Vostè, que potser està llegint aquesta peça d’EL TEMPS des d’Ulldecona, Sant Vicent del Raspeig, Artà, Olot, Betxí, Andorra o Cervera, ha de saber que al País Valencià hi ha un grupet de persones que, sense qüestionar la unitat de la llengua, estan entestades a llegir i escoltar un valencià (llegiu-ne català) el més aproximat possible a la parla quotidiana. O, dit d’una altra manera, tan allunyat com siga possible de l’estàndard mancomunat, incloent-hi tants particularismes com calga.
Al País Valencià, tot siga dit, no coneixíem l’existència de l’anomenat Cercle Isabel de Villena fins que el Partit Popular i Vox s’han fet amb les regnes de la Generalitat Valenciana. I la seua primera comunicació pública en passar els comicis del 28 de maig no ha anat dirigida, curiosament, contra la principal pretensió del nou Consell en matèria lingüística: homologar els títols de llengua (?) expedits per Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, que ve a ser com defensar l’obtenció d’un certificat mèdic a qualsevol botiga d’Herbalife.
No, res d’això. El primer missatge del col·lectiu en qüestió ha expressat la necessitat d’aconseguir la “pau lingüística”. En realitat, no hi ha cap guerra entre partidaris i detractors de les e obertes o l’increment “eix” dels verbs incoatius. Únicament hi ha gent que en fa ús normalitzat i normativitzat mentre una gran majoria hi viu d’esquena, com si no existira cap més idioma oficial que el castellà. El problema d’arrel té a veure, precisament, amb l’ús social de la llengua que l’Estatut defineix com a “pròpia”.
El cercle en qüestió defensa, en aquest sentit, que una llengua més acostada al poble (a l’Administració, a les notícies d’À Punt...) redundaria en una utilització més estesa. Si fa no fa, com si una simplificació de les normes de trànsit comportara menys morts a la carretera. “Pot circular per l’autovia a 120 per hora o a 190, però circule”, vindria a ser la proposta.
Els intitulats “filòlegs de la tercera via” (o caldria dir-ne de la tercera birra?) suggereixen que és millor escriure “mitat” que no “meitat”, “vullga” que no “vulga” i “caem” que no “caiem”, i com a gest de distensió, entestats a percebre un conflicte bèl·lic, plantegen que les dues institucions acientífiques prèviament esmentades accedisquen, com a membres de ple dret, a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
L’AVL és l’ens normatiu acordat per populars i socialistes durant la primera legislatura d’Eduardo Zaplana. Més endavant, l’any 2006, amb Francisco Camps a la presidència, PP i PSPV van pactar una reforma estatutària que va blindar-la a l’Estatut valencià. L’Institut Interuniversitari de Filologia, que aplegava els millors experts les universitats valencianes i en què es determinava, fins aleshores, quin tipus de llengua calia emprar en cada registre, va deixar de ser-ne llavors l’òrgan de referència.
En aquell moment, a la darreria dels 90, la tercera via era l’AVL. Se’ns presentava com el punt de trobada entre el saber i la tossuderia. Entre la universitat i els bruixots de llengua. Avui, dues dècades i mitja més tard, la pretesa “tercera via” és conformada per un grup d’aficionats (entre els quals, fins i tot, algun acadèmic ociós) que entenen l’Acadèmia com un ens allunyat de la realitat lingüística del país. L’AVL, que es renova mitjançant un procediment de cooptació, també ha esdevingut ETA.
Els integrants del cercle viciós han aprofitat una conjuntura tan complexa com la present, amb la dreta i la ultradreta a la Generalitat, per erigir-se’n en portaveus de no se sap qui ni què. Dels deu membres del nou Govern, només un sap expressar-se en la llengua de March, però això no ha merescut cap retret per part seua. Quan les ambicions personals entren per la porta, la dignitat bota per la finestra.
Amb el Botànic passava ben bé al revés. Hem passat de tenir un Consell que feia un ús indistint d’ambdues llengües, prioritzant la pròpia, a tenir-ne un de pràcticament monolingüe. Que les màximes autoritats governamentals facen servir majoritàriament la llengua minoritzada era una bona manera de prestigiar-la. D’aquest pas enrere, en canvi, no n’han dit ni pruna.
Ben mirat, dels vuit anys del Botànic han acabant extraient una conclusió anàloga a la de la dreta: allò “era català, no valencià”, tal com ja ha asseverat el nou titular d’Educació, en una entrevista a El Mundo, en relació a la llengua que s’ensenya als centres escolars.
Quina obsessió amb Catalunya, els catalans i el català... Quina obsessió tan malaltissa. I quina visió més esbiaixada del País Valencià real, que no se circumscriu a València i la seua àrea metropolitana. No poden enutjar-se per la generalització de les formes lingüístiques barcelonines aquells que volen imposar les genuïnament valencianes, però no del país, sinó del cap i casal. El país és molt més ric que les seues dèries.
Els ínclits isabelescs aspiren a plantejar una ofensiva (amb l’aquiescència del PP i la indiferència de Vox, uns grans aliats de viatge) a la recerca d’una llengua emancipada, que assenyale i envie a la foguera els “aquest”, “desenvolupament” o “estimar” en benefici dels “este”, “desenrotllament” i “voler”. I s’esforçaran per esborrar l’accent obert a València a fi de fer-lo tancat. Tan tancat com el pensament reduccionista dels villanistes.
Als valencians ens cal una llengua cohesionada, amb les petites variacions (dins de la norma comuna) convingudes de fa temps. Una llengua que internacionalment és coneguda amb la denominació de català i que trobem, amb aquest mateix nom, a la selecció d’idioma dels ordinadors, als nostres telèfons mòbils, als caixers automàtics o al subtitulat de les pel·lícules de Netflix.
Qualsevol passa enrere serà empobridora i innòcua. Que quatre senyors asseguts en rogle no ens entabanen amb la promesa d’una llengua més parlada a costa de vulgaritzar-la. Aquesta és una esperança en va, i les seues proclames, una serp d’estiu com qualsevol altra. O serpent, que dirien ells.
