Perfil

El polític vocacional que va fregar la presidència

Jordi Turull i Negre (Parets del Vallès, 1966), ha estat a només quatre vots parlamentaris de ser investit president de la Generalitat de Catalunya. Tot, després d’una jornada frenètica en què s’ha passat de la imminència de la formació d’un Govern al no res. La CUP, exigent, no ho ha permès. La candidatura de Turull estava adreçada a vèncer l’estratègia judicial, entestada a impedir la investidura d’un candidat encausat pels fets de setembre-octubre. Aquesta és la història de qui va estar a prop de ser el 131è president de la Generalitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i que es va llicenciar en dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, Jordi Turull sempre ha tingut vocació de polític. Una evidència que no es demostra, només, pel seu pas per la Joventut Nacionalista de Catalunya ni per la seua afiliació a Convergència Democràtica de Catalunya quan comptava amb gairebé vint anys. Tampoc pel fet que en el seu primer xec salarial hi haguera la signatura de Ramon Trias-Fargas, conseller d’Economia de la Generalitat durant dues etapes al llarg dels anys 80. Jordi Turull és d’aquells que, segons relaten els qui el coneixen de prop, ha fet país. En termes polítics, país a còpia de carrer. I en termes ociosos, a còpia d’excursionisme. Una de les seues activitats preferides.

Fill de Parets del Vallès, una localitat de 19.000 habitants on el PSC governa còmodament des del restabliment de la democràcia, Jordi Turull és un home del seu entorn. Dels seus veïns. També, per descomptat, de la seua dona, que treballa al Departament d’Habitatge. I de les seues dues filles, de 20 i 16 anys. Respectat, pròxim, atent. També cautelós. Tot i que sense massa excessos apassionats, la seua vocació política, expliquen, l'obliga a tractar amb tothom. I ho fa amb gust. Ideològicament, els qui el coneixen l’identifiquen com a socialdemòcrata. El 1987 va estrenar-se com a regidor de Convergència al seu poble. Va mantenir la cadira fins 2003. Segons diuen alguns -uns altres no ho confirmen-, va ser dels qui des de sempre ha estat independentista per convicció. També quan el seu partit agitava la bandera del nacionalisme a foc lent. O de l’autonomisme avançat.

«Turull, més que president, volia ser una cosa així com l’alcalde de Catalunya», reflexiona una de les persones que el coneix ben de prop. La seua vinculació al territori, especialment al Vallès Oriental, d’on és totalment originari, l’ha fet un home respectat en la comarca. De fet, els militants convergents el varen triar com a candidat a ser escollit diputat. «Perquè és un home incansable: cada nit està en un sopar, en una visita i a tot arreu. El van inserir en les llistes al Parlament com a reclam popular. Perquè ell ha treballat molt les bases del partit i de la societat civil». Diuen, també, que aquest tarannà l’ha garantit el respecte i el vincle amb tots els paretans. «No només els del seu partit».

Prova d’això és l’alegria amb què el poble va celebrar la llibertat del conseller de Presidència sortint. Ara, aquesta alegria podria tornar a transformar-se en ràbia.

Tot i que Jordi Turull va fer el salt al Parlament el 2004 i ha anat adquirint importància al si de la cambra, la seua transcendència no l’ha apartat dels seus orígens. Es reivindica com a vallesà i «està atent a qualsevol iniciativa legislativa local o a qualsevol problema que sorgeix al seu entorn poblacional». «Intenta buscar solucions sempre», diuen. I li atorguen «una paciència de sant». I una senzillesa que el fa fàcil d’estimar, comenten. Un caràcter que ha fet servir en situacions difícils de les quals ha eixit reforçat. Artur Mas, amb qui mantenia una relació estrictament professional, va aprofitar el seu talent negociador. «Ningú no el rep malament, no genera urticàries». Fins i tot, malgrat el resultat del ple d’investidura, es diu que el seu bon tracte amb els altres va causar estima al si de la CUP, «on l’aprecien personalment».

De fet, Turull va ser un dels protagonistes de les negociacions prèvies al ‘pas al costat’ d’Artur Mas. L’expresident i el recent candidat estaven units per una «lleialtat mútua». «El Jordi sempre diu el que pensa, i la discrepància mai no l’entén com a dissidència. Sempre va de cara». Amb el següent president, la seua relació, si bé no d’amistat, és ben pròxima. «Turull, com Carles Puigdemont, són persones molt vinculades als seus respectius territoris. I en aquest sentit hi havia una gran identificació recíproca, un gran afecte».

Amb Puigdemont presidint la Generalitat de Catalunya, Turull va adquirir càrrecs de la més alta rellevància. Només se li ha resistit la presidència de màxima entitat política. El 2010 va esdevenir portaveu de Convergència i Unió amb Artur Mas al capdavant. El 2015, amb més experiència al darrere, es convertí en el líder del grup parlamentari Junts pel Sí. Va ser llavors quan va coincidir amb Marta Rovira, portaveu d’aquell grup heterogeni. La bona entesa entre tots dos, destaquen, «va evitar qualsevol crisi. No n’hi hagué ni una. Zero».

Catalunya va viure des de l’estiu de 2017 una sèrie de canvis vertiginosos que van condicionar l’esdevenir del seu Govern i de tot el Principat. Jordi Turull és l’exemple personal d’aquella evolució. El 2017 passà a ser conseller de Presidència, substituint Neus Munté, qui es va apartar, conscient del que arribava. Era juliol de 2017 i tot estava a punt d’esclatar. Reflex de l’evolució política del seu partit, Turull va decidir seguir la línia marcada, malgrat els problemes que, efectivament, sorgirien, derivats del seu compromís polític. Ell també va fer el pas al front.

Malgrat que la situació s’anava complicant cada cop més. «Expert en picar pedra» i en «tirar endavant guiat per la convicció», expliquen, de la presó va eixir «més refermat que mai». I en la nit de dimecres, quan tot feia pensar que a l’endemà seria investit president, Turull era «perfectament conscient» del que li podia esperar als jutjats. Quan un dels seus pròxims li ho va preguntar per whatsapp, «em va costar entendre la seua resposta de tant contundent com era».

Dijous, durant el ple d’investidura fallida, víctima del temps que li ha tocat viure, Turull va ser la diana dels retrets de quasi tothom. Molts li criticaven haver viscut sempre de la política. Com a ombra política més assenyalada pels crítics queda la seua imatge fent costat a Oriol Pujol Ferrusola quan el fill del molt honorable es dirigia als jutjats per declarar pel cas de les ITV. Quan el passat de Convergència, qüestionada pels casos de corrupció que l’afecten, vol ser amagat, Turull emergeix entre molts parlamentaris com una de les figures que evoquen aquella formació ara refundada amb una nova marca i integrada, no sense problemes, en una llista electoral dominada per molts independents. Per als crítics, Turull representa el passat més obsolet de l'autonomisme català.

Ell, vocacional, tal com el defineixen, ha estat disposat a viure la cara amarga del seu ofici. Prefereix «ser víctima d’injustícies» que «desentendre’s del moment actual». Així ho demostrà al Parlament, compareixent per ser investit, tot i saber que no ho aconseguiria. I sabent, també, que potser el jutge castigaria aquesta estratègia d’incomodar l’Estat espanyol. Tal com ho ha acabat fent.

Catalunya no ha pogut tindre el primer president perico de la seua història. La investidura fallida, segur, va ser un gripau difícil d’empassar. El vertader drama, però, és que la seua llibertat depèn ara de la decisió d’un jutge que volia evitar que fora investit president. I que el manté entre reixes, amb vuit presos polítics més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.