Entrevista a Ricard Mirabete

«La llengua romandrà, però allò que li dóna sentit són els parlants»

El poeta i crític literari Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), desenvolupa un nou exercici de tensió lírica i conceptual en 'Esdeveniment', un poemari de vocació enigmàtica i filosòfica que desplega al llarg dels seus versos eixuts i tallants tota una cosmovisió sobre el llenguatge, el discurs poètic i el futur de la llengua.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè és un autor que espaia les publicacions, que selecciona bastant el què i el com. Fent broma amb el títol, cada llibre de Ricard Mirabete és tot un esdeveniment.

Bé, un esdeveniment petit. Sí que hi ha una intencionalitat del què i el com, una reflexió prèvia sobre què em proposo fer i no repetir-me. I, per tant, sí que adequo bastant el contingut a la forma per crear una intensitat lírica. En alguns llibres ha pesat el tema i en altres la forma, la disposició del poema. En aquest cas he intentat fer un poema llarg però que no fos narratiu. 


No és narratiu però hi ha un pes del concepte, de construcció al voltant dels límits del llenguatge i la seua relació amb l’Esdeveniment.


Sí. Hi ha una reflexió lingüística sobre les paraules intentant partir de la premissa que el llenguatge crea el món. Això és un tòpic, però el porto a l’extrem per forçar-lo al màxim i que serveixi per explicar-se un mateix. Que el discurs líric sigui també una mena d’experiència. Aquí entraria la concepció filosòfica d’esdeveniment, fer real l’experiència lingüística. 

El primer bloc, “Paraules”, és esquemàtic des del punt de vista estilístic. “Més Miró que Dalí” diu Vicenç Altaió a la introducció. 

Sí, sí. Personalment, Miró m’agrada molt i Dalí m’agrada poc. La disposició de les paraules a la pàgina pot crear un efecte com el que busca Miró, de diferents tonalitats i intensitats. En aquest cas, en comptes de colors utilitzo paraules, sovint amb una certa repetició. El començament és més dens, perquè és una reflexió lingüística. En la segona part intento introduir les “aparences” i després les “presències”, perquè les paraules acaben dotades de vida, d’experiència interna.

 
M’encurioseixen de “Paraules” els tancaments de pàgina repetint els conceptes “recorda” i “confiem”, la contraposició del passat i un futur esperançat.


És un recurs per mantenir una continuïtat i una tensió. I perquè les dues accions parteixen d’un present: recordem el passat des del present i “confiem” és també una forma de present que s’allarga fins al futur. 


En “Aparences” hi ha uns versos que diuen: “Prou d’excuses d’or i gramàtica perquè / la parla perviu després d’una llengua”. I rebla: “Perviu en les aparences”.


És una confiança envers el futur. La gramàtica i els textos escrits queden registrats però confiem que pervisqui la parla, que després de nosaltres la gent continuï parlant aquesta llengua i fent créixer el llenguatge. És transcendir una mica això de “que no desaparegui la llengua”: el que és important és que no desapareguin els catalans. I amb això incloc els Països Catalans. La llengua romandrà, serà a les biblioteques, però el que li dóna sentit és que hi hagi parlants.


Aquest èmfasi en la parla no és habitual en els lletraferits.


En el fons, hi ha una intencionalitat d’incidir en la societat, modestament, que el discurs poètic serveixi com un posicionament vital i social. El discurs líric ha de ser també un esdeveniment social, que el llibre vagi més enllà de la seva publicació.


El poemari acaba amb un enigmàtic: “Tota evocació és paisatge fals”.
 

Era una manera de decantar-me més pel “confiem” que no pas pel “recorda”, perquè el que fa viu un esdeveniment és que ho visquem en present. 

La “Nota de l’autor” final no cau en la por dels poetes de no ser entesos. És un poema en prosa que conserva el misteri i que té una càrrega lírica potent.
 

Gràcies. Em va sortir natural, com si m’hagués faltat d’expressar alguna cosa després d’aquest final tan enigmàtic i conclusiu. El lloc on havia arribat després d’escriure el llibre.

Esdeveniment
RICARD MIRABETE
Tres i Quatre, 
Paterna-la Canyada, 2017
Poesia, 63 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.