XII Legislatura

Un ple per la resiliència

El dissabte 24 de març havia de servir per celebrar la segona ronda per intentar investir Jordi Turull. El candidat, però, ha entrat en presó amb quatre diputats més. Aquesta és la crònica d’un record institucional marcat per la tristesa i la ràbia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El silenci és tal que encara es poden sentir de fons els crits de llibertat presos polítics de la nit anterior. Si l’inici del ple sol ser un moment de conversa, comentar la jugada i acabar de definir discursos, aquest dissabte això no tocava. Silenci. Silenci que fes palesa la magnitud de la tragèdia. Silenci de record. Als sis diputats que a l’inici del ple d’investidura de divendres ocupaven els seus escons i que, dos dies més tard, ja no hi podien ser. Cinc a la presó, l’altra a l’exili. Que se sumen als altres quatre presos polítics i sis exiliats independentistes.

Un d’ells, Jordi Turull, s’havia de sotmetre a la segona votació per ser investit president. Una segona votació que no existirà. Ell, el candidat, és a la presó i la Moncloa advertia a Roger Torrent, que presideix la cambra, que no hi podria haver sessió d’investidura sense conseqüències legals.

Silenci. Els diputats van ocupant els seus escons i a la tribuna, entre els convidats, tres cadires buides. I tres noms. Laura Turull, Marta Turull, Blanca Bragulat. Les dues filles i la dona de Jordi Turull. Dijous ja van assistir, estoiques, un discurs, el del candidat, que semblava premonitori. Que semblava llegit amb la consciència que dissabte no podria intentar ser investit en segona votació perquè seria pres. Pres polític. Silenci.

Silenci que es trenca quan Roger Torrent pren la paraula. “Avui no puc dir bon dia”. El president del Parlament recorda que el presidenciable “no pot ser aquí perquè és a la presó. Igual que d’altres diputats, com la meva antecessora, Carme Forcadell”. Anuncia que, davant la situació, pren la decisió de suspendre el ple d’investidura. I recorda els presos polítics i els exiliats. A la Dolors Bassa, a la Carme Forcadell, al Raül Romeva, al Josep Rull, al Jordi Turull i a la Marta Rovira.

Es trenca el silenci. L’hemicicle arrenca a aplaudir. Tothom excepte els diputats del PP, C’s i el PSC. També les persones que són a la tribuna. Dues d’elles es miren. “Ens aixequem?”. Al cap de poc, tothom que aplaudia ho fa alçat del seu seient. Com una acte de resiliència. No serà l’únic aplaudiment de peu dret del migdia.

Per uns segons, però, tot torna a la quotidianitat. Carlos Carrizosa demana la paraula per fer un apunt previ als torns dels grups parlamentaris, que s’ha estipulat que seran de 15 minuts. Comença a ser costum. “Vostè és només el president de mig hemicicle. Només ha tingut els seus aplaudiments”, li etziba el portaveu de Ciutadans entre l’ovació tintada de mofa dels seus. Els diputats independentistes no saben cap on mirar. Alguns es mosseguen els llavis. “Hem demanat a C’s que, per la situació, no fessin gaire show”, explicava abans d’entrar a l’hemicicle una diputada. Sembla que no tenen massa intenció de seguir les recomanacions.

També Xavier García Albiol, del PP, demana la paraula. Notifica que, a parer seu, el torn de paraula no es pot demanar dins el ple d’investidura i convida a Torrent a convocar la Junta de Portaveus i un ple extraordinari. De no ser així, abandonaran la sala per no cometre “frau de llei”. Torrent ha fet cas omís a les seves peticions i els quatre diputats populars han desfilat escales avall cap a fora de l’hemicicle. Aquest migdia de dissabte no hi haurà el constant brogit que se sent als seus escons durant els plens.

 

Veus d’excepcionalitat

Fetes les consideracions inicials, pren la paraula la cap de files de Ciutadans, Inés Arrimadas. La líder taronja acostuma a parlar amb un registre contundent i sorneguer contra els independentistes. En aquesta ocasió, però, sona especialment greu, especialment dur. Nega la major. No es tracta d’un ple d’investidura ni d’una segona sessió, perquè, al seu entendre, mai no hi ha hagut un candidat que pogués ser president sobre la taula. “Que un president del Parlament faci un míting des de la Mesa no és normal”, retreia a Torrent.

Arrimadas mira seriosa, endavant mentre relata que es tracta d’un moment excepcional, però no per la situació dels diputats presos. “Molts catalans estan mirant aquest debat indignats amb el que passa a la seva terra. Vostès no respecten els catalans que estan indignats amb aquest procés”, assegura la líder de Ciutadans. I mentre ho fa, per la porta de la tribuna de convidats entra la dona de Jordi Turull, i les seves filles. I algunes mirades semblen oblidar-se de qui feia el discurs i es giren còmplices cap a elles. Com pensant com de complicat ha de ser escoltar un discurs d’aquelles característiques en un moment tan complicat. Sabien que el trobarien, sabien que no era un ple d’investidura. Però hi són. I aguanten la mirada endavant. En silenci. Escoltant com els diputats de C’s s’alcen i piquen de mans i contra la fusta dels seients després del discurs de la seva cap de files.

I es torna a fer el silenci quan Sergi Sabrià enfila el camí cap a l’ambó. Damunt el seu partit, ERC, és sobre qui divendres va caure més fortament la repressió de l’Estat espanyol. El seu discurs, de to cru, de cadència amarga, així ho constata. “El 23 de març durarà anys i anys. La dignitat mostrada ahir pels nostres companys i companyes els acompanyarà per sempre més”, el portaveu republicà obre el seu al·legat. Poc després, llança una advertència: “tots estem en perill davant un Estat completament fora de control. L’edifici que molta gent de bona fe havia intentat construir des del 78 s’esfondra”.

Sabrià continua amb un discurs ple de sentiment i dolor, més que d’arguments, reconeixent que l’embat judicial de l’Estat els toca profundament. “Ahir l’Estat espanyol ens va escopir a la cara. Ens volen fer mal i ens fan mal. Estem indignats i vam plorar. Vam acomiadar-nos de persones justes que ens estimem. Aquest dolor que sentim, però, no ens farà deixar de lluitar cada dia”, exclama el portaveu d’ERC que, alhora, és una de les primeres espases que resten al partit després dels darrers esdeveniments.

El republicà, també ha tingut temps de fer una referència a l’anterior intervenció. “Aznar presumia que abans es trencaria Catalunya que Espanya i els seus cadells pensen que se n’han sortit. Però, l’únic que aconseguiran d’aquesta manera és que fins i tot aquells que no compartien el projecte republicà l’abracin”, rebla per després advertir a C’s que “quan no els siguin útils, aniran a per vostès i, llavors, se’ls glaçarà el somriure”.

Conclòs el torn d’ERC, el líder socialista Miquel Iceta ha procedit a fer la seva intervenció. El cap de files del PSC diu que, malgrat que era partidari de suspendre el ple, accedirà a no complir escrupolosament el reglament com a gest d’empatia. El d’Iceta és un discurs que es pretenia de to conciliador. Domina l’oratòria com pocs diputats de la cambra i la fa servir per marcar el seu relat des del respecte formal, donant pes a allò que l’avala i passant de puntetes pel que no. Adverteix del perill del govern dels jutges i expressa que “perquè aquests no governin, hi ha d’haver govern. No hi pot haver un retorn a la política sense la recuperació de les nostres institucions de govern”.

Iceta insta a la resta de grups a treballar per recuperar la normalitat des del diàleg transversal: “ens haurem de posar d’acord fins i tot els que tenim visions contraposades del 155. O ens posem d’acord o ens tornarem a equivocar. Estem disposats a abandonar el refugi dels blocs”.

Molt travat amb el socialista, aterra el discurs de Xavier Domènech. Amb una cadència de to que va de la suavitat inicial a la contundència final, el líder dels comuns ha fet una exposició centrada en la necessitat de fer front comú per la causa de la democràcia “en uns moments de repressió com els que hem vist arreu de Catalunya i d’Espanya, amb el cas dels rapers, de les obres d’art que no es poden exposar i dels llibres que no es poden llegir”.

Tal vegada, demana cooperació “en una resposta que interpel·li a tothom. En un arc que hauria d’anar, com a mínim, de la CUP al PSC i d’Òmnium a CCOO”. Domènech ha volgut finir la seva intervenció recordant que el Parlament català és, en aquests moments, “l’única institució que representa al conjunt de catalans i catalanes més enllà del 155”.

La intervenció següent, la de Natàlia Sànchez, comença també amb una apel·lació a la solidaritat: “cal més que mai que ens mantinguem fermes”. La portaveu de la CUP ha destacat la necessitat de seguir amb el projecte republicà perquè “la repressió té com a objectiu treure el focus de la política. Ens imposen judicialment el que no són capaços de guanyar a les urnes, i d’això se’n diu cop d’estat”.

Sànchez, que pren el relleu a la intervenció de dijous de Carles Riera, es mostra contundent amb el paper de la judicatura els darrers dies i ha dit del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que “prevarica entre els passadissos quan parla amb un altre inquisidor, Marchena. Confonen la unitat d’Espanya amb els principis democràtics. L’única violència és la violència institucional”. Manuel Marchena és el jutge que hi ha al capdavant del Suprem, nomenat el 2012 pel Ministre de Justícia del PP, Alberto Ruiz Gallardón. “En la seva aparent fortalesa hi trobarem sempre les seves febleses. No passaran!”, clou la cupaire.

El darrer torn de paraula, reservat a Junts per Catalunya, és, com al d’ERC, dels més emocionals. Quim Torra s’encarrega de posar-hi veu agraint, només començar, la presència dels familiars dels presos polítics. Un aplaudiment que s’allarga durant minuts, com una abraçada, s’apodera de la sala. Els diputats i les persones que són a la tribuna es giren cap a les famílies que aguanten evitant plorar, com qui ja ha vessat totes les llàgrimes. No poden, tanmateix, evitar que se’ls trenqui la mirada i els tremolin els llavis. S’entreveuen cors compungits i entre els diputats n’hi ha que no poden evitar els plors. I es torna a fer el silenci. Aquell silenci del principi. I les filles de Turull segueixen amb la mirada serena, clavada endavant. Entomant l’afecte. Silenci.

“Aquest és un discurs que no s’hauria d’haver pronunciat mai. Diputats d’aquest Parlament, col·legues de tots, companys i companyes nostres estan privats de paraula”. Torra arrenca i ningú mou ni un dit. “Quin delicte més monstruós deuen haver comès?”, es pregunta. I s’autorespon: “el d’haver volgut donar veu al poble de Catalunya. El monstruós delicte de votar. Pensin en això un moment i, després d’esgarrifar-se, tornin a pensar-hi i tornin a esgarrifar-se”. El portaveu de JxCat no amaga tampoc el dolor que els han infligit les absències i demana al republicanisme conjurar-se per “persistir i guanyar”.

Torra té paraules també per al cap de files de Ciutadans a escala estatal. “Mentre ahir els diputats entraven a la presó i Marta Rovira marxava a l’exili, el senyor Albert Rivera feia un tuit que deia que ‘el darrer colpista apagui la llum’. És això el respecte que ens demanen’”. Exhorta als diputats taronges abans de reivindicar l’excepcionalitat del moment i exposar que “en una situació de normalitat, avui, Turull tindria els vots per ser investit president. Però, avui és a la presó”. Silenci. Breu. I aplaudiments. I s’acaba la sessió.

I ara sí que hi ha rum-rum. El de les persones que s’apropen, una darrera l’altra a abraçar als familiars dels presos que han volgut ser al ple. Mentre, a l’auditori, tot es prepara per una declaració institucional del president del Parlament. “Insta a formar un front comú en la defensa de la democràcia i els drets”, comuniquen des de premsa.

Poc a poc, les cadires es van omplint de personalitats de diferents sectors de la política i de la societat civil. Qui més qui menys, s’abraça o ofereix petons a algú altre. Comparteixen desitjos d’ànims i força. Hi ha molts rostres visiblement tocats. Totes les mirades, però, es giren cap al mig de la sala quan entren les famílies d’alguns dels presos polítics. Un aplaudiment s’allarga, s’escampa per la sala i culmina amb crits de “llibertat”.

I, de nou, es fa el silenci. En aquesta ocasió, perquè a l’auditori hi accedeix el president del Parlament, Roger Torrent. I ho fa acompanyat de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i els també expresidents del Parlament Ernest Benach, Núria de Gispert i Joan Rigol. També d’Elsa Artadi (JxCat), Sergi Sabrià (ERC), Xavier Domènech (CatComú) i Carles Riera (CUP).

Com la posada en escena, el to de veu de Torrent és solemne. “Criminalitzar les idees polítiques legítimes no és justícia, és repressió. Empresonar persones per les seves idees polítiques és acabar amb la llibertat ideològica. No ens han obligat a suspendre un ple o una investidura. Han suspès la democràcia”, argüeix. L’al·legat del que, ara per ara, és el primer representant institucional de Catalunya, crida a “la fermesa de tots els demòcrates” i insta als diputats a formar “un front unitari en defensa dels drets transversals per aconseguir la llibertat de les persones perseguides. El seu empresonaments és injust, innecessari”. Finalment, envia un missatge als presos i exiliats: “ens comprometem solemnement a no descansar fins que no sigueu a casa”. Tornen els aplaudiments i els crits de ‘llibertat’. A molts els costa contenir les llàgrimes. Els aplaudiments s’allarguen i desemboquen en el Cant dels Segadors.

Poc a poc, entre abraçades, tothom va abandonant els seus llocs. Conscients de l’excepcionalitat d’un moment que marca. De la repressió. Que, d’ara endavant, tot és diferent. Silenci.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.