Ja no és capaç de recordar com van arribar aquí després dels trets i les granades i les hores en què els esquadrons de la mort de Hamas eren al seu poble i disparaven a tot el que es movia. Unes vegades sentien salves de fusell, d’altres sentien crits. Hi va haver un moment en què els assassins van intentar esbotzar la porta del seu amagatall, però aquesta va aguantar. En un altre, algú va disparar amb una arma d’assalt per la finestra de casa seva. Algú també va llençar una granada de mà. Després, van sentir veus que parlaven en àrab. No s’atrevien ni a respirar. Durant 18 hores, explica Galit Dan, van haver de mantenir-se a l’espera, al costat de la seva filla de nou anys i la seva parella, dins del refugi subterrani de casa seva a Kissufim, no gaire lluny de la Franja de Gaza.
Segons expliquen, els soldats israelians van arribar diumenge al matí, quan encara era fosc, per treure’ls del refugi. Ajudats per la llanterna dels telèfons mòbils, els van donar deu minuts per recollir quatre coses comptades de casa i després van pujar a l’autobús que els va portar a través de la foscor cap a aquest hotel de la mar Morta.
Per sort, es va endur l’ordinador, diu. És professora i quan recollia les coses va pensar que potser podria fer classe per Zoom com durant la pandèmia perquè els seus alumnes la necessiten. El mòbil no tenia cobertura i Galit Dan encara no sabia que la casa de la seva mare, al poble del costat, l’havien trobada buida. Tampoc sabia que els fills de la seva germana estaven desapareguts, el petit Erez i la filla gran Sahar, així com el seu cunyat Ofer. El seu cervell necessitava temps per processar i encaixar totes les unitats d’informació. Ara, l’ordinador és la seva arma per lluitar pels seus familiars.
No es recorda del viatge a través del país. Era de nit i el desert dormia. Només es recorda que no parlava amb ningú i que només intentava mantenir la fe que la seva filla de 13 anys i la seva mare estaven vives. No dirigia la mirada enrere cap a Kissufim, l’idíl·lic lloc on vivien tres-centes persones, amb plantacions d’alvocat i cítrics, una lleteria i una empresa que produeix muntures per a ulleres.
Galit Dan seu a la terrassa de l’hotel Leonardo Plaza, un luxós establiment de la mar Morta amb 280 habitacions i suites amb vistes espectaculars, amb spa i tres piscines, club infantil i un escenari. La terrassa està envoltada de palmeres, rere les quals brilla l’aigua i la silueta de la serra d’Edom, que rep aquest nom, segons expliquen aquí, perquè la llum de la posta de sol del desert sol ser rogenca.
Ella, però, ni s’hi fixa.
La terrassa és buida encara que l’hotel estigui ple a vessar. La majoria de les 280 habitacions estan ocupades per gent procedent de la zona de Nir Os i Kissufim, més de 2000 persones en xoc, de vegades dues famílies per habitació, algunes de les quals van haver de presenciar com assassinaven fills o parelles, i que d’alguna manera van poder escapar. Però no han escapat. Les imatges els persegueixen, el soroll dels trets, els crits, la por. Les habitacions no són prou espaioses i a fora hi fa massa calor. La majoria jeuen al vestíbul o a les taules del restaurant, però no mengen pas. L’aire condicionat està en marxa, però té feina per refrescar tanta gent.
Galit Dan té 53 anys. És professora de secundària, dirigeix cursos de teatre i actualment està cursant un màster en biblioteràpia, un mètode que busca utilitzar el poder curatiu de la llengua en benefici del desenvolupament personal. Té els cabells arrissats i uns primers flocs grisos. Fa cara de cansada, i és que no dorm gaire. “A cada respir penso en la meva Noya i la meva mare Carmela. A cada mos, a cada glop”, diu.
“On són, on són tots? La meva filla, una noia de 13 anys amb autisme, i la meva mare, una senyora meravellosa de 80 anys i que necessita urgentment medicació, van ser raptades per terroristes de Hamas. No sé com, no sé on, però sento que estan vives i que estan esperant que les rescatem.”
La nit abans de l’atac, la família va fer un àpat a casa de l’àvia, al quibuts de Nir Os. Les dues filles, Galit Dan i la seva parella. Abans vivien tots junts a Nir Os i després Dan i les seves filles es van mudar al quibuts veí, a vuit quilòmetres de distància. Divendres, Noya volia quedar-se a dormir a ca l’àvia que s’estima tant i amb la qual té una relació especial. Així que van tornar a casa sense la seva filla de 13 anys.
No estaven preparades per a un atac. “Normalment”, diu Dan, “hi ha informació amb antelació, avisos quan s’esperen atacs, la tensió gairebé es pot sentir a nivell físic.” Aquesta vegada no hi havia res. Ni informació, ni avisos, ningú no en tenia ni idea, ni un mal pressentiment. “Llavors, dissabte ben d’hora, van començar a sonar les alarmes i vam ficar-nos al refugi com solem fer. Normalment solen ser un parell de míssils i s’acaba. Aquesta vegada, però, no paraven. No s’aturaven. I de sobte vam sentir trets, armes d’assalt, veus. Vam començar a escriure als nostres grups de WhatsApp. En algun moment, vam comprendre que els terroristes havien entrat al nostre quibuts. Els refugis no solen poder-se tancar perquè estan pensats per protegir de les bombes, no de les persones. Hem d’agrair que vam tenir un cop de sort perquè el nostre refugi es podia tancar amb una barra metàl·lica.”
Galit Dan va escriure a la seva mare, resident al poble del costat: “Mare, entra i tanca la porta amb clau. On és la Noya?” La seva mare encara no entenia tant enrenou. “Sí, sí, ara ho faig. La Noya està mirant YouTube.” Més tard, Carmela va escriure de nou, però sonava més sorpresa que no pas alarmada: “Algú ha entrat a casa i ho ha destrossat tot.” Després, explica Dan, va sentir com uns homes entraven a casa seva i algú intentava esbotzar la porta del seu refugi. El forrellat va aguantar. “No ens vam moure”, explica Galit Dan. “No vam ni respirar. Un moment, simplement vaig agafar la meva filla petita i vaig resar. No vaig parar de resar. No soc una persona gaire religiosa, però soc creient. I crec que hi ha una gran força a l’univers que fa el bé. La meva filla gran em va enviar un missatge de veu, però, com que tenia por de fer soroll, no la vaig escoltar. Vaig veure els missatges de la meva mare. Ha entrat gent a casa, va escriure la meva mare. S’han endut coses. I li vaig respondre: Queda’t al refugi. A fora sentíem tancs. Ens havíem quedat sense aigua ni llum.”
El contacte es va interrompre llavors, ja no tenia bateria, ni cobertura, i Dan no sabia què havia passat. Va saber de la desaparició de la seva filla i l’àvia, així com dels seus nebots, abans de pujar a l’autobús. No va ser fins molta estona més tard que es va recordar del missatge de veu de la seva Noya. L’últim missatge. Es va escoltar la veu de Noya dient: “Mare, sento molt de soroll pertot arreu. Tinc por.”
Des de llavors que les busca. Aplega informacions, fa trucades, espera notícies. Vol fer una crida als caps d’estat i de govern perquè facin valer la seva influència sobre Hamas i el seu propi govern. “Deixeu estar tot el que estigueu preparant”, exclama. “Amèrica, Egipte, França, Qatar, qui sigui que vulgui aportar alguna cosa, utilitzeu els vostres contactes. Rescateu els ostatges! No us quedeu esperant que Israel doni llum verda a les negociacions. Torneu-me la meva filla i després feu la vostra guerra si és el que voleu.”
“La vostra guerra”, diu.
Ella i la seva germana s’han unit amb altres familiars d’ostatges i organitzen entrevistes i comunicats de premsa. Senten que el govern els ha abandonat. Asseguren que, fins ara, ningú no s’hi aproximat per parlar, ni se’ls ha consultat, ni els han trucat, ni Netanyahu ni cap representant del govern. Tampoc no els han dit si els seus familiars han aparegut en algun vídeo, si s’han conegut els noms dels ostatges ni quan s’intentarà alliberar-los. És una incertesa total i el poc que saben és el que arrepleguen de les notícies.
Ha sentit Netanyahu dient que el país està en guerra. “Això, de guerra, no en té res!”, crida al moment. “Això és una emergència humanitària. La guerra és horrible, però es fa entre soldats i no amb noies autistes de 13 anys i àvies octogenàries.”
Que si creu que les seves crides aconseguiran res? “No ho sé”, diu Dan. “Però alguna cosa he de fer. Ho he d’intentar tot.”
Demana que negociïn, directament o indirecta, li és igual. “Doneu-los el que sigui que volen”, diu. “Hi ha dones palestines a les presons d’Israel. Intercanvieu-les. Doneu-los les seves dones i que ells ens donin les nostres dones i fills. Per què no? Al cap i a la fi, tot en aquesta situació està mal fet, així que doneu-los el que vulguin.”
Al pis soterrani de l’hotel, de camí a la piscina, una nena petita s’ha amagat sota una taula. La menuda té tres anys, potser quatre. El pare vol marxar un moment, però la nena crida de l’enrabiada perquè es nega a sortir del seu “refugi”. Al final, el pare també s’ha d’arraulir sota la taula i convèncer la seva filla que fora no hi ha trets.
Lea i el seu xicot són al vestíbul de l’hotel. Ella té els cabells rossos trenats i porta un pantaló curt. Lea té 17 anys i, futbolista practicant com és, va poder salvar la samarreta del Sankt Pauli del qual és una gran seguidora. Que com està? Anar fent, diu mirant de treure un somriure, prou bé, però després empassa saliva i diu: “Han assassinat el meu avi.” Uns homes deixen anar uns esgarips al telèfon mentre intenten trobar alguna informació sobre els seus familiars, mentre que d’altres romanen agafats de la mà o seuen i simplement miren la paret. La quitxalla juga a futbol al vestíbul, criden i corren, mentre a l’àrea de recepció de l’hotel hi ha escampats cubs de jocs infantils de construcció, cartes de l’Uno, llapis de cera i figuretes que algun voluntari ha decidit portar-hi.
El recepcionista en cap, que es fa dir simplement Salim, israelià palestí, deixa fer. A aquests infants, no se’ls pot renyar. Ja és prou complicat tot, totes les normes han quedat anul·lades. Voluntaris vinguts de Tel-Aviv ofereixen massatges, acupuntura i manicura de franc. Una parella, ell cantant i ella perruquera, hi ha arribat amb cotxe. Ell vol cantar cançons a la mainada i ella, tallar els cabells de franc, però la demanda no és fora mida. Dos soldats creuen l’espai i la gent recula, no pas per ells, sinó per les llistes amb noms que porten a les mans.
Les llistes amb noms no presagien res de bo en aquests dies. Un marrec petit seu a terra, vora la porta d’entrada. Està fent un dibuix del seu gos. Té el pantaló mullat.
Al mig de tot plegat, els darrers turistes. Gent com Bo Jørgensen i la seva dona Ine de Dinamarca. Venen sovint aquí pel clima càlid i el caràcter de la gent. De jove, Bo Jørgensen va estar-se durant tres mesos en un quibuts, un temps que el va marcar per sempre. Es mostren comprensius amb tot el desori, però és clar que s’havien imaginat les vacances d’una altra manera.
Resulta irònicament amarg que la majoria de persones assassinades i raptades fossin els visitants d’un festival de música pacífic i els habitants dels quibuts. Els quibuts israelians, fundats com a comunes de base democràtica en què es vivia i treballava de manera comunitària i on les propietats eren compartides, són d’ençà de la seva creació a principis del segle passat indrets plens de nostàlgia per a les noves generacions del sector de l’esquerra i pacifistes d’arreu del món. Avui dia, encara hi ha 270 quibuts a Israel, el mode de vida dels quals ha canviat, però molts dels seus habitants s’impliquen en projectes de pau. Respecte del govern nacionalconservador de Netanyahu senten més aviat animadversió, tal com reflecteixen els resultats electorals, cosa que a la inversa també és possible que sigui així.
Galit Dan també es considera pacifista. “Som ciutadans del món”, diu, i afegeix que sempre que Israel bombardejava la Franja de Gaza i ella s’havia d’amagar al refugi de casa, sempre tenia en el pensament els nens i les mares de l’altre costat de la frontera. Unes dones que ara són la seva esperança. “Tinc fe perquè allà, a l’altra banda, hi ha dones, dones palestines que són mares, germanes i filles. Prego i confio que actuaran com a dones, que tractaran bé les meves estimades, que els donaran menjar, que les deixaran dormir. Crec en la bonhomia de les persones i penso que la maldat es desperta en les persones quan els passa quelcom maligne”, diu Dan.
Que què li explica a la seva filla de 9 anys? “La veritat”, diu Dan, “la veritat. I llavors plorem juntes. Ella és valenta i s’està moltes hores sense mi quan soc a l’ordinador o en reunions per Zoom, però em veu lluitar i entén que ho faig per la seva germana i la seva àvia.”
Les vacances dels Jørgensen s’acaben oficialment d’aquí dos dies. Ara fan cua pacientment a recepció. No saben si han d’allargar o retallar la seva estada. El vol de tornada ha estat cancel·lat i es quedarien sense un sostre on dormir, però tampoc saben com se suposa que han de tornar a casa ara. Més tard, s’assabenten d’un vol amb el qual el govern danès vol repatriar els seus ciutadans al vespre mateix, però Tel-Aviv és massa lluny per arribar-hi a temps. De moment es queden.
Galit Dan està esgotada, però tampoc no pot dormir. Diu que tan bon punt se li acluquen els ulls, li tornen aquelles imatges. Mira de fer un exercici d’introspecció per sentir si Noya i Carmela són vives i intenta no pensar on són, si és fosc o fred, si ploren, tremolen, passen gana, tenen lesions o el que els estan fent. “Això m’enfonsaria”, afirma. Ara ha de tornar a posar-se al telèfon perquè després s’ha de trobar amb la ministra francesa d’Exteriors, el nom de la qual ha oblidat. Serà el primer cop que surt de l’hotel.
Una gatzara sobtada envaeix la sala, són crits de joia de la gent. Una dona jove amb un cotxet entra a l’hotel i ràpidament una munió l’envolta entre rialles, aplaudiments i plors, tot alhora. Es diu Vered Gilor, ha sortit de l’hospital i la rebuda la sobrepassa.
Ella també és de Kissufim. Divendres, abans de produir-se l’atac, encara estava embarassada. Quan van començar a volar els primers míssils, es va refugiar a l’amagatall de casa i, mentre al seu voltant tot eren tiroteigs i mort, va començar a tenir contraccions a causa de la por i l’agitació del moment. Quan l’atac va haver acabat, va portar al món un nen que ara és al cotxet dormint entre tanta cridòria sobre una flassada de cors marrons. Li ha posat Saar, que és com es deia l’agent de seguretat del seu poble que va intentar defensar-la i va caure en combat.
Galit Dan no sap quan deixarà l’hotel i farà el camí de tornada a través del desert envers Kissufim, a l’altra banda del país. A la llum del dia, el camí des de la mar Morta, uns 400 metres sota el nivell del mar pujant cap a l’oest del país on es van produir els atacs, és un dels més bonics que es poden recórrer a Israel. És el lloc on fa 18 milions d’anys que dues plaques continentals s’estan separant. Fanàtics de les motos d’arreu del món venen aquí a recórrer aquest paisatge únic passant per recargolades carreteres i contemplant les estranyes formacions arenoses i rocoses i el vast cel. A totes bandes hi ha assentaments de beduïns amb habitatges provisionals. En una estira-i-arronsa inacabable, les autoritats israelianes enderroquen les petites construccions il·legals i, automàticament, els beduïns les tornen a aixecar en un altre lloc. Els beduïns són ciutadans d’Israel musulmans amb l’àrab com a llengua materna i constitueixen una de les minories més pobres i pitjor tractades del país malgrat que poblen la regió des de fa segles. Durant l’atac, els terroristes també van disparar contra els beduïns que es van trobar pel camí, musulmans com ells, àrabs com ells.
Tirant cap a l’oest, el desert deixa de semblar un desert. Hi ha camps sembrats, coberts de pols i amb la collita feta. Fer que fos fèrtil el sòl del desert, que comporta el 55 per cent del territori d’Israel, va ser la gran visió de Ben Gurion, fundador de l’estat i primer ministre durant molts anys, però la lluita continua encara avui dia, i no només contra la natura. Els agricultors hi cultiven la vinya i l’olivera. Cada gota d’aigua s’ha d’aprofitar, i és que només durant l’hivern cauen pluges ocasionals, i a la primavera una catifa florida d’anemones roges recobreix molt breument aquesta inhòspita terra. Una terra que, els darrers anys, assolien els globus d’heli carregats amb còctels Molotov llençats des de Gaza per incendiar els camps conreats amb esforç.
En un aparcament de l’autopista a Yad Mordechai, prop de la ciutat beduïna de Rahat, uns voluntaris han aixecat un petit campament. Acullen els animals de companyia que han quedat sols al sud, apleguen menjar i busquen ajudants per munyir les vaques que els ramaders han abandonat.
Un soldat hi para i dona un gat.
A les notícies es pot sentir que un grup que representa els familiars de les persones segrestades ha posat a disposició una llista de medicaments que aquestes necessiten. Segons sembla, hi ha hagut contactes i és possible, diu un, que Hamas no hagi pensat en com de difícil és mantenir en vida ostatges que no són homes joves, sinó nadons, nens petits o ancians. A més, molta gent sospita que els membres de Hamas no comptaven amb poder penetrar tan endins d’Israel i poder raptar tantes persones. En aquests moments tindrien més de 200 persones en el seu poder, una part de les quals amb lesions, que no només haurien d’amagar, sinó també vigilar i mantenir amb menjar, aigua potable i medicines. Tal vegada, la situació els ha superat completament. Potser és bo, això. Potser és dolent.
S’ha fet fosc. Els familiars dels ostatges i els contraris a la guerra i el govern s’amalgamen davant del quarter general de l’exèrcit a Tel-Aviv en una mescla de protesta silenciosa i manifestació. Bloquegen el carrer principal i onegen banderes d’Israel per reclamar l’aturada dels bombardejos sobre Gaza. Proclamen que Netanyahu és un assassí. Una dona rossa jeu amb una bandera israeliana damunt d’un llençol estès sobre la vorera que té l’aspecte com si estigués xop de sang. Als cartells s’hi reclama la dimissió de Netanyahu. Entre els manifestants, es produeix una forta discussió sobre si és el moment adequat per posicionar-se contra el govern.
Els últims mesos han consumit la societat israeliana. I és que la lluita pel poder, les acusacions de corrupció contra el primer ministre i els plans de reforma de la justícia, que molta gent veu com una abolició de la democràcia, van fer sortir als carrers centenars de milers de persones. Els reservistes es negaven a servir i les empreses amenaçaven amb la deslocalització: el país està debilitat i llurs bases trontollen.
Als murs que envolten el quarter general hi ha penjades imatges de les persones segrestades i és impossible passar-hi i no mirar-se-les. També aquí continuen els seus familiars que mantenen alçats els retrats dels seus éssers estimats per pressionar i forçar que s’iniciïn negociacions i es facin concessions, però alguns no són capaços de verbalitzar-ho, el dolor és massa gran.
Les més de 200 persones raptades són la cruel penyora i molt del que passi o no passi les properes setmanes té a veure amb la pregunta de com s’ha de gestionar la vida dels ciutadans israelians que l’estat, d’acord amb el seu mite fundacional, ha promès protegir costi el que costi.
Els segrestos i la presa d’ostatges han marcat de fa dècades no només la societat israeliana, sinó també, per exemple, l’actual primer ministre, Benjamin Netanyahu, que va dirigir personalment el comando de rescat d’uns ostatges i que, en una altra ocasió, va perdre-hi el germà. A cada ocasió, s’obre en la societat israeliana la dolorosa discussió sobre quina és la manera correcta de procedir. Cal acceptar les demandes per salvar una vida jueva com en el cas del jove soldat Gilad Schalit que va estar retingut durant cinc anys i que finalment va ser intercanviat per 1027 presoners palestins? O amb els terroristes no s’hi ha de parlar? A hores d’ara, no s’han confirmat eventuals negociacions i el ministre d’Economia ha reclamat públicament respondre de forma brutal i no tenir cap mena de consideració pel destí de les persones segrestades.
La guerra no només té lloc a l’aire i aviat també sobre mar i terra, sinó també a les ments i a l’esfera pública. Familiars dels segrestats lluiten fent rodes de premsa i manifestant-se pels seus éssers estimats. Han creat grups de WhatsApp, enregistren vídeos i fan propaganda a favor de les negociacions. Més d’un miler de periodistes estrangers han arribat al país en els darrers dies i, mentre de Gaza en surten ben poques notícies contrastades i gairebé és impossible d’entrar-hi, les autoritats d’Israel subministren els mitjans internacionals amb nombroses ofertes. A banda de les habituals sessions informatives per a la premsa, es posen a disposició interlocutors, declaracions de testimonis i informes de supervivents, imatges de víctimes i entrevistes amb herois i experts. S’organitzen sortides amb bus a zones acordonades, cases destruïdes i comissaries de policia, a pavellons emprats com a tanatori on s’identifiquen els cadàvers. O s’envia un vídeo de 40 minuts per a lliure distribució que, acompanyat amb música de piano, mostra indescriptibles brutalitats, execucions, massacres i profanacions de cadàvers.
La manifestació al centre de Tel-Aviv davant del quarter general de l’exèrcit es va desfent lentament i els carrers van quedant buits. En altres èpoques en què volaven míssils provinents de Gaza, sovint hi havia un sentiment d’enuig amb els presumits habitants de Tel-Aviv, que simplement seguien vivint la vida, anant de festa, ballant i omplint els bars com si no passés res. Ara, aquesta metròpoli, sorollosa i segura de si mateixa, ha emmudit, s’ha tornat desconfiada i s’ha tancat en si mateixa. Gairebé no hi ha restaurants i bars oberts i s’ha esvaït la certesa que l’estat d’Israel és un lloc segur.
Només mitja hora més tard bramen de nou les sirenes. La gent abandona els cotxes al mig del carrer i corren a les cases més properes. Des que ha començat la guerra, les portes sempre estan obertes per donar l’opció a la gent que estigui fora al carrer de poder amagar-se als soterranis. Alguns porten en braços els fills mig adormits i d’altres encara tenen una cervesa a la mà o d’altres només porten una tovallola al voltant del maluc. Llavors es produeix un espetec ensordidor que la gent coneix: és una bona notícia. Iron Dome, el sistema de defensa antimíssils, ha contingut l’atac. Míssils contra míssils. Ara només cal esperar un parell de minuts per si cauen restes dels míssils i després tothom sortirà dels soterranis i dels forats de les escales, es desitjarà un bon vespre, pujaran de nou als cotxes i la vida reprendrà el seu ritme.
La plaça Dizengoff del centre de Tel-Aviv és l’indret on la gent acudeix per deixar-hi centenars d’espelmes en memòria de les víctimes. Aquesta nit ha plogut, però a trenc d’alba flamegen les espelmes. Ha hagut de ser algú que ha tornat a encendre les que s’havien apagat.
La nit del 18 d’octubre, Galit Dan rep la notícia que la seva mare Carmela i la seva filla Noya han estat trobades assassinades a la Franja de Gaza. Els seus nebots Erez i Sahar, de 12 i 16 anys, i el cunyat Ofer se sospita que encara estan en mans de Hamas.
Traducció d'Arnau Ferre Samón