La nova coordinadora general d’Esquerra Unida es dirà Rosa. Els cognoms, els sabrem aquest dissabte. Dividida per la manera de gestionar la pluralitat interna i per l’estratègia seguida durant els acords de confluència amb Podem, el problema de visibilitat d'EUPV s'agreuja per l’extraparlamentarisme a què va condemnar-los la tanca electoral del 5%. Malgrat que el 24 de maig de 2015 van obtenir 106.917 sufragis, el 4,4% del total, no disposen de cap diputat a les Corts valencianes: 0. En canvi, Podem, amb 282.389 paperetes, l’11,6%, va aconseguir-ne 13. Una pèssima notícia, ni tan sols compensada per l’avanç experimentat a nivell municipal: 170.000 vots i 219 regidors, clarament per damunt dels 162 edils que tenien fins aleshores.
És com la famosa guerra de les Dues Roses, que va enfrontar les cases de York i Lancaster al segle XV. O, en versió cinematogràfica, com La guerra dels Rose, la comèdia que reflectia la tensió extrema al si d’una parella enmig dels tràmits de divorci. Perquè la tensió és elevada i, en funció de com evolucionen els esdeveniments, a EUPV tampoc no s’hauria de descartar una separació. De fet, ja n’acumulen unes quantes, amb ex tan il·lustres com ara Joan Ribó, actual alcalde de València, i Mónica Oltra, vicepresidenta del Consell.
En principi, Esquerra Unida no tenia previst renovar la seua cúpula fins la tardor de 2020, quan s’haurien complert els primers quatre anys de David Rodríguez com a coordinador general. Rodríguez va ser escollit per un marge estretíssim –va derrotar Rosa Pérez Garijo per 197 vots a 189– a la XII Assemblea de la formació, en què l’elecció del màxim càrrec encara va efectuar-se a través de delegats. Tanmateix, un viatge a Cuba per assistir al funeral de Fidel Castro va esdevenir la seua tomba política. La despesa corresponent, 1.150 euros, no va sufragar-la a càrrec de la seua butxaca ni tan sols del compte corrent del partit, sinó de l’assignació periòdica que la Diputació d’Alacant transfereix al grup –unipersonal– d’Esquerra Unida a la corporació provincial.
El 20 d’octubre de 2017, tot just un any després del seu nomenament, el consell polític de la formació li va “retirar la confiança” en una altra votació molt ajustada: 62 vots a 53. Una clatellada que no li deixava cap més camí que convocar una nova assemblea. L'afectat va rumiar d’aspirar a la reelecció, però finalment s’ha integrat a la candidatura L’Esquerra a l’Ofensiva, liderada per Rosa Albert, coordinadora de l’agrupació de la ciutat de València. Rodríguez ocupa el número 2 de la llista i Raquel Pérez, la diputada provincial d’Alacant, el 3.
A la vorera d'enfront torna a haver-hi Rosa Pérez Garijo, vicepresidenta quarta de la Diputació de València i diputada d’inclusió social, teatres i memòria històrica, a més de regidora a Catarroja (Horta). És la número 1 de la candidatura Endavant l’Esquerra, que als llocs capdavanters compta amb el regidor gandienc Nahuel González, l’exdiputada a les Corts Esther López Barceló i el regidor Miquel Lorente, de Xàtiva. La tercera llista en discòrdia, Unint Esquerres, és encapçalada per Òscar Navarro, alcalde de Polinyà de Xúquer (Ribera Baixa), on exerceix un domini aclaparador: 9 dels 11 regidors que integren el consistori local són d'EUPV. Si cap de les dues Roses no arriba al 50% dels vots, com sembla factible, la decisió final recaurà sobre ell. L'alcalde de Bunyol, Rafael Pérez, qui en principi ocupava el número 1 d’aquesta llista, va abandonar la cursa per problemes personals.
Per primera vegada a la història d’EUPV, els 2.500 militants de la formació poden escollir, per sufragi directe, el seu coordinador general. És previsible que la majoria opte per votar la llista completa que presenta cada candidat, però hi ha la possibilitat d’escollir únicament alguns noms de cadascuna d’elles i barrejar-los. Això pot allargar l’escrutini, que es farà a cada agrupació a partir de les 19 hores de dissabte. A tot estirar, això sí, diumenge a primera hora se’n sabran els resultats exactes. El percentatge aconseguit per cada candidatura determinarà el seu pes en el pròxim consell nacional. Ara se n’escullen 60 membres, i els 60 restants, fins a completar els 120 que en formen part, es designaran en els congressos territorials que arribaran a continuació. En qualsevol cas, la tendència de dissabte marcarà la designació de l'altra meitat. El coordinador general electe gaudirà d’un vot de confiança.
Els rebels contra l’aparell
Rosa Pérez Garijo, Esther López Barceló, Miquel Lorente, Ignacio Blanco… Són els rebels d’Esquerra Unida. Fa anys que lluiten contra les dinàmiques internes de la formació. Amb un discurs fresc, que connecta millor amb els segments joves de la població, han aconseguit un pes important al si del partit i, sobretot, un gran respecte portes enfora. El colp duríssim que va suposar la irrupció de Podem i el fet de quedar fora de les Corts no ha desanimat aquesta colla de valors del partit. Es reuneixen periòdicament, comparteixen vivències i somien un partit menys dogmàtic i més plural.
La direcció executiva designada per Rodríguez pecava de tot el contrari, no integrava les diverses sensibilitats existents. A alguns, la guerra freda que hi ha imperat en tot aquest temps no era una sensació nova. Ja fa anys, a la seua etapa com a responsable dels Joves d'Esquerra Unida, la pròpia Pérez Garijo ja va enfrontar-se a Gloria Marcos, qui formava part de la direcció del partit mare. Tothom valora molt la capacitat d’anàlisi que sempre ha demostrat Marcos, però li retreuen no haver-se retirat a temps de les batalles internes, fins al punt que la responsabilitzen de la tercera candidatura que hi ha damubt la taula i que podria decantar la balança en un sentit o en un altre.
Tres dels quatre primers noms de la llista de Pérez Garijo pertanyen al Partit Comunista del País Valencià (PCPV), una xifra que, en el cas de la candidatura de Rosa Albert se cirumscriu a un de sol: el seu. Lluny del que podria semblar, el comunisme més ortodox, fidel a les essències, habita a la segona papereta. Garijo també forma part del PCPV, però no sintonitza gens amb l’actual secretari general de la formació, Javier Parra, un apassionat de la història soviètica que en alguna ocasió, també, ha mostrat la seua simpatia pel règim nordcoreà. Res a veure amb el PCE actual, comandat per Enrique Santiago, d’un tarannà més oberturista. Mentre el PCPV destaca pel seu sectarisme, el PCE va apostar per la línia marcada per Alberto Garzón, que plantejava un acord preelectoral amb Podem, tal com finalment va resultar. La valenciana és, probablement, l'ala més dogmàtica del PCE. La petjada de Parra és indeleble.
“Baix el mandat de David Rodríguez, l’absència de la direcció ha sigut total, no hem estat en el dia a dia de la política valenciana”, lamenta Pérez Garijo, “ni tan sols no ens hem mostrat crítics contra les polítiques del Botànic que no compartíem”. Sobre la confluència amb Podem i fins i tot amb Compromís, Garijo opina que “la voluntat de confluir forma part del nostre ADN, significa la necessitat d’unir esforços per poder canviar la societat, però prèviament hem de cohesionar el partit: hem de sumar els de dins abans de sumar amb uns altres de fora”.
Ella confia que aquest procés revitalitzarà una militància “molt cansada, mancada d’il·lusió”. Sobre la candidatura de Rosa Albert, no dubta a qualificar-la de “continuïsta”, atès que “dona suport a la feina feta fins ara”. En canvi, té una opinió magnífica d’Òscar Navarro, l’altre aspirant: “Un gran company, un treballador excel·lent que podria desenvolupar un paper important en la propera direcció; de fet, estic segura que Òscar seria un gran coordinador general”.
Esther López Barceló, exdiputada a les Corts valencianes per la demarcació d’Alacant, figura al número 3 de la llista de Pérez Garijo i destaca la revolució que suposa l’elecció directa de la coordinadora general per part de tots els afiliats i no sols d’uns pocs. “La gestora que va guiar el procés que va conduir a l’assemblea anterior va desestimar aquesta possibilitat, i ara, per fi, els missatges dels diversos aspirants poden arribar a cada agrupació local i que siguen ells, els militants, els que prenguen la decisió més oportuna”. López Barceló considera que la confluència amb Podem —hi haja tanca electoral del 3% o del 5%— és del tot inevitable, per bé que, segons remarca, seria “més natural” confluir-hi amb Rosa Pérez al capdavant del partit.
Ignacio Blanco, candidat als comicis valencians de 2015, ocupa el semiclandestí lloc 30è d’Endavant l’Esquerra i subratlla que la votació de dissabte “constata el fracàs de l’anterior direcció, la qual, a més de no integrar l’altre 50% del partit, ha estat incapaç de transmetre la posició d’EUPV en els temes que han marcat la política valenciana en aquest any i escaig”. “Molta gent troba a faltar Esquerra Unida i ara tenim l’ocasió de redreçar el rumb per tal d’acarar l’any vinent, tan transcendental, de la millor manera”, sentencia. Els també exdiputats a les Corts valencianes Lluís Torró i Marina Albiol tanquen simbòlicament la llista.
La candidata del comitè central
“A l’assemblea de 2016 no vaig formar part de la llista de David Rodríguez”, matisa de bon començament Rosa Albert des de la llista L’Esquerra a l’Ofensiva. “Som un grup de companys i companyes que defensem exactament el mateix que defensàvem aleshores; en aquest sentit, potser sí que som continuïstes”, assenyala. Albert, que va ser regidora a València entre 2011 i 2015, quan EUPV també va perdre la seua representació al consistori, entén que Rodríguez ha hagut de “gestionar el partit en un moment especialment difícil, en què ens hem dedicat a mirar massa cap a nosaltres mateixos”.
Les crítiques rebudes pel coordinador eixint referides a la poca implicació en el projecte —no va abandonar la seua feina de professor d’educació física a Sant Vicent del Raspeig– són, al seu parer, totalment injustes. Ella, de fet, tampoc no pensa abandonar la seua feina de funcionària del Ministeri de l’Interior en cas de ser escollida la nova coordinadora general. “Em negue a pensar que una persona que dirigeix un partit d’esquerres haja d’estar alliberat, tota la feina de l’organització no pot recaure sobre ella”, explica.
Quan gira la vista enrere, en el darrer any Albert ha trobat a faltar “més debat polític”. Ara bé, ella pensa que la manca de visibilitat que pateix EUPV és “responsabilitat col·lectiva”, atès que “cada decisió important, l’hem consultada a la militància a través de referèndum”. No debades, la presència de David Rodríguez i Raquel Pérez a llocs tan destacat de la seua candidatura és una manera de “reivindicar la feina de tots dos”.
Tampoc no li incomoda gens ser l’aspirant predilecta de l’ultraortodox Javier Parra i del seu comitè central, perquè “no és més extremista que uns altres secretaris generals que hem tingut al PCPV”. Amb tot, Albert no va alinear-se en 2013 del costat de Parra en la pugna pel control del PCPV, sinó que va donar suport a Antonio Montalbán, el candidat derrotat. En la línia de Parra, que fins i tot somia que el PCPV es presente algun dia tal com és, a cara descoberta, a Albert li molesta "qui pensa que les sigles d’EUPV són una cosa accessòria”, perquè “això implica malbaratar la feina feta durant molts anys”. El famós “pàtria o mort” de Castro reconvertit en una mena de “sigles o mort”.
“La candidatura de Rosa Pérez Garijo ha estat molt vinculada als acords electorals que hem dut a terme”, emfasitza Rosa Albert en referència a l’acord per bastir A la Valenciana amb Compromís i Podem als comicis estatals del 26 de juny de 2016. No obstant, ella també es declara una ferma partidària de les confluències. “Des dels 18 que hi milite, EUPV gairebé sempre ha confluït: amb Els Verds, amb el Bloc, amb Esquerra Republicana, amb Esquerra Valenciana, amb Izquierda Republicana...”, recorda. Tampoc no li importaria confluir a la pròxima executiva d’Esquerra Unida amb alguns integrants de la llista de Pérez Garijo, “com ara Miquel Lorente, Nahuel o la pròpia Rosa, a qui tinc molt d’afecte malgrat que tradicionalment hem coincidit ben poc al si de la nostra organització”. “Li tinc un respecte personal i professional enorme”, rebla.
Per a Òscar Navarro té, igualment, paraules d’elogi: “És un dels millors alcaldes del País Valencià”, comenta, fins al punt que, com Rosa Pérez, creu que podria erigir-se com a “persona de consens”. “Tots som conscients que caldrà bastir una executiva d’integració, una direcció col·legiada i plural”, conclou.
La via frontissa
És improbable que Rosa Pérez o Rosa Albert arriben al 50% de les paperetes que els atorgaria la victòria irrefutable. La tercera via encarnada per Òscar Navarro pot tenir la paella pel mànec. Pot esdevenir frontissa. És una candidatura amb presència abundant de militants de la Ribera Baixa i la veïna Alzira, els dos feus inexpugnables de l’excoordinadora general Gloria Marcos, actual membre del Consell Valencià de Cultura a proposta d’EUPV. Així com en 2016 no va promoure cap candidatura a la coordinació general, en aquest cas sí que ho ha fet. Navarro difícilment superarà el 10% dels vots, però possiblement decidirà qui és el guanyador del combat. Ell agafarà la mà d’una de les dues candidates i la declararà guanyadora, tal com passa en els combats de boxa.
“No és la candidatura de Gloria Marcos, sinó de la gent en qui confia més Gloria Marcos: Ricardo Sixto, Estefanía Candel, Òscar Navarro, Iván Martínez Araque i d’altres”, assevera l’acusada d’inspirar aquesta tercera via. “El projecte federal en què estem inserits està invisibilitzat, Units Podem ha estat un gran fracàs”, afegeix tot seguit. “Fa 30 anys que tenim un projecte de reforma de llei electoral i Podem no ens en demana opinió, no eixim per la televisió, no apareixem a les enquestes...”, enumera. “Estem a favor de confluir, però no de perdre la nostra imatge”, exposa Marcos, “no pot passar com a Madrid, on Manuela Carmena ha liquidat Carlos Sánchez Mato, o com a Alacant o Catarroja, on les confluències també s’han evidenciat un fracàs”.
Gloria Marcos està molt disgustada amb la gestió de Rodríguez, qui “no va fer una executiva plural, no ha presentat un sol informe polític ni ha fet cap intervenció digna de ser recordada davant el consell nacional durant tot el temps que ha estat coordinador general”. “Hem desaparegut dels moviments socials, no ens reunim amb ells de fa més d’un any... Com no hem de ser invisibles?”, es pregunta alhora que es contesta. El viatge a Cuba sufragat amb diners públics li sembla directament “inacceptable, injustificable”.
“Un grup de gent vam pensar que reproduir el mateix esquema de l’anterior assemblea menava a l’extermini de la part perdedora”, argumenta l'excoordinadora, “calia una llista de gent que hi posara seny, avalada per la seua feina als municipis”.“No és una candidatura per a guanyar, sinó per a trencar la dinàmica de blocs i cosir les escletxes obertes”, admet l'excoordinadora, “Esquerra Unida ha de recuperar el seu paper a la política valenciana, no podem tenir una executiva de talibans”. I és que, segons testimonia, “el PCPV té una ascendència al si d’EUPV com no es recordava”. “És la darrera oportunitat de salvar Esquerra Unida”, conclou, i adverteix: “Qui guanye per un 43%, un 45% o un 47% no podrà dirigir l’organització en solitari, perquè correria el risc de perdre la votació del primer informe polític i haver de dimitir immediatament”. Marcos marca distàncies a banda i banda i certifica que la candidatura de Navarro “no és la llista B de ningú”.
Òscar Navarrotambé sap molt bé quines són les limitacions de la seua candidatura. “Fa poques setmanes que hi estem treballant, hem de ser realistes”, es plany alhora que afirma que sempre ha tractat d’estar “al marge dels enfrontaments interns”. De fet, un dels secrets del seu gran resultat a Polinyà és “la capacitat de l’agrupació local d’EUPV de dirimir les diferències portes endins, sense que això condicione negativament la governabilitat del municipi”.
Per això li preocupa tant l’assemblea nacional d’aquest cap de setmana: “Estem repetint l’assemblea de 2016, amb l’organització migpartida, i nosaltres volem fer-hi de pont”. Navarro destaca que, llavors, “la línia política a seguir va ser aprovada pel 95% dels delegats, el conflicte és de caire personal”. “Açò no és un chiringuito de Gloria Marcos, com diuen alguns, sinó un grup de gent que no no ens sentim còmodes per l’exclusió sistemàtica del sector derrotat a l’assemblea anterior”, reitera.
Quan se li demana a quina de les dues aspirants donarien suport si cap d’elles no assolira el 50% necessari, Navarro respon que s’inclinaran “per qui presente un projecte polític més encoratjador”. “No ens importa tant qui puga liderar Esquerra Unida, perquè no deixarà de tenir una funció merament coordinadora, com el projecte polític que presente”, diu. Per tant, no descarta fer pinya amb qui quede en segona posició i encimbellar-la al capdamunt del partit. “Qui quede per davant, haurà de ser capaç de pactar l’executiva i les polítiques”, avisa també Gloria Marcos. “Siga com siga, l’executiva resultant ha de ser plural, coral”, finalitza Navarro.
D’ací a unes poques hores es coneixerà el resultat. Al PSPV-PSOE, la coalició Compromís i Podem, n’estaran ben atents. La més que probable confluència d’Esquerra Unida amb Podem —i amb Compromís?— situaria una de les dues Roses com la interlocutora principal de la formació en una hipotètica reedició del Govern del Botànic.