulgar descentralització promoguda pels centralistes. Ací s’acabà la vel·leïtat autonomista valenciana i el País Valencià anà camí de ser la insulsa Comunitat histriònica despersonalitzada que encara avui és. Vegeu: l’espantamosques de president i un torero fatxa de vicepresident. L’esquerra no féu els deures o potser el país, la societat valenciana enfonsada majoritàriament en el menfotisme, mancava de la vitalitat per a organitzar una esquerra nacional ―la del País Valencià serà d’esquerres o no serà― i no sucursalista.
Assolida la «preautonomia», per més fantasmagòrica que fóra, ara calia introduir el «valencià» a l’ensenyament i tocà negociar a Madrid. Quin «valencià»? L’UCD, com al text constitucional repartit abans del referèndum, pretenia un model normatiu depauperat i allunyat de les Normes de Castelló de 1932 (les fabrianes de 1913 a la valenciana). Contra això s’aixecà la Universitat i també aqueixa esquerra que no per adormida havia de ser necessàriament addicta a la burrera. Hi hagué disputa en com publicar el text de la Constitució a la Gaceta de Madrid-BOE, encara que, finalment, diguem-ne per decència, el govern de Suárez, com hem vist més amunt, acceptà publicar un text dedicat al País Valencià en català normatiu amb alguna matisació, com en l’ús dels possessius de tercera persona. Calia un decret de bilingüisme que es feia d’esperar i que, venint del govern central controlat per l’UCD, es temia fóra decebedor. El senador socialista per Alacant Josep Vicent Bevià Pastor interpel·là el ministre d’Educació, l’ucedista José Manuel Otero Novas, perquè donés explicacions. Bevià argumentava (19 de juny de 1979): «No creo que pueda implantarse un tipo de lengua que sea contraria, tratándose de una lengua románica, a la opinión unánime de los romanistas. Pienso que no puede ser una lengua contraria a la que manifiestan todas la Universidades. En el caso del País Valenciano, para nosotros el punto de referencia en lo cultural, en lo científico más inmediato es la Facultad de Filología de la Universidad de Valencia. ¿Quién está legitimado para hablar sobre la lengua?». La llengua pròpia del País Valencià, explicava l’alacantí Bevià al Senat, «es una variante de una lengua común que se habla principalment en Cataluña, Baleares y el País Valenciano», i afegia: «Creo que todos conocemos de sobra que el valenciano es el nombre genérico que se da a las diferentes variantes habladas en el País Valenciano de esa lengua unitaria que se extiende de Salses a Guardamar, de Fraga a Mahón y a la sarda Alguer, y que actualmente se conoce científicamente como catalán.»
El Reial Decret arribà (Real Decreto 2003/1979, de 3 de agosto, por el que se regula la incorporación de la Lengua Valenciana al sistema de enseñanza del País Valenciano). De sobte, els governants de Madrid s’havien inventat una llengua, la lengua valenciana. L’UCD es negava, contra tota raó i decència, a acceptar la unitat de la llengua catalana, tot perseverant en el glotònim «llengua valenciana». Bé que sabien que en la discòrdia lingüística, més aviat onomàstica, el català sortiria afeblit. De moment, la qüestió del nom aconseguia endarrerir sine die l’aplicació del decret de bilingüisme al País Valencià. Quina norma ensenyar? Òbviament, l’única possible, la de l’IEC de 1913 acceptada pels escriptors valencians a Castelló en 1932, però l’UCD (inventora per interessos espuris del blaverisme) i tota la dreta rància que li feia seguidisme proposaven una contranorma per a anul·lar la normalització de la llengua minoritzada. Vet ací l’aparició d’unes normes en 1979, instigades per una institució creada ex professo en 1978 per la Diputació de València, controlada encara per franquistes. El seu president entre 1975 i 1979 fou el falangista Ignacio Carrau Leonarte, anticatalanista acèrrim que boicotejà des del seu càrrec el Consell Preautonòmic del País Valencià i refundà el Centro de Cultura Valenciana sota el nom d’Academia, precisament, per a legitimar l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic. D’ací sortiren les primeres normes blaveres, les utilitzades en la versió de la Constitució de 1978, després dites Normes del Puig.
Amb el franquisme arrecerat a les institucions, sense voluntat de canvi, el Consell Preautonòmic d’Albinyana estava condemnat al fracàs. Qui vingué després, l’ucedista Enrique Monsonís, acabà per desfer tot el camí recorregut. En aquell temps fou conseller d’Educació i Cultura primer José Peris Soler i després María Desamparados Cabanes Pecourt, una indivídua que etzibà aleshores que era preferible que s’ensenyés anglès i no valencià. Bé, per ella, millor que el valencià fóra proscrit. I després vingué l’Estatutet.
I a tot això, l’esquerra què feia? Doncs mireu, no es dedicà a allò que demanava Fuster, a l’article «Demòcrates per a una democràcia» (1977): «o els partits democràtics, sincerament democràtics, parlamentaris, extraparlamentaris, fan saltar dels seus caus els franquistes impertèrrits, o no hi haurà democràcia en aquest país. Per no haver-n’hi, ni tan sols hi haurà un simulacre de ‘democràcia burgesa’ o ‘formal’, o com se’n vulga dir». Fixeu-vos què ha succeït de 1977 ençà en un País Valencià sodomitzat per una feram feixistoide de «‘regnícolas’, ‘regionalistas bien entendidos’, ‘ratpenateros’ y demás fauna arrodillada» («El caso valenciano», La Vanguardia, 1977). Vet ací per què Mazón, a més d’espantar obsessivament mosques i ser un bon vivant de la cosa pública, cometi tanta barrabassada. Contra aquella xurma catalanofòbica calia l’ofensiva d’una esquerra decidida (com demanava Joan Fuster a «L’autonomia, els polítics i el poble», 1977) que fumigués «els complicats i absurds reductes del franquisme: netejar-los». No es va fer, ni aleshores ni més recentment ―ai el Botànic!― i, en conseqüència, ací els tenim de nou, tan frescos i desacomplexats.
Estatutet, LUEV, AVL, Mazón, el torero...
L’Estatutet de 1982 santificà la blaverada, inclosa la denominació particularista de la llengua pròpia que tant de mal ha fet per a la salut de l’idioma. Sí, «valencià», i què més? Jurídicament només «valencià», qualificació que obre la porta a mil i un enrenous jurídics i a l’amenaça constant que els mínims aconseguits es perdin. A l’Estatutet li seguí una llei no menys inútil i ridícula, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), una llei redactada en temps de Joan Lerma, quan el PSOE s’assentà a la primera Generalitat eixida de l’Estatutet. Una llei que ni obliga ni sanciona què és? Jo us ho diré: una astracanada legislativa. Una llei fútil, de fireta, inadaptada als temps que corren i un nyap quan la votaren. Una llei ―atenció― que comet l’animalada de permetre que una part de la població del país sigui exclosa de l’ensenyament de la llengua pròpia. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) s’aprovà al saló de plens de la Diputació d’Alacant, el 17 de novembre de 1983. No hi faltaren les esmenes de l’aleshores Grup Popular (la coalició dretana liderada per l’AP de Fraga Iribarne i altres), l’UCD havia desaparegut, amb la murga que el valencià no era català i que així havia de constar. El Grup Socialista (PSOE) tombà l’esmena.
La LUEV s’aprovà i almenys ―sí, almenys― permeté l’inici de l’ensenyament del català a tot el territori valencià, de la llengua definida científicament com a catalana i no d’una blaverada qualsevol, cosa que en els temps de Mazón ha tornat a posar-se de moda. Precisament, per a evitar blaverades lingüístiques nasqué l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb un nom perfectament estudiat. La creà el PP de Zaplana per insistència de Jordi Pujol (sinó CiU no pactava amb Aznar) i amb la pretensió d’acabar amb el conflicte lingüístic. Nasqué jurídicament en 1998 i no s’engegà fins al 2001. La reforma de l’Estatutet de 2006 la proclama autoritat normativa del «valencià». Passat el temps, però, el PP, el mateix PP que la creà, la increpa, la pressiona i amenaça amb abolir-la. Massa catalanista. Mazón vol acabar amb els Països Catalans, el torero també; és a dir, acabar amb el «valencià». I en això seguim, un suma i segueix constant des dels anys setanta sense solució de continuïtat. I és que aquella esquerra dubitativa i poruga la ben espifià en 1977-1982 (i en 2015-2023 també), i la gangrena feixistoide de «‘regnícolas’, ‘regionalistas bien entendidos’, ‘ratpenateros’ y demás fauna arrodillada», lluny de curar-se, continua arrecerada ―no importa la corrupció acumulada― a les institucions i el país dels valencians, «pas a la regió que avançà en marxa triomfal», va camí cap a l’extinció.