Qui haja visitat alguna volta Alcoi és molt possible que haja sentit a parlar de Pelletes, l’alcalde del municipi que l’any 1873 fou assassinat i després passejat pels carrers del municipi fins a convertir-se en una despulla de carn. La làpida de la seua tomba, que encara a hores d’ara pot visitar-se a les catacumbes del cementiri alcoià, no amaga les penúries que van afectar el cadàver: «D. Agustín Albors Blanes, ex diputat a Corts. Mort en el seu lloc d’alcalde d’aquesta ciutat, en ocórrer els successos de juliol de 1873. Les seues ensangonades i mutilades restes es troben sota aquesta llosa». El malnom, Pelletes, és força explícit sobre l’aspecte que deguera presentar l’alcalde.
La de Pelletes és, però, l’anècdota macabra d’una història de molt més ampli abast; la història d’una de les més importants mobilitzacions populars de la segona meitat del segle XIX, la que va dur més de 6.000 obrers, l’any 1873, a eixir al carrer per protestar per les seues condicions laborals i reivindicar-ne la millora. Tal fou la transcendència dels fets que mitjans internacionals com el londinenc The Times o el nord-americà TheNew York Times en feren crònica.
La revolta alcoiana significà que «per primera volta els treballadors s’organitzaren tots sols, perquè fins aleshores havien actuat de comparsa dels progressistes o dels republicans», explica l’historiador Diego L. Fernández Vilaplana, un dels organitzadors el cap de setmana del 7 i 8 de juliol de tot d’activitats per commemorar l’aniversari d’aquell alçament popular. Cent cinquanta anys s’han complit d’ençà que Alcoi es convertí en l’epicentre de la lluita obrera a Europa, una efemèride que ha servit, també, per desmuntar els mites que es van generar al voltant d’aquest episodi.
Un miracle entre muntanyes
Anem, però, a pams. Alcoi es va convertir a mitjan segle XIX en un incipient pol industrial. Espentejada pel cabal dels afluents del Serpis —i especialment del riu Molinar—, enmig d’un terreny abrupte, la força hidràulica va proporcionar l’energia necessària perquè començaren a emergir, ja en el segle XVIII, tallers fabrils especialitzats en la producció de paper, la metal·lúrgia i, sobretot, el tèxtil.
L’escàs rendiment del camp va generar, amb el transcurs del temps, una progressiva especialització en l’activitat industrial, alimentada, en bona part, per la disposició de mà d’obra abundant. Aquell petit miracle industrial entre serres i barrancs va ser capaç d’obrir-se mercat, fins i tot, a l’altra banda de l’Atlàntic. “Alcoi va ser una ciutat capdavantera en el procés d’industrialització, tant al País Valencià com al conjunt d’Espanya. La seua industrialització va seguir la pauta d’altres ciutats catalanes”, segons explica l’historiador alcoià Lluís Torro, una de les persones que més intensament ha estudiat aquell període històric.
Les condicions de vida dels treballadors, però, resultaven força penosa, amb jornades laborals de 10 a 18 hores a canvi de 2 pessetes de l’època, que es reduïen a la meitat en el cas de les dones i encara altra meitat en el cas dels infants, la majoria dels quals s’hi incorporaven tan bon punt complien els sis anys.
Els negocis funcionaven bé per a la incipient burgesia local, però no tan així per a la massa de treballadors i treballadores que, mancats de qualsevol dret laboral i d’assistència social, sobrevivien en situacions força penoses. L’amuntegament a les cases i la malnutrició estaven a l’ordre del dia. Enclaustrada com estava la ciutat entre barrancades, no va tindre altre més remei que créixer cap amunt, tot donant peu a les anomenades cases de dos claus, això és habitatges de dos o tres metres de façana i fins a sis altures, compartits per diverses famílies.
Es calcula que un de cada tres xiquets morien abans de complir el primer any de vida. “Les condicions higienicosanitàries eren molt precàries —explica Torró—, així que cada volta que hi havia un brot de colera o qualsevol altra malaltia, es produïen grans mortaldats”.
El d’Alcoi no era, però, un cas extraordinari. A tot Europa, al voltant de les ciutats es van anar congriant masses obreres en situacions de clara explotació. Fou de tot aquell malestar i amb l’espenta dels primers pensadors que teoritzaren sobre el naixement de la classe obrera com a subjecte polític, que es fundà, l’any 1864, l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), també coneguda com la Primera Internacional. El seu missatge era contundent: reclamaven una vida digna, sense amos ni déus. L’any 1870, a Barcelona, es constituí la Federació Regional Espanyola de l’AIT i poc després es decidí que fora la capital de l’Alcoià la que acollira la seu central.
Tot començà a l’Algar
Una nova consciència de classe havia començat a obrir-se camí. De fet, ja el 1856 es donaren a Alcoi peticions dels treballadors per reclamar llibertat d’associació. Segons Torró, tretze anys després, és a dir, el 1869 es va fundar la primera Societat de Teixidors a Alcoi, una mena de protosindicat que participà en la constitució de la reunió de Barcelona de 1870.
Hi havia, doncs, una presa de consciència cada volta més compartida sobre la situació d’explotació que àmplies masses de població patien. Fou a l’Algar, entre Alcoi i Cocentaina, que l’espurna saltà. Allí, els treballadors d’un molí de paper van reclamar un augment del salari i una reducció de la jornada laboral. El propietari, Facundo Vitoria, però, rebutjà aquelles pretensions. En lloc d’això, va intentar contractar altres treballadors i fins i tot subcontractar la producció a la competència. Durant quatre mesos els treballadors d’aquell molí es declararen en vaga, una mesura de pressió amb una contundència mai vista al País Valencià.
Aquella xicoteta rebel·lió va encendre els ànims de la resta de la comarca. Així fou com el 7 de juliol 6.000 treballadors i treballadores procedents de diversos municipis de la comarca es congregaren a la plaça de bous d’Alcoi. Els ànims, a la vista de la manca d’empatia dels amos, estaven caldejats i fou així com optaren per convocar una vaga general.
Aquella crida a la mobilització era quelcom inèdit a Espanya. Ni les autoritats ni els propietaris de les fàbriques pensaven que l’amenaça se substanciaria, però bé que ho va fer. El fet que s’haguera proclamat la I República, el febrer d’aquell any, lluny d’apaivagar els ànims, els caldejà encara més, convençuts com estaven que el canvi de règim no suposava cap millora per a ells. Al capdavall, l’arribada de la República representava la presa del poder de la burgesia emergent, encimbellada en bona manera pels nous negocis fabrils.
La flama del dia 7 s’estengué durant els dos dies següents a tota la comarca fins a aconseguir l’adhesió de 10.000 persones. A aquelles altures, la ràbia s’havia tornat també cap a les institucions i el conflicte, inicialment laboral, havia esdevingut polític. A les portes de l’Ajuntament, els manifestants exigiren la dimissió de l’alcalde, Agustín Albors Blanes, i la substitució de l’equip municipal per un comitè format per obrers. Les flaires de la Comuna de París començaven a deixar-se notar a Alcoi.
Aquella exigència encengué Albors, que, del balcó estant, va disparar un tret. Era el senyal perquè els guàrdies començaren a disparar contra la multitud. Fou el principi d’una gran batussa entre les dues parts en conflicte. Durant les hores següents, s’alçaren barricades, s’assaltaren cases dels propietaris de les fàbriques i es van prendre ostatges. La tensió fou màxima pels carrers de la localitat durant més de vint hores i, especialment, dins la casa consistorial, on les autoritats van ser acaçades per una massa enfurida.
Quinze persones van morir durant els enfrontaments, d’entre els quals el més notable fou el mateix alcalde, el qual, en el seu intent de fugida, va ser apressat per un grup d’adolescents que li van donar mort i van arrossegar les seues despulles pels carrers de la localitat. El dibuixant Francesc Laporta i Valor (Alcoi, 1850-1914), present en els fets, s’encarrega d’immortalitzar-los.
Aquells fets passaren a la història com la Revolució del Petroli, en bona part perquè els internacionalistes van cremar amb petroli les cases del final del carrer on hi havia l’Ajuntament per tal d’obligar a retrocedir l’alcalde Albors. Per contagi del castellà, a Alcoi, de fet, històricament s’ha conegut com “la Revoució del Petrólio”. “El petroli és també un mite; és l’arma dels insurrectes a la Comuna de París. La burgesia va veure petroliers per tot arreu durant anys”, explica Diego L. Fernández Vilaplana.
Així les coses i com a conseqüència de la petició prèvia d’Albors perquè a Alcoi acudira l’exèrcit, s’inicià una negociació. La nit del dia 10 tenen lloc les converses a tres bandes entre els rebel·lats, els burgesos i el mateix exèrcit. Els primers acceptaren rendir-se a canvi d’evitar les represàlies, petició a la qual atengueren tant les autoritats com l’exèrcit. L’episodi semblava tancat.
Una repressió de catorze anys
En els dies i setmanes següents, però, s’esdevingué una atroç campanya política i mediàtica contra els internacionalistes. El tret de sortida a aquella campanya el va donar Eleuterio Maisonnave, ministre de Governació durant la I República i natural d’Alacant, durant un discurs en les Corts, només dos dies després de la rendició: “Alcoi és pressa d’una repugnant orgia de crims i devastació”, va afirmar. “S’inicià una campanya de calúmnies que tenien per objectiu desprestigiar la classe treballadora i posar el focus en la violència, tot evitant posar l’èmfasi en les legítimes demandes dels revoltats —explica Fernández Vilaplana—. En l’imaginari popular es consolidà la idea que durant aquelles vint hores es violaren monges, es decapitaren guàrdies civils i es van penjar capellans dels fanals. Fins i tot va córrer la brama que una dona va fregir l’orella d’Albors i un home se la menjà acompanyada d’un got de vi.
Tant la premsa conservadora com la republicana alimentaren el mite segons el qual a Alcoi havia imperat la barbàrie. La revenja de les classes dirigents arribà quatre tres mesos més tard, després que Emilio Castelar, darrer president de la I República, enviara un destacament de la Guàrdia Civil a Alcoi per aplicar la seua particular razia. Més de set-cents alcoians van ser acusats de sedició i traslladats al castell d’Alacant, on van patir un calvari. Dos-cents vuitanta-set d’entre tots ells romangueren en presó durant anys, sense cap assistència jurídica, en unes condicions de vida penoses i acusats per coses tan peregrines com dur el davantal tacat de petroli. Setge d’ells van morir empresonats.
La pobresa es va acarnissar amb les famílies que tenien algun membre engarjolat, ja que, a més de mancar-los un ingrés, els familiars s’havien de fer càrrec de la manutenció. Del que es tractava era d’escarmentar els revoltats i per això, de forma generalitzada, es produí una reducció dels salaris i un empitjorament de les condicions laborals. Fins i tot les autoritats feren construir una nova caserna perquè els militars controlaren revoltes futures. Alguns dels empresonats van ser deportats a territoris d’ultramar. Altres van haver de romandre entre reixes durant catorze anys, sense que ni tan sols arribara a produir-se un judici.
Aquella mobilització massiva marcà un abans i un després en la història d’Alcoi, però també en el moviment obrer. “Aquesta volta, les classes inferiors se sollevaren al marge de tuteles. El ‘Petrólio’ va dibuixar la línia roja que va dividir definitivament en classes la societat espanyola”, explica Fernández Vilaplana, que destaca que “amb la insurrecció alcoiana es va inaugurar una lluita de classes que desembocarà, amb el pas del temps, en tragèdies més grans”. La Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 no s’entén, de fet, sense el precedent alcoià.