El procés català es fa gran. Són gairebé vuit anys d'alts i baixos, de moments d'incertesa i de moral adquirida. Vuit anys, de fet, donen per a molt. I ara ens trobem davant d'un altre dels moments en què molts donen per finalitzat aquesta conjuntura que havia de conduir, segons els seus defensors, cap a la independència de Catalunya. Els missatges instantanis entre Antoni Comín i Carles Puigdemont, enregistrats per una càmera de Telecinco, han derivat en l'enèsim pronòstic de la mort anunciada del procés. Així ho ha interpretat la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, com també la líder de Ciutadans a Catalunya, Inés Arrimadas. Des de l'independentisme, però, s'hi nega. Ningú no qüestiona les diferències entre els partits i les persones. Malgrat tot, hi ha el criteri que res no acaba. Més aviat, al contrari.
Liz Castro és escriptora i traductora, a més d'una persona plenament implicada en entitats cíviques com l'Assemblea Nacional Catalana. Parla, però, a títol personal. Entén que "es podria pensar que el procés està acabat si el estigués personificat en el Puigdemont o en el Comín. Però ells no són el procés: el procés és de tothom qui es vulgui emancipar. Alguns tenen dubtes de quan es quan, és clar", reconeix. "Però això no pot afectar el que vol tota la gent". Castro considera que la conversa privada entre Puigdemont i Comín que s'ha fet pública "demostra que la gent també hem de donar la nostra veu", atès que no són només ells els qui decideixen el futur de tot plegat.
L'historiador Agustí Colomines té un parer similar. La conversa publicada "és el reflex del cansament normal. Hi ha un malestar evident, però també 2,2 milions de persones que ja han decidit cap a on anar. Pel camí se'n poden perdre 100.000 persones enfadades, però aquest no és un problema de persones. Això és, precisament, el que no entenen els espanyols", critica. "Ara han inhabilitat tota la cúpula, però hi ha 10.000 persones capaces d'ocupar la primera línia".
Més crítica es mostra Pilar Rahola, periodista habitual en les tertúlies de l'actualitat catalana. Sobre la interpretació que des de molts mitjans i partits unionistes han fet de la conversa esmentada, Rahola ironitza dient "que vagin amb compte que el xampany se'ls hi calfarà". Argumenta que "ja han celebrat tantes vegades la mort de l'independentisme que deuen tenir una indigestió. 2,2 milions de persones mobilitzant-se, aguantant les amenaces i la pressió d'un Estat, la desinformació, la manipulació, i que tanmateix continuen irreductibles... 2,2 milions de persones no són el final de res sinó l'inici de tot".
La periodista reconeix que "hi poden haver dificultats enormes quan l'independentisme, que és un moviment heterodox, té tot l'aparell d'un Estat a la contra. Però que ho celebrin. Nosaltres ens hem posat dempeus i això no acabarà ni en un dia ni en dos".
Pel que fa a un hipotètic sacrifici de Carles Puigdemont, Rahola opina que "si ho decidís el poble o ell mateix, seria una cosa. Però si fos per obediència a l'Estat, seria una humiliació. En cas que Puigdemont fes un pas al costat, el moviment demostrarà novament una capacitat espectacular de regeneració, perquè no depèn de lideratges. I això", diu, "està sobradament demostrat. Es va veure el 9 de novembre, l'1 d'octubre i, sobretot, el 21 de desembre". Rahola també matisa, però, que si bé Puigdemont "no és imprescindible, ens és necessari. Sobretot, és la persona que volem. I quan més l'odien i més la volen destruir els altres, més raó tenim".
Les divisions, malgrat tot, són evidents. Ho destaca també Albano Dante Fachín, qui fins fa ben poc fou secretari general de Podem a Catalunya. "Allò estrany seria que hi estigueren d'acord amb tot. Òbviament, el bloc independentista passa per una situació complicada. Però allò que el procés s'ha acabat... es poden fer les il·lusions que vulguin. Potser els que ho diuen volen instal·lar un relat, potser són miops o potser totes dues alhora". Segons Fachín, aquesta interpretació ja es va fer amb el pas al costat d'Artur Mas o quan va saltar el cas dels Pujol. "Després de l'1 d'octubre, però, ha quedat demostrat que hi ha una pulsió de la societat catalana que fa mantenir el procés".
Per contra, Andreu Mayayo, historiador i alcalde de Montblanc en dues etapes (1991-1993 i 1995-1999) amb Iniciativa per Catalunya pensa que amb el procés "el que s'està discutint és la gestió del poder a Catalunya, no la independència. Així ho demostra la confrontació entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana". Segons l'historiador, el futur del procés es decidirà en les pròximes eleccions municipals "i en la capacitat que cadascun d'aquests partits tingui per consolidar espais arreu del país".
Les interpretacions sobre què és el procés i quin futur el depara són moltes. A hores d'ara té molt de ressò la tesi que està en els últims moments de vida. Els que en discrepen, però, pronostiquen més aviat un altre gir. Però no la mort d'allò que es va iniciar ara fa vuit anys i que ha marcat de manera molt destacada el rumb de la política catalana. Segons els entrevistats, a curt termini, el procés no perdrà el protagonisme que ha tingut durant els darrers anys. Tal com sentencia Albano Dante Fachín, "qualsevol que hagi llegit història sap que això està lluny d'acabar".