La Kenya que resistia la colonització britànica

Els capítols de la història compten amb distintes visions. Tot queda normalment reduït a dos bàndols: els vencedors i els vençuts. Els pacífics i els bel·ligerants. Els nadius i els invasors. Segurament hi hagueren moltes més perspectives, si bé la necessitat de fer entendre la història condueix a la seua simplificació. Si emprem aquest comodí -trampós, inevitable i eficaç-, podríem fugir dels matisos i ubicar la colonització com la història de dues faccions. Una és la de l’invasor, qui legitima l’agressió per imposar un ordre i explica la seua obra com un acte cívic, humanitari, de salvació. L’altra és la del nadiu, qui percep tot plegat com una usurpació del seu dret a disposar de la terra on va nàixer. Entremig hi ha els matisos, sovint obviats però imprescindibles per entendre un context històric. Aquesta és la gran virtut d’A la casa de l’Intèrpret.

L'obra autobiogràfica del kenyà Ngugi wa Thong’o (1938) és un recorregut per les sensacions d’un nadiu educat en una escola britànica. Un nadiu que per moments se sent pròxim -i sovint també distanciat- dels britànics que lluitaven per allargar el seu domini a l’est de l’Àfrica. Europeus que després de dues guerres mundials, prolongaven l’estat de guerra més enllà dels seus països d’origen.

Mentrestant, però, i paral·lelament a l’obra bèl·lica, hi havia l’educativa, d’esperit gairebé evangelitzador. Els qui la patien no sempre eren conscients que més enllà dels centres escolars es desenvolupava una guerra desigual, injusta i venjativa. Ngugi wa Thiong’o, tanmateix, no n’estava al marge. El seu germà, guerriller anticolonialista, estava en el punt de mira de les autoritats britàniques. Un fet que condiciona el relat i que obliga el protagonista a ser escèptic davant l’educació rebuda, malgrat que en diversos moments li resulte enriquidora.

«El 1995, a la meitat del meu primer trimestre a l’Alliance [l’escola on hi era], a Kenya es va procedir a la concentració de població, forma innòcua amb què l’estat colonial definia el desplaçament intern forçat; però com que jo vivia entre les parets de l’institut, no em vaig assabentar que els agents de l’estat arrasaven amb buldòzers les cases de la gent o que els calaven foc quan els seus habitants es negaven a participar en la demolició», ens conta.

El fet que no s’assabentaren era un dels grans objectius dels colonitzadors. Per educar al seu favor, s’havia de garantir el desconeixement dels fills de les víctimes sobre la realitat del país. Al cap i a la fi, l’Alliance era «la Casa de l’Intèrpret, on la pols que nosaltres havíem portat de fora podia ser escombrada per la llei del bon comportament i regada amb l’evangeli del servei cristià».

Quan la història de l’Àfrica era la dels europeus que hi havia sobre el continent, també hi va haver una resposta anticolonial amb un final conegut per tothom. La de l’Àfrica descrita com a salvatge en tantes pel·lícules que idealitzaren l’obra invasora, obviant-la per fer encara més creïble el relat dominant. Mentrestant, va passar tot allò que relata perfectament Ngugi wa Thiong’o en un llibre de traducció encertada i que aporta els elements que necessita la història per ser compresa com cal: el context en què es va produir.

Una obra similar a les del mateix autor que també ha publicat Raig Verd gràcies a les traduccions de Josefina Caball. Ngugi wa Thiong’o és un dels intel·lectuals africans més valorats, denunciant de la influència colonial que resta encara al continent i escèptic davant les polítiques dels distintes governs que hi ha hagut al seu país després de la colonització, postura que l'ha conduït a la presó i que l'ha obligat a l'exili.