Tot i que el setembre és el mes tradicional de represa del curs polític, les eleccions estatals del 23 de juliol han evitat un parèntesi en la vida política a Catalunya. Fonamentalment perquè, tot i que al Principat no es van celebrar eleccions al Parlament el passat 28 de maig –sí que n’hi va haver de municipals–, el resultat de les posteriors eleccions espanyoles han donat a l’independentisme una capacitat de decisió inèdita.
La incapacitat de PP, Vox i els regionalistes navarresos d’UPN d’assolir una majoria absoluta que vaticinaven quasi totes les enquestes va obrir les portes a una entesa entre el PSOE i els partits nacionalistes i independentistes de l’Estat per a explorar una nova investidura de Pedro Sánchez. La disposició del president espanyol en funcions a negociar i les exigències de l’independentisme català, especialment les exposades pel president a l’exili Carles Puigdemont, han ressituat tothom en els seus posicionaments tradicionals.
D’una banda, el supervivent Pedro Sánchez, amb el suport entusiasta de l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i amb l’aprovació, també, de líders territorials com l’expresident valencià Ximo Puig, la presidenta del Congrés Francina Armengol o el dirigent del PSC Salvador Illa, recupera el seu estil contradictori, però fins ara eficaç, d’intentar establir pactes amb aquells que anteriorment ha criticat o demonitzat. Ho va fer amb Pablo Iglesias, amb qui es negava a pactar perquè “no dormiria tranquil”. Ho va fer amb Esquerra Republicana, quan va referir-se explícitament a aquest partit per a dir que “no permetria que la governabilitat d’Espanya descanse en partits independentistes”. I ara ho intenta fer amb Junts, i concretament amb Carles Puigdemont, qui està marcant l’estratègia negociadora quatre anys després que Pedro Sánchez es presentara a les eleccions espanyoles prometent la seua extradició.
És cert que el PSOE s’ha desvinculat de les converses amb el president català a l’exili, però la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, líder de Sumar, sí que s’ha fotografiat recentment amb ell i ha exhibit una complicitat cridanera amb el també eurodiputat i conseller a l’exili Toni Comín. Aquest pas col·loca, també, Sumar dins l’espai tradicional dels partits a l’esquerra del PSOE, normalment menys al·lèrgics –tot i que amb excepcions, només cal recordar Julio Anguita o Paco Frutos– a dialogar amb el nacionalisme o l’independentisme català des d’una empatia que també va mostrar Pablo Iglesias des que va fundar Podem fins que va marxar de la vicepresidència del Govern espanyol.
Pel que fa a l’independentisme, els dos partits hegemònics del moviment diuen coincidir en les condicions imposades a Sánchez, però no hi ha moment en què no aprofiten la conjuntura per a intensificar una disputa pel lideratge que s’allarga des de l’inici del procés. I si Junts torna a constituir-se com l’opció que protagonitza l’escena –en aquest cas les negociacions–, Esquerra Republicana lluita per guanyar una visibilitat difícil d’arrabassar a Carles Puigdemont, que ha tornat a irrompre amb força després d’anys en què havia transcendit, fonamentalment, per la batalla jurídica.
D’aquesta manera, Junts mira de recuperar el terreny perdut transmetent el control de la situació i Esquerra queda supeditada mentre reivindica que l’estratègia negociadora, defensada pel partit d’Oriol Junqueras des de l’empresonament i l’exili dels dirigents independentistes a la tardor del 2017 i a la qual s’ha sumat, amb relat i tempos propis, el president Puigdemont. Tot i el seu discurs sever, el referent de Junts ha evidenciat la incapacitat, per part de l’independentisme, d’exigir el referèndum com a condició sine qua non per a la investidura, atesos els resultats del 23-J. El pragmatisme radical de l’antiga Convergència encara queda lluny, però resta més a prop a com ho estava quan els vots de Junts no eren decisius i la retòrica era més fàcil d’inflamar.
Pel que fa a la dreta espanyola, el seu fracàs electoral ha evidenciat la naturalesa del Partit Popular, que tornarà a mobilitzar el carrer, ara contra l’amnistia, després d’haver-ho fet en diverses ocasions els últims anys davant governs del PSOE per a rebutjar el matrimoni homosexual, l’avortament, els pactes amb els partits independentistes o els indults. Totes aquestes mobilitzacions tenen tres denominadors comuns: la mala digestió electoral, la incapacitat de teixir pactes més enllà del seu espai tradicional i la consolidació de José María Aznar com a líder espiritual d’una dreta irritada que només compta, més enllà de PP i Vox, amb la comprensió d’alguns líders històrics del PSOE. És el cas de Felipe González, d’Alfonso Guerra, de Nicolás Redondo o de Joaquín Leguina, amb nul·la influència dins del partit que en el seu dia van liderar i s’han acabat convertint, amb el seu discurs i de manera voluntària, en munició per a una dreta que els aprofita per a aparentar una transversalitat que no existeix. El que hi ha és, senzillament, una esquerra que ha envellit malament.
Per últim, la justícia espanyola, erigida en actor polític els últims anys, no ha desaprofitat l’oportunitat aquests dies de continuar influint en el panorama polític. La Fiscalia del Suprem ha demanat Pablo Llarena que torne a intentar extradir del conseller a l’exili Lluís Puig després de diverses negatives de la justícia belga, i l’Audiència de Barcelona ha condemnat quatre anys i mig l’exconseller d’Interior Miquel Buch per haver nomenat com a assessor el mosso d’esquadra que feia d’escorta el president Puigdemont una vegada va marxar a Bèlgica. No seran, previsiblement, les primeres decisions polèmiques de l’alta judicatura, que per descomptat no veu amb bons ulls una possible amnistia que es veu discutida amb molts arguments ideològics però amb poques aportacions jurídiques.
La investidura fallida de Feijóo, que tindrà lloc el 27 de setembre, marcarà el compte enrere per una entesa o un trencament entre el PSOE i l’independentisme català, que en la darrera Diada ha tornat a demostrar la seua gran capacitat mobilitzadora. A l’espera d’un o d’altre desenllaç, l’escena política actual reubica cada actor en el seu espai natural.