Joan B. Culla, l'historiador del present.
«Et seguirem llegint». Així va acabar la seua intervenció el periodista Josep Ramoneda, que havia començat recordant el que més li va xocar d’en Joan B. Culla quan el va conèixer. Al contrari que molts dels intervinents, que eren amics de Culla des de la seua joventut, Ramoneda hi va començar una relació continuada «d’una manera tardana». Però ja el coneixia des dels anys vuitanta i en recordava una anècdota: «Sortíem d’una reunió, crec que de la Conselleria de Cultura, i algú va comentar que faríem aquell cap de setmana. Llavors en Culla ens va dir a tots: ‘Jo, el cap de setmana, el tinc ocupat, perquè me’n vaig al congrés del Partit Popular de Catalunya’». Ramoneda explica que allò «va ser una primera pista que em va ajudar a entendre en Joan i la seva enorme professionalitat. En el fons el que anava a fer era el que molts historiadors han destacat d'ell: tocar documents, tocar programes electorals i que ningú el pogués enganyar sobre la realitat».
I és que, a banda d’articles i tertúlies, Joan B. Culla és autor d’algunes obres de referència de la història política més recent i contemporània, aquells que els periodistes -i els historiadors actuals i futur- poden utilitzar per entendre d’on venen els partits polítics que avui dia formen el panorama parlamentari català. Culla és el coordinador d’El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000), editat el 2001; La dreta espanyola a Catalunya 1975-2008 (2009); Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política (2013) i El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible, del 2017.
El conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal, que, als anys setanta, va coincidir amb Joan B. Culla, com a cap del Departament d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, va destacar precisament aquesta obsessió professional d’en Culla, que el connecta amb la professió:
«Els historiadors d’aquest país som xafarders de mena. I això ens ha portat a voler-ho saber tot i dedicar-nos a coses -tant ell com jo- més enllà de la història. Però és que, en el cas d’en Joan, no només ha volgut saber-ho tot sinó que vol guardar-ho tot: programes electorals, papers escrits, papers manuscrits, tot». Aquesta dèria té una raó de ser, segons Nadal: «Fa deu anys, en Joan va publicar un llibre, Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política i a la introducció ja explicava: 'Com que aquesta història la porto finsa a aquest moment, defujo la història oral, que seria una temptació fàcil i m’he aferrat als documents i als paper per explicar la història d’ERC, no com me l’explicarien els protagonistes sinó com l’explica la documentació'». L’obsessió per conservar papers formava part del seu treball d’historiador, com també anar a tots els congressos dels partits polítics.
La historiadora Conxita Mir va recordar com, als setanta, van haver de visitar arxius de tot Catalunya per escriure a quatre mans el llibre Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Relació dels resultats electorals de 1869 a 1899: des l’Arxiu Històric de Barcelona, Ca l'Ardiaca, «on en Joan es movia com si fos casa seva perquè ja sabia on era tot» fins als de Girona, Lleida i Tarragona.
«En aquell moment -diu Mir- ja ho sabia tot de les formacions polítiques de les primeres dècades del segle XX, i tot just en aquell moment s’estaven publicant les primeres monografies sobre el tema».
En Borja de Riquer eixampla encara més els coneixements de Joan B. Culla: «És la persona que conec que més coses sap; ho sap tot; ha llegit i llegeix moltíssim i això li permet un arsenal informatiu amb el qual pot fer un discurs parlat o escrit per explicar l’origen històric d’un fet present». Com a articulista, De Riquer opina que Culla s’ha de llegir sempre: «En això em recorda en Manuel Vázquez Montalbán. Sempre pensaves: a veure què diu sobre aquest tema en el seu article».
Amb en Culla, De Riquer ha estat «en moltes batalles: la dels Papers de Salamanca, la de salvar el jaciment del Born i moltes altres». De Riquer coneix perfectament les bromes -amb més o menys fons- que Culla sempre fa sobre el la decisió del departament d’Història d'enviar-lo a galeres, és a dir a la Facultat de Ciències de la Informació, on ha estat professor durant dècades, una època sobre la que van parlar amb més detall Salvador Alsius i Joan Manuel Tresserras.
Però Borja de Riquer també apuntava que aquest aparent càstig hauria pogut tindre un efecte positiu: «tal vegada l’exili a Periodisme el va acostar al temps present i l’ha convertit en un especialista en el temps present des de diferents mitjans de comunicació».
Mònica Terribas en va donar fe de la seua professionalitat després de coincidir vuit temporades a El matí de Catalunya Ràdio i Esther Vera, directora de l’Ara, va explicar que en Culla sempre s’havia negat a fer una columna setmanal al diari per fidelitat a El País, on havia publicat regularment durant molts anys fins el 5 d’octubre de 2017, quatre dies després del referèndum de l’1 d’octubre: «Em va trucar i em va dir que El País s’havia negat a publicar-li una opinió; jo li vaig oferir immediatament l’Ara per publicar-la i també perquè publiqués setmanalment com tantes vegades li havia proposat. I va acceptar».
Si Maria Josep Recoder, que havia estat degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació, va qualificar Culla de molt bon professor però una mica «busca-raons» [ella va dir pendenciero], Esther Vera va confirmar que l’historiador havia estat un «columnista busca-raons [pendenciero]» però va reconèixer que "això ha estat una benedicció: si no vols poblemes, et pot emprenyar, però un bon diari està fet de moltes individualitats» i els conflictes són habituals.
Vera també va insistir en una virtut de Culla que molts altres intervinents van assenyalar: «L’honestedat intel·lectual insubornable; i això per un diari és un tresor».
També Joan Manuel Tresserras -que va revelar que, en la seva etapa de conseller de Cultura li va oferir la direcció del Museu d’Història de Catalunya, que ell rebutjà- va insistir en l'honestedat intel·lectual i en un altre: «Com jo sempre feia classes als últims cursos, tenia el costum de demanar als alumnes quines havien estat les classes que els havien interessat més. Tothom que havia tingut en Culla deia que les millors eren les seves».
La insubornabilitat i honestedat intel·lectual de Culla van ser també reivindicades per l’última de les persones que va intervindre, el periodista i escriptor Vicenç Villatoro. Després de recordar que Culla va ser el creador del necessari concepte, als anys vuitanta, del «catalanisme desacomplexat», Villatoro va recordar que Culla mai no ha estat «altaveu de ningú» i allò que ha dit sempre ha representat en Joan B. Culla: «En Joan diu el que pensa -defensa les seues idees amb franquesa i una claredat extraordinària- però també pensa el que diu».
I va explicar que, entre amics, un dels lemes que sempre ha defensat Joan B. Culla és: «No ens mosseguéssim la llengua, no fos cas que ens enverinéssim».
Et seguirem llegint.