Ençà i enllà

La Cova, el China Town valencià

Més d’un centenar de xinesos tenen al polígon de La Cova, a la localitat de Manises, el seu centre de venda. Un gran magatzem de quincalla i galindaines a baix preu que ara pateix per l’encariment de les importacions i la competència del comerç digital.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A tocar del carrer de Camp de Túria, Yiwen i Xin Xin posen, somrients, entre caixes desballestades i paquets a mig obrir. El caos, a l’exterior del basar Gran Mundo, al polígon industrial La Cova, de Manises, és monumental. Botelles de lleixiu, peluixos confinats en bosses de plàstic, orinals de plàstic i gadgets tecnològics d’ús indesxifrable s’amunteguen sense ordre. El packaging és ací un concepte molt remot. A l’interior del basar, fileres i fileres de prestatgeries gegantines omplin aquesta nau industrial de prop de 1.500 metres quadrats. Hi ha ulleres de la marca Rey Baun i una muntanya de sabatilles Adisas. La clientela, en honor a la veritat, és escassa. “Les vendes van fluixes”, diu Yiwen, qui fa de traductora del seu progenitor.

Com tants altres en aquest polígon, es va traslladar a La Cova a principis d’aquesta dècada. Fins aleshores, els negocis asiàtics de venda a l’engròs a València s’havien concentrat al barri de Russafa. El tràfec de furgonetes que anaven d’ací d’allà plenes de caixes va convertir-se en part del paisatge d’aquesta cèntrica zona de la ciutat. Tanmateix, les dificultats per aparcar —i les consegüents multes—, l’encariment del lloguer i la falta d’espai als baixos van provocar l’èxode de desenes de majoristes.
El trasllat tingué com a destinació el polígon de La Cova, dins el terme municipal de Manises. La crisi, com a tants altres llocs del país, havia deixat a mig gas aquest conjunt de naus industrials que té com a espina dorsal la carretera CV-37 que uneix Manises amb Riba-roja. Allà on abans hi havia empreses de distribució de joguets o de fabricació de peces d’automoció s’assentaren uns nous inquilins. La ubicació era ideal: a cinc minuts en cotxe de l’aeroport i a una vintena de quilòmetres del port de València, des d’on cada any es descarreguen 6,7 milions de tones de productes procedents del gegant asiàtic. Progressivament els cartells amb caràcters xinesos anaren poblant les façanes d’aquelles naus d’aire impersonal.

Avui, a La Cova de Manises s’assenten més d’un centenar de comerços asiàtics. És difícil saber-ne la xifra exacta. Ni l’Ajuntament disposa de les dades ni l’Associació d’Empresaris Xinesos ho aclareix. La dimensió d’aquest polígon és diferent, però l’aire de la zona és equiparable al del polígon sud de Badalona o el del Carrús, a Elx. Alguns han anomenat això el “Cobo Calleja valenciano”, en referència al polígon madrileny. Magatzems gegantins, caixes pertot arreu i furgonetes que se’n van carregades de quincalla i galindaines de tota mena. És d’ací que es proveeixen molts establiments d’arreu del país. Aquest és el paradís de la venda a l’engròs. La venda, en principi, està prohibida als particulars; només els qui tenen llicència comercial poden comprar a La Cova.

El paradís de la còpia

“Que no t’enganyen. Pot semblar que només venim els qui tenim tendes de l’estil de “Todo a 100”, però et sorprendries de saber quanta gent ve ací a comprar i després ho venen com si fóra un producte de primera categoria. Per la bossa de mà que ells em venen a vuit euros i jo venc per 12, te’n poden arribar a demanar 25”, explica Rosa —nom fictici— que regenta una merceria a la comarca de la Ribera i marxa cap a casa carregada de bosses amb tota mena de productes. Uns metres més enllà Marga Julià es mira unes teles lluentes. Ha vingut de Tortosa. És directora de l’escola municipal de teatre i, de tant en tant, es deixa veure per La Cova. “Venim a buscar coses per a l’escenografia i per al vestuari perquè ens surt bé de preu —explica—. Ara bé, quan vens ací, ja saps quina és la qualitat que compres. I l’amabilitat, no vingues a buscar-la ací. Però si com, en el meu cas, necessites un producte efímer, et fa el pes”.

El catàleg d’objectes que u es pot endur a casa és amplíssim. En Unica Fashion, per exemple, hi ha vestits de núvia per 82 euros. Però també s’hi poden comprar aparells de televisió, disfresses d’un Batman decadent o jocs de ganivets de cuina amb bona aparença que, a la tenda de la cantonada, no et costarien menys de 100 euros. La Cova és una exhibició d’objectes de tota mena. També de falsificacions. Els escorcolls de la policia nacional no són novetat en aquest indret. En absolut
En els últims set mesos les forces i els cossos de seguretat de l’Estat han realitzat fins a tres operacions de confiscació de productes sense llicència. En la primera, el juliol passat interceptaren 4.840 productes de marroquineria falsificats; en la segona, a l’octubre, intervingueren 6.000 productes; en la tercera, que va tenir lloc tres dies abans de Nadal, la policia va confiscar 1.200 objectes. En total, cinc ciutadans d’origen xinès van ser detinguts.

“Nosaltres sempre els diem als nostres socis que no han de vendre productes falsos perquè això ens perjudica a tots”. Qui parla és Zhefeng Zhou, president de l’Associació d’Empresaris Xinesos de Manises. L’entitat es va crear l’any 2013 per defensar els seus interessos i fer front als robatoris que, durant una temporada, van patir diverses naus industrials. També per reivindicar davant l’administració la millora dels accessos, l’habilitació de transport públic i la neteja de les zones del voltant. Zhou, que es presenta com Antonio, és un tipus desimbolt, ben vestit, amable. En el seu precari castellà —i en el seu no menys precari despatx— explica que va nàixer, com la majoria dels seus compatriotes ací instal·lats, a Zhejiang. A Canàries va treballar al restaurant del seu pare i des d’allà, l’any 2001, es va traslladar a Manises. Ell fou dels pioners. “Vaig veure que hi havia una oportunitat de negoci en la importació i m’hi vaig posar”, relata. Va ser dels primers a introduir l’accent asiàtic en aquest polígon. És director de l’empresa importadora Comercial China Asia S.L. A més, és propietari de Gran Mundo, una mena de gran magatzem, una nau immensa de 3.000 metres quadrats curulla. Al fons del corredor, una senyora esdentegada para atenció en un fornet on una sopa fa xup-xup. Antonio és un dels pesos pesants de la seua comunitat, un dels grans importadors de la zona. Evita, pudorosament, respondre a la pregunta de quin és el seu volum de negoci. “Nosaltres treballem per donar el millor servei als nostres clients”, diu. “No és fàcil guanyar-te la seua confiança —replica Rosa, la comerciant de la Ribera abans esmentada—. Fins que no et veuen disposat a gastar-te diners, no se’n refien. I sempre intenten regatejar”.

El contacte amb l’administració local dels inquilins de La Cova, tanmateix, és inexistent. Ho explica Mari Carmen Moreno, regidora de comerç de Manises per la coalició Compromís des de fa dos anys i mig. Abans que regidora, Moreno va ser presidenta de l’Associació de Comerciants i des d’aquesta entitat sempre es van mirar amb recel l’aterratge xinès a la seua localitat. Avui, encara com a regidora, Moreno manté les seues precaucions. “Quan vam arribar a l’Ajuntament ens vam trobar que hi havia comerços que no estaven regularitzats”, explica Moreno, qui té una tenda de roba al centre d’aquesta localitat de l’Horta. “El problema és que, si no juguem tots amb les mateixes regles del joc, tenim una competència deslleial que ens condemna a mort”, es plany la regidora, ferma defensora d’un model de comerç local de proximitat que genere riquesa en el municipi. Mentre exposa els seus arguments, un venedor ambulant li demana a ella i a la periodista si volen comprar-se unes ulleres. “Són aquestes coses les que no poden ser”, diu. La regidoria d’Hisenda va iniciar fa dos anys una campanya per regularitzar la situació a La Cova.

D’importadors a exportadors

L’activitat al polígon industrial no és, però, la d’abans. L’increment de preus dels productes xinesos ha encarit les importacions i ha provocat una davallada de les vendes. “Han pujat els preus i a hores d’ara no hi ha molta diferència entre comprar ací o importar de la Xina”, exposa Lao Pang, propietari de la bijuteria Mei. “Els marges de benefici són cada volta més escassos i ens hi hem d’adaptar”, afegeix. Antonio comparteix el diagnòstic. La competència de plataformes digitals com ara Ali Baba també ha afectat aquestos comerços físics. “En aquest moment és més interessant ser exportador de productes espanyols cap a la Xina que importar productes xinesos cap a Espanya”, explica. Alguns ja han optat per abaixar la persiana i redirigir el seu negoci, adverteix Antonio abans d’acomiadar-se. Si poden vantar-se de res els homes de negoci xinesos, és de la seua capacitat d’adaptació. Al carrer, un rètol indica que Gran Mundo fa cantonera amb el carrer de Camp de Morvedre. Una mica més enllà, on hi ha la multitenda Yi Tan, hi ha el carrer del Maestrat; i dos carrers m´rd avall trobem el carrer de Ribera. El nomenclàtor valencià en territori xinès. O a l’inrevés. Mestissatge pur. Són, al capdavall, les coses de la globalització.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.