Josep-Lluís Carod-Rovira, Vicepresident de la Generalitat (2006-2010).
—Quina és la primera conclusió de la lectura dels resultats de les eleccions?
—El que és una evidència és que, malgrat jugar amb les regles fetes per uns altres i amb dos líders, l’un a la presó i l’altre a l’exili, les dues formacions de l’independentisme més la CUP han renovat la majoria parlamentària independentista. Han guanyat aproximadament 100.000 vots. Hi ha 100.000 independentistes més avui que fa dos anys.
—La teòrica guanyadora dins del bloc independentista era ERC. Com explica la victòria de Junts per Catalunya?
—Crec que Junts per Catalunya ha fet una bona campanya i ha jugat amb habilitat el factor president. La frase de “Si vols que torni el president, vota el President” és de manual. I ERC no ha fet una bona campanya, molt perjudicada pel fet de no tenir el seu candidat en cap moment. Per molt que Puigdemont fos a l’exili, Puigdemont feia mítings cada dia. I cada dia participava en un míting. Pel que fa a la CUP, és possible que l’anunci que estava disposada, si calia, a entrar en Govern, potser ha espantat algun dels seus votants. La CUP té dos tipus de vots, diria jo: un de molt ideològic que subscriu absolutament el que planteja el partit, en continguts i en formes; i un altre que creu que la CUP és l’independentisme necessari perquè els altres no badin.
A banda de tot això, és evident que, si es pot renovar el Govern, el missatge internacional serà molt clar. Aquells que el Govern espanyol va forçar a l’exili i a la presó, un torna a ser president i l’altre, vicepresident.
Montserrat Nebrera, professora de Dret Constitucional a la Universitat Internacional de Catalunya
—Quin balanç fa del resultat de les eleccions?
—Hi ha un problema amb la polarització de l’independentisme que s’ha refermat. La majoria silenciosa de què alguns parlaven ha parlat. Però no ha estat suficient per desbancar o deslegitimar el moviment independentista. Llavors, si abans hi havia un problema amb una esperança de fons, ara el problema ha quedat més palès. Hi ha una part importantíssima de Catalunya que ha decidit que desconnecta. I aquesta desconnexió, si qui governa ara Espanya o qui governi en el futur no ho té en compte, perdran Catalunya. Ho tinc molt clar. Si algun constitucionalista està content avui, crec que s’equivoca. Res no desgasta les posicions independentistes. Les mesures preses i el suport rebut per Ciutadans no han servit més que per unir les persones que a l’altra banda volen marxar.
—Com contempla l’endemà?
—Molt complicat. Els partits amb possibilitat de fer Govern tenen un problema logístic: les persones que voldrien com a candidats a la presidència ho tenen molt complicat. Llavors, tot el relat previ a les votacions per triar la presidència està complicadíssim. A mi no se m’acut de quina manera això es pot salvar: el factor logístic pel qual s’ha d’arribar a ser escollit president. Pinten bastos.
—Pensa que hi haurà voluntat per part d’Espanya o Europa de seure a parlar després d’aquest resultat?
—Jo, sincerament, crec que el Partit Popular, que és qui té la responsabilitat de Govern, està atrapat en dues lògiques. Una té a veure amb una eficàcia amb la governança, i per tant no s’ha de mantenir la quantitat de gent que aquí ha donat l’esquena a Espanya i a la Constitució. S’hi pot discrepar, però la realitat és la que és. I amb aquesta realitat s’ha de governar. Per tant, hi ha la lògica del bon governant o la més pràctica, que és la que ha empès a aquest vot útil a Catalunya, que és el que ha empès el PP a l’hora de barallar-se amb C’s a veure qui era més aspre en el discurs, a veure qui podia mantenir, recuperar o conquerir més vots a la resta d’Espanya. La situació del PP és el símptoma més palès de tot plegat: en un racó d’Espanya hi ha una majoria que no ha tingut tantes dificultats per mantenir un projecte comú.
Alexànder Golovín, cap de la secció d’estudis polítics, jurídics i socials de l’Ateneu Barcelonès i membre del ‘think tank’ liberal Catalans Lliures
—Quin balanç fa del resultat del 21 de desembre?
—Que un partit de caire recentralitzador com Ciutadans —que ni tan sols és catalanista— hagi esdevingut la primera formació política a Catalunya és una notícia pèssima. Afortunadament, les forces independentistes han incrementat els seus vots —fins i tot en relació amb el referèndum de l’1 d’octubre— i el PP gairebé ha passat a ser extraparlamentari. S’ha evidenciat que Catalunya i Espanya són dues realitats polítiques diferents. Des del punt de vista estrictament liberal, també és positiu que els partits d’extrema esquerra com Catalunya en Comú i la CUP hagin baixat en nombre de vots i d’escons. Les posicions extremes a nivell ideològic baixen tant per la dreta com per l’esquerra.
—Què preveu que passi?
—Primer de tot caldrà saber si Puigdemont torna o no a Catalunya. I, cas que ho faci, si podrà ser-ne el president. Si no pot ser investit, caldrà veure quin candidat consensuen els partits. Aquesta és la gran incògnita que hi ha per davant, així com què pensa fer la CUP: continuar amb el full de ruta de la unilateralitat o acatar la bilateralitat que els altres dos partits independentistes han defensat en campanya. Si parlem de l’eix ideològic, és una bona notícia que Junts per Catalunya i ERC no hagin de dependre tant de la CUP, que, malgrat ser una minoria, s’havia acostumat a fer una mena de xantatge amb segons quines qüestions. Segurament es rebaixaran els ànims i cap dels dos no acceleraran la implementació de la república, sinó que es decantaran per l’impuls de polítiques públiques. El nostre think tank ja n’ha previst algunes referents a la regulació de la competència en el món dels taxis, una reforma de l’administració per fer-la més àgil, la progressiva desaparició dels funcionaris en favor de contractes normals, la despenalització del cànnabis...