Cinema

L'últim refugi de l'oblidada directora Ida Lupino

La Filmoteca de Catalunya celebra el centenari de l’actriu Ida Lupino, destacant la seva faceta com a directora de cinema en una dilatada carrera al llarg de la qual no renuncià a tractar temes tan incòmodes com la violació o la bigàmia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No va ser la primera directora de cinema ni tampoc la més creativa, però sí la primera que va assolir una carrera més constant i més prolongada darrera la càmera. Ida Lupino, nascuda en una família de la faràndula va fundar una productora, va dirigir nou llargmetratges i molts capítols de sèries de televisió com ‘Alfred Hitchcock presenta’ o ‘Els intocables’.

La Filmoteca de Catalunya li dedica ara un cicle, ‘Ida Lupino, davant i darrera de la càmera’, que comença el divendres, 9 de febrer, amb la projecció de la que està considerada la primera pel·lícula de cine negre dirigida per una dona, The hitch-hicker (El autoestopista), de 1953, amb posterior debat sobre el film amb la participació de Violeta Kovacsis, Maria Adell i Marta Nieto.

'While the city sleeps' ('Mientras Nueva York duerme'), de Fritz Lang. 1956

El director adjunt de la Filmoteca, l’Octavi Martí, reconeix que Ida Lupino «no va ser la primera ni molt menys» en dirigir cinema. Recorda que primer van ser la francesa Alice Guy, que «va fer bastant cinema des del 1890 fins al 1915», l’alemanya Leni Riefenstahl i la russa Alla Nazimova, que havia estat ballarina i feia un cine de qualitat. La diferència, diu Martí, és que elles «feien pel·lícules d’artista i no tenen continuïtat després d’uns quants films». En canvi Ida Lupino feia «pel·lícules de professional», estava dins la indústria del cinema de Hollywood i «viu d’això i vol viure d’això». Tot i que el nombre de llargmetratges que va dirigir, nou, també pot semblar limitat, Lupino va continuar dirigint per a la televisió molts anys.

Com a actriu, Octavi Martí diferencia dues fases: «La primera és de pel·lícules de baix pressupost i productores petites, com la Columbia o la RKO. Però això canvia el 1935 quan fa Peter Ibbetson [en català Somni d’amor etern], amb Henry Hathaway com a director. No pas perquè fos una pel·lícula de molt èxit sinó perquè és un film molt ben considerat per la gent que veu el cinema com un art». Això li permetrà que li comencin a proposar coses de més envergadura i més pressupost: High Sierra (L’últim refugi) i They Drive by night (La passió cega), totes dues amb el Raoul Walsh. «Ida Lupino -recorda Martí- s’autodefineix com «la Bette Davis dels pobres», com a actriu, i, després, com a directora, es descriurà «com la Don Siegel dels pobres» perquè és l’única que accepta treballar amb pressupostos petits».

Precisament la Filmoteca programa en el seu cicle High Sierra, on Lupino fa tàndem amb Humphrey Bogart; While the City sleeps (Mientras Nueva York duerme) de Fritz Lang (1956) i Private Hell de Don Siegel (1954), a més de la majoria de les pel·lícules que va dirigir: a més de The Hitch-hiker, Never Fear (Mai no tinguis por), del 1949; Outrage (Ultratge) del 1950 i The bigamist (El bígam) de 1953.

'The Hitch-hicker' (1953), el primer film noir dirigit per una dona, Ida Lupino.  

Evidentment, Lupino era una dona de caràcter, com revelen els seus papers en el cinema i és una dona que porta el cinema a les venes. «Crec -opina Martí- que té molt a veure amb el seu perfil d’actriu; venia d’una família de saltimbanquis i li agradava el món de l’espectacle. Ho portava a la sang».

És simptomàtic d’aquest caràcter viu i emprenedor la raó que la porta per primera vegada a la direcció: Lupino havia fundat amb el seu marit, Collier Young, la productora The Filmmakers. Un dels primers films que s’encarreguen de produir és Not Wanted i, a mig rodatge, el seu director, Elmer Clifton, té un sobtat atac de feridura. Sense pensar-s’ho, Lupino assumeix la pel·lícula i enllesteix el final del rodatge.

Una altra dada reveladora del caràcter, i la professionalitat, de Lupino és que, després de divorciar-se de Collier Young, dirigeix El bígam, pel·lícula que alhora coprotagonitza amb Joan Fontaine, que era precisament la nova esposa del seu exmarit.

'The bigamist' (El bígam), que Lupino va dirigir i interpretar el 1953

Com a directora fa pel·lícules «modestes», diu Martí, «amb pressupostos minsos i, fins i tot, de 70’ o 80’ de duració, pensades per a programa doble». Però després fa «una quantitat tremenda de sèries de televisió, des de L’hora d’Alfred Hitchcock fins a Bonanza o El fugitiu». I lògicament li encarreguen la realització «perquè és una directora segura, en la qual confien plenament que els diners invertits no seran malaguanyats. Coneix perfectament l’ofici», rebla Martí.

Pel que fa a la seva mirada com a directora, Lupino tractarà amb valentia temes polèmics que el cinema de Hollywood havia evitat fins aquell moment, segons Martí: «Fa una pel·lícula sobre la violació, Outrage; en fa un altra sobre la bigàmia, The bigamist; i el The hitch-hacker és un film negre sobre com l’acte innocent d’agafar un autoestopista a la carretera esdevé un malson. És un cinema, per tant, amb cert contingut social». Potser l'últim refugi on es podia sentir còmoda una dona amb moltes ganes de fer cine -i coneixement més que suficient per rodar-, en un món exclusivament masculí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.