Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, Rosselló, 1963). Escriptor.
A priori no m'agrada, però potser és un mal menor. Malgrat aquesta doble denominació, els blavers continuaran bramant.
Maria Conca i Martínez (Beneixama, l'Alcoià, 1948). Professora honorària del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.
Crec que la doble denominació és un error molt gran. La llengua ha de tindre només una denominació, tant a nivell acadèmic com internacional, i aquest és llengua catalana. El valencià és una varietat, com moltes altres, i no té sentit que li donen aquest rang. Per tant, des del punt de vista filològic i des del punt de vista acadèmic, la doble denominació és un error, i també és una concessió més als que volen acabar amb el català.
Robert Escolano López (Elx, Baix Vinalopó, 1970). Subdirector del Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant i vicepresident d’El Tempir d’Elx.
Interprete la doble denominació de manera molt positiva. Crec que és una oportunitat molt bona per a defensar la unitat de la llengua catalana respectant la denominació tradicional.
Jo vaig treballar a Conselleria entre 2003 i 2008 i vaig formar part de l’equip tècnic que va fer la selecció dels intèrprets del Senat per a fer interpretació dels presidents de les comunitats autònomes amb llengua pròpia. És una anècdota, però serveix per a entendre fins a quin punt, des de l’àmbit tècnic, no hi havia cap mena de dubte sobre la unitat de la llengua, perquè hi havia representants de les administracions mallorquina, valenciana i catalana per a seleccionar intèrprets en llengua pròpia, i vam constituir un equip format per intèrprets dels tres territoris i vam avaluar tots els qui s’hi presentaven de les tres autonomies. Tècnicament no hi havia cap dubte, i el fet que des del Senat acceptaren eixa iniciativa era un bon senyal. No hi va haver cap problema, perquè una persona capaç de fer intèrpret de català és capaç de plasmar qualsevol de les seues variants dialectals.
La d’ara és una oportunitat fantàstica perquè es determine de manera clara la unitat de la llengua respectant el rerefons estatutari i el dictamen del 2005 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el qual es deixa clara aquesta unitat. A fi de comptes, la doble denominació és respectuosa amb la que tradicionalment hem tingut els valencians i amb els estatuts de la Universitat d’Alacant, per exemple, que deixa clar que les llengües oficials són el valencià i el castellà, i que el valencià acadèmicament és català.
De fet, la fórmula català/valencià ja ha sigut utilitzada per entitats com ara Softcatalà per a fer localitzacions al programari. El que és evident és que es tracta d’una qüestió política, i el que fa és salvar una qüestió històrica que no s’hauria d’haver produït mai: el fet que a l’Estatut apareguera només la denominació de valencià, quan es podria haver afegit una denominació inclusiva que no es va fer per interessos polítics.
Gerard Furest i Dalmau (Figueres, Alt Empordà, 1980). Filòleg, professor i sindicalista.
És una qüestió de noms, tal com deia Joan Fuster, tan enverinada que hi ha gent al sud, al País Valencià, que prefereix passar-se al castellà i espanyolitzar-se abans que admetre que la seva llengua és el català. I al nord també hi ha gent que prefereix que el català desaparegui al País Valencià abans que permetre que se li digui, amb un cert estatus o amb un cert nivell, valencià. Per tant, hi ha dogmàtics al nord i al sud. I jo diria que aquest és un debat entre dogmàtics i pragmàtics: entre gent preocupada per l’ús i per la pluralitat de la llengua i gent preocupada pels seus dogmes, que moltes vegades no connecten amb la realitat.
Aquí a Catalunya sobretot hi ha resistències filològiques, tot i que el coneixement del País Valencià és el que és. Aquí, a Catalunya, encara hi ha un coneixement menor del que és el País Valencià que el que hi ha del sud cap al nord, perquè del sud cap al nord hi van estudiants, gent que va a Barcelona, etc. El desconeixement, després del trossejament autonòmic, del nord cap al sud és absolut. De fet, jo mateix, quan vaig començar a baixar al País Valencià cap al 2010, em vaig trobar amb la realitat que l’ús del valencià era molt més alt que el que jo em pensava, perquè m’havien venut que si allà el PP guanyava eleccions era perquè ningú no s’estimava el valencià i ningú no el parlava. Per tant, els prejudicis de sud a nord i de nord a sud són bestials.
En tot cas, penso que defensar la doble denominació va d’història: fa centenars d’anys que existeix el gentilici valencià, i també el nom de valencià de la llengua. La doble denominació també va de política, en el sentit de desconflictivitzar la qüestió per desactivar-la i, per tant, per normalitzar la llengua. Per tant, en aquest sentit, la doble denominació també va de pragmatisme i de reconeixement de la pluralitat interna. És a dir: tu no pots obviar el sentiment de cinc milions de persones potencials que podrien arribar a parlar la teva llengua i que s’identifiquen amb la denominació de valencià. Si al País Valencià hi ha cinc milions, a Catalunya vuit i a les Illes un, el pes dels cinc milions és molt alt. No és una illa de 40.000 habitants. Això també cal tenir-ho en compte.
A les Illes no existeix aquest problema legal perquè l’Estatut ja reconeix que es parla català. Això no passa al País Valencià, per molt que hi hagi la definició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè a l’Estatut no figura la unitat de la llengua. A més, cal tenir en compte, i això és molt important, que el 95% dels valencianistes, entre els quals hi ha els pancatalanistes, estan a favor de la doble denominació, i no ho podem oblidar perquè parlem de la gent que treballa sobre el terreny i sobre el prestigi de la llengua. Fins i tot s’han mostrat a favor dirigents d’Esquerra Republicana del País Valencià, de Compromís, d’Esquerra Unida, del PSPV... En aquest sentit, és significativa la frase de González Pons, que quan es va anunciar allò de la doble denominació va dir que “esto supone la liquidación definitiva del valenciano como idioma, porque se podrá identificar como catalán en el Congreso y en Europa”. Per tant, si ells estan espantats per la doble denominació, és que una cosa tan dolenta no deu ser.
Maria Nebot (Castelló de la Plana, 1982). Presidenta de Castelló per la Llengua, tresorera d’Escola Valenciana i tècnica de gestió cultural.
En principi, crec que el més important no és com li diem a la llengua, sinó el reconeixement de la seua unitat. I, per descomptat, allò important és que es parle, i que la gent que diu defensar-la la parle i la promocione.
A partir d’ací, és cert que al País Valencià se li ha dit valencià col·loquialment a la llengua, però el seu nom científic i acadèmic és català. Però em sembla més important que es reconeguen la llengua i la seua unitat al conjunt de l’Estat, a les cambres de representants i a les institucions europees si s’oficialitza. Això és més important que el nom de la llengua.
Ara, aquesta discussió ja cansa, perquè s’allarga durant dècades i tenim evidències científiques que ens obliguen a tancar-la des de fa ja molts anys.
Júlia Ojeda i Caba (Granollers, Vallès Oriental, 1994). Investigadora, assagista i crítica literària.
D'entrada, diria que el primer que cal tenir en compte és el fet que a qui més li interessa atiar el foc d'aquesta discussió eminentment política són a aquells partidaris del secessionisme lingüístic que sempre prenen l'estat de debilitació de la llengua catalana com un avantatge estratègic per actuar encara amb més vehemència en contra de la consideració de la unitat lingüística. Precisament per això, la denominació es disputa sobretot en el terreny politicoideològic, i aquí cal ser pragmàtics. Els principatins estem poc avesats a la sinonímia històrica que socialment i popularment ha existit al País Valencià entre les dues denominacions, i per això ens la mirem amb suspicàcia. Crec que, senzillament, cal normalitzar-la com la fórmula que millor conjuga les particularitats pròpies de la llengua sobre cada territori amb el lligam lingüístic i cultural compartit. Tota la resta és fer el joc a l'espanyolisme regional i nacional i perdre oportunitats d'enfortir la llengua comuna.
Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, Safor, 1967). Escriptora
El problema és que amb aquesta doble denominació no anem al fons de l’assumpte. No podem anar a rebufo del que diga l’extrema dreta. El nom de la llengua és una qüestió científica, i la gent pot dir el que vulga, però les coses són d’una manera i s’han d’assumir. I el nom de la llengua és inqüestionable. El problema no és que se diga valencià, ni tampoc que una llengua tinga moltes denominacions, sinó que alguns diuen que són dues llengües distintes.
Ara Ximo Puig s’erigeix com a pacificador després de vuit anys governant. I el problema és que en l’Estatut no s’admet el nom científic, i això no s’ha volgut solucionar. És una qüestió política, una guerra que ens ha fet molt de mal. Científicament es diu català, i punt. No entenc com això pot molestar a ningú. Clar que la llengua també es diu valencià, però per què no li puc dir català al País Valencià? Per què volen prohibir per llei que es diga català? A més, hi ha 46 sentències que reconeixen la unitat de la llengua. No han de ser els jutges qui la reconeguen, però la dreta sol emparar-se molt en la legalitat.
No hem de veure el nom de català com un problema, i qui ho veja així és un terraplanista. Si ara hi ha gent que diu que la terra és plana, ho hem de dir tots també? El que hem de fer és utilitzar la llengua i, sobretot, on hem de defensar el nom de la llengua és al País Valencià. L’hem de poder dir català, i alguns consellers pensen que dir-ho és un delicte. Li diem valencià? Perfecte. Acabarà el problema? No. Eixa doble denominació es podrà utilitzar també al País Valencià? Tampoc. De fet, qui l’ha promogut, Ximo Puig, mai no la va gastar.
Lliris Picó Carbonell (Ibi, l’Alcoià, 1972). Professora a la Universitat d’Alacant, escriptora i secretària de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans.
Pense que, potser, quan es va redactar l'Estatut hauríem d'haver sigut més valents i més resolutius i fer com a les Illes Balears: dir que el català és la llengua del País Valencià en la seua varietat occidental, dita també valencià popularment, per exemple. Tot i això, filològicament i oficialment 46 dictàmens de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, les definicions dels diccionaris de l'Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia Espanyola deixen clara la unitat de la llengua, i plantejar ara una doble denominació seria, com bé afirma la doctora Teresa Cabré, presidenta de l'IEC, una manera de "reobrir velles ferides amb lectures tendencioses i interessades". A més a més, discutir en àmbits polítics una qüestió que, si bé és cert que ens afecta a tots, és competència estricta dels experts, lingüistes, filòlegs, romanistes, etc., és una estratègia políticament molt útil per a distraure els valencians dels problemes més greus que tenim: infrafinançament, corredor mediterrani, destrucció del patrimoni històric, etc.
Pere Antoni Pons (Campanet, Raiguer, 1980). Filòleg, periodista i escriptor.
Des del moment que la denominació de valencià té una tradició històrica de segles, és a dir, que no és només la denominació popular sinó també la filològica o literària i culta, i a més ha estat i és una denominació defensada i impulsada per gent que tenen claríssim que valencià i català són la mateixa llengua, no veig el problema per a la doble denominació. Això sí: a la mínima que algú digui que català i valencià són llengües diferents, se li ha de saltar a sobre i desmuntar-li els arguments sense contemplacions.
També hi ha el fet que la doble denominació té l’avantatge, i aquí ara em pos molt posibilista, que impedeix que el nom de valencià sigui cosa només del blaverisme castellanista, que evidentment defensa el valencià no per protegir-lo, sinó per reforçar l’hegemonia del castellà.
I, finalment, i per mi aquesta és la cosa més important de totes, per mi es tracta de distingir entre una doble denominació amb guionet, diguem-ho així, una doble denominació que deixa clar que català i valencià són el mateix idioma; i una doble denominació per separat, com si el català i el valencià fossin llengües separades, la qual cosa pot induir a equívocs i pot naturalitzar la idea que català i valencià són llengües diferents, i que és com crec que fins ara apareixia o continua apareixent en certes pàgines webs institucionals o de partits o d’empreses. La primera fórmula pot ser positiva; la segona és perversa, perillosíssima i autodestructiva.
Blanca Serra i Puig (Barcelona, 1943). Lingüista i professora.
Jo, com a filòloga i activista, tinc una posició molt clara segons el context. Si el context és científic i polític de les institucions i partits, la nostra llengua té una única i invariable denominació: català, tant internacionalment com dins del Regne d'Espanya.
En el context més col·loquial de l'activisme–per exemple quan celebrem les Normes de Castelló o en el context de les campanyes per la reciprocitat en els mitjans de comunicació, pel requisit lingüístic, pel català a totes les pantalles, etc.– a vegades hem pactat al País valencià usar la denominació valencià amb el mateix valor de català, sense usar la paritat català/valencià: "Volem viure en valencià ", “valencià a totes les pantalles", etc., diuen les pancartes de la FOLC (Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana) al País Valencià. També es freqüent usar expressions com "la nostra llengua".
És evident que els contraris a la denominació de català no són precisament uns amants de l'ús del valencià, sinó que busquen la fragmentació i la debilitació i, si és possible, la desaparició de la llengua catalana en totes les seves varietats.
Tudi Torró (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1955). Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Jo crec que és precís que aclarim el tema de la denominació de la llengua. Està clar que el terme valencià està a l’Estatut d’Autonomia i que la gent se sent identificada amb eixa denominació, però amb l’Estatut vam perdre l’oportunitat que van aprofitar a les Illes: a la llengua li diuen popularment mallorquí, però acrediten la denominació de català en l’Estatut. A partir d’ací, la nostra realitat sociolingüística sempre ha estat alterada i polititzada perquè n’hi havia uns interessos polítics i que contribuïen a la confusió.
La denominació de valencià és molt arrelada al poble valencià, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va fer una definició molt exacta dient que el valencià es parla en tots els països d’un mateix àmbit lingüístic: Andorra, l’Alguer... I la Reial Acadèmia Espanyola diu el mateix. Els valencians denominem valencià a la llengua perquè és un sentiment propi, però sabem que la llengua forma part d’un àmbit lingüístic català, i les universitats ho diuen clarament.
Amb això vull dir que, realment, veig molt difícil, tal com estan les coses, iniciar una batalla perquè es diga únicament català. Caldria fer molts canvis. I això que està passant al Congrés és una oportunitat històrica per a la denominació i per a aclarir conceptes d’una vegada. I una alternativa en aquest sentit és la denominació català/valencià, tal com també en algun moment es va arribar a dir galaico-portugués al gallec i no passava res.
Davant aquesta situació, i per evitar el secessionisme lingüístic, visible en molts àmbits de la vida, pot ser una fórmula útil, sempre i quan quede clar que la denominació català/valencià és una solució política a un problema polític, no una solució filològica. Fent les dues denominacions en una ja assumeixes que és la mateixa llengua. Per això, pense que hem de ser ferms. I els polítics progressistes que tenen clar el tema de la denominació han de lluitar en aquest sentit. Si no, estem abocats al secessionisme.