Entrevista

Josep Maria Terricabras: «Ens sembla anormal la correcció belga i normal la incorrecció espanyola»

Josep-Maria Terricabras (Calella, Maresme, 1946) és catedràtic de filosofia a la Universitat de Girona. Des del 2014 també és eurodiputat pel Grup Verds/Aliança Europea, amb 50 membres al Parlament continental. Hi va accedir presentant-se amb Esquerra Republicana com a candidat independent. Entre més tasques, té la de traslladar al debat europeu la situació que està patint Catalunya. Parlem amb ell de les seues estratègies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Li està tocant viure un període intens com a eurodiputat.

—L’acte que vam fer a Brussel·les l’anterior dimarts amb els alcaldes va reunir més de 200 periodistes acreditats. Hi ha un ressò molt gros. Creix la consciència col·lectiva sobre la situació de Catalunya dins d’Espanya, que és literalment miserable. El problema és que fa la impressió que els dirigents polítics que tenim a Europa són tots del Partit Popular.

—Sembla com si Catalunya generara més debat a Bèlgica que a l’Estat espanyol, on l’opinió és més uniforme.

—A l’Estat espanyol hi ha una perspectiva uniforme, entre altres coses perquè tots els mitjans de comunicació diuen més o menys el mateix. El PP i el PSOE semblen haver-se unificat. Però la divergència és un valor fonamental a Europa. Per al Govern belga, la nostra presència ja és un senyal molt important. Perquè dins del Govern, el grup majoritari és el flamenc, que ens fa costat. I això crea dificultats al primer ministre belga (Charles Michel, que forma part del Moviment Reformista, de tendència democristiana), a qui per cert no se li ha demanat res. Però la presència de Carles Puigdemont i de part del Govern català crea certs problemes. Justament per això, per a mi, és tan important que aquesta presència sigui a Bèlgica i no a París, Berlín o Roma. Perquè el significat europeu que té Brussel·les és colossal. És la capital d’Europa. I és on ens hem de fer ressò. 

—Els dirigents catalans a Bèlgica diuen que estan a l’exili. Bèlgica té aquesta sensació?

—Al capdavall hi ha cinc membres del Govern de Catalunya que són a Bèlgica, que no es poden moure de Bèlgica i que estan pendents de la resolució definitiva d’una petició de l’Audiència espanyola. Quant a Bèlgica, són conscients que estan davant d’una anomalia democràtica. El que els escandalitza és pensar com hi pot haver eleccions lliures si la meitat dels membres del Govern són a la presó i l’altra meitat a l’exili. Penso que la pressió és prou forta perquè es produeixin, per part espanyola, algunes mesures de distensió. Em sembla que per part d’ells seria de tenir vista fer veure que les coses es normalitzen, encara que la situació no sigui normal. L’article 155 és d’una anormalitat democràtica espectacular.

—Per què pensa que Bèlgica no ha extradit els dirigents catalans? És una qüestió estrictament jurídica o hi ha alguna cosa més?

—És una qüestió jurídica. A Bèlgica tenen un sistema judicial normal. Són un país, per sort, normal i democràtic. L’Audiència espanyola, que és directament hereva del Tribunal d’Ordre Públic —una mica tunejat, això sí—, és controlada perfectament pel poder executiu, que ha respost directament a la fiscalia, nomenada pel Govern de l’Estat. Quan la jutge Carmen Lamela va fer la seva resolució, la va fer en tan poques hores que ni escrivint amb quatre mans la podria haver redactat. Tot això estava absolutament decidit. Llavors, ella envià una petició a una fiscalia i a un jutjat europeu, concretament belga, que són independents del poder executiu i que examinen les coses segons els criteris que ells tenen. I la senyora Lamela va tenir també la vista malèvola de no parlar gaire de sedició ni rebel·lió, perquè sabia que si parlava d’aquestes coses un tribunal belga no extradiria mai els polítics catalans. I, en canvi, va parlar de corrupció, per veure si així li feien cas. Però ni així. El que és gros és que ens sembli anormal la correcció belga i que ens sembli normal la incorrecció espanyola. El jutge belga va actuar correctament, va examinar el dossier que li enviaren i va prendre aquesta decisió, que és provisional. Perquè el 17 de novembre s’han de tornar a presentar els cinc polítics que ara estan lliures, tal com s’ha dit a Catalunya, amb mesures cautelars. Amb tota franquesa: les mesures cautelars són tan febles que fa riure dir-ho. Els ha deixat en llibertat, simplement. No estan com el Santi Vila, que s’ha de presentar al jutjat cada cert temps. Si el jutge finalment no accepta l’ordre d’extradició, s’hauria acabat el procediment. I en cas contrari, començaria un procediment en què podran presentar recursos, hi haurà instàncies, etc. És a dir: el procediment belga és extraordinàriament garantista, tal com ho ha de ser en un país civilitzat.

—Com es veu tot això des de les institucions europees? Què s’ha de fer per trencar el silenci?

—En aquests moments, les tres institucions europees —el Consell, la Comissió i el Parlament— estan presidides per membres del PP europeu, cosa molt curiosa. Algun d’ells són, simplement, hooligans. És el cas d’Antonio Tajani, president del Parlament, pròxim a Berlusconi. El seu cap de gabinet és Diego Canga, excol·laborador de Miguel Arias Cañete. Amb ell, el president no m’ha respost mai a cap petició. Tajani va ser elegit fa poc president i feia grans discursos sobre que sempre estaria en contacte amb els seus col·legues del Parlament. I no vol saber res de nosaltres. Perquè ell està agafat de manera molt seriosa pel PP espanyol. Aquestes coses, durant els darrers anys, han laminat les institucions i les han blindades. Hi ha unanimitat institucional a favor d’un partit corrupte com és el PP. El més comprensiu de tots és el senyor Donald Tusk, president del Consell, no sé si perquè és polonès. El que és evident és que aquest és un problema de la Unió Europea, tal com diem nosaltres des del nostre grup. Si el que passa a Catalunya passés a Hongria o a Polònia, la reacció seria una altra.

Josep-Maria Terricabras / EU/Christian CREUTZ

—En un discurs recent, vostè va dir que “és una vergonya autèntica ser eurodiputat català per com ens tracten”. A què es referia?

—A moltes coses. Per exemple, que el president del Parlament, que hauria de vetllar per la imparcialitat i per acollir totes les posicions dintre del Parlament, es faci ressò sempre de les posicions duríssimes del PP espanyol. I a nosaltres, no només als diputats independentistes sinó a tots aquells que de forma individual ens avalen i ens fan costat —que n’hi ha molts— ens deixi al marge. Jo no m’hi puc sentir de cap manera representat. També em fa vergonya que des de la Comissió, el senyor Jean-Claude Juncker digui coses al·lucinants, com ara que no pot imaginar una Europa de 80 Estats petits. I ell és de Luxemburg! És patètic. Si no fes plorar, faria riure. Luxemburg és més petit que l’Hospitalet de Llobregat. Em fa vergonya que els nostres dirigents no tinguin el nivell moral i intel·lectual que haurien de tenir.

—En el mateix discurs, vostè va parlar de muntar un friendship group català amb desenes d’eurodiputats, entre els quals va esmentar la Barbara Spinelli, manifestament propera a personalitats com Ianis Varoufakis o Julian Assange, i filla d’un activista europeista.

—Ho estem fent, sí. Hi ha una llista d’una seixantena de diputats que han manifestat en diverses ocasions i per diverses vies la seva preocupació per la situació de Catalunya. Això, ho farem els propers dies. Als membres no els demanarem que donen suport a la independència de Catalunya, perquè poden tenir diferentes posicions. Però sí uns mínims, com la derogació de l’article 155 o l’alliberament dels presos polítics. Ells mateixos podran fer accions davant del president Tajani.

—Inclouran un referèndum entre les demandes?

—No s’ha decidit. La majoria dels que hi ha entre nosaltres tenen la convicció que tot això s’ha de resoldre mitjançant un referèndum. I sospito que anirà per aquí la cosa. Les coses s’han de resoldre votant. Si no, a Europa no tindrem ni eleccions, finalment. Espero que això sigui el que concretem al friendship parlamentari i puguem fer lobby per la causa que defensem.

—Tots els membres serien del seu Grup Verds/Aliança Europea?

—No! Al contrari. Si ho fem només per grups, tot queda molt descompensat i alguns es podrien negar a incorporar-s’hi.

—De quins altres grups se n’hi podrien sumar?

—Evidentment del nostre, però estic segur que també de l’Esquerra Unitària (GUE/NGL, on hi ha integrada Esquerra Unida), dels liberals (ADLE, on hi ha  el PDeCAT i el PNB, però també C’s i UPyD), dels socialistes i fins i tot del PP europeu. No de l’espanyol, és clar.

—Supose que, en aquest últim cas, diputats pertanyents a Estats més comprensius amb la causa catalana...

—D’estats petits, evidentment. I algun d’ells va estar present a l’acte dels alcaldes, cosa que vaig agrair moltíssim.

—Em podria dir de quin país?

—Si em permet, ara encara no ho faré. Però sortirà aviat.

—Les mobilitzacions de la vaga del 8N són notícia a Europa?

—Sí. Catalunya començà a ser notícia a Europa des que es van fer mobilitzacions. Prova que aquest no és un conflicte intern. La vaga ha estat motiu per a portades de diaris i per a debats en uns altres mitjans.

—Hi ha qui diu que les eleccions del 21D seran determinants per a Europa si l’independentisme aconsegueix més del 50% dels sufragis. És cert?

—Jo hi confio. Perquè em sorprèn que fins ara no hagin reaccionat durament. Que un govern central destitueixi un govern regional, parlant amb terminologia europea, està tan fora de lloc, és tan impensable... Resulta increïble que Europa no hagi reaccionat de manera més forta. Com reaccionaran el 22 de desembre? No ho sé. Però d’aquí a les eleccions passaran moltes coses. I arribarem al 21D molt més preparats. El que passa és que confio tan poc en les institucions espanyoles que no sé quines trampes poden preparar. Només em refio d’una cosa. Recordo molt bé que Augusto Pinochet, quan era dictador de Xile, va organitzar un referèndum que va perdre, tot i que estava dirigint les operacions. Allò va ser l’inici de la seva caiguda: es va fer senador vitalici, però es va començar a descongelar una situació terrible com la que hi havia. Per tant, jo no descarto que els que deterioren la democràcia a Espanya convoquin unes eleccions, les perdin i que això tingui repercussions internes i externes. Si no, no sé per què fem eleccions.

—Hi ha sospites que es puguen entrebancar els vots per correu per al 21D?

—No en tinc constància. Però totes les sospites contràries a Catalunya em semblen gairebé raonables. Estan fabricant odi contra Catalunya, tal com l’han creat al llarg de la història contra els gitanos, els jueus o els homosexuals. Tinc constància de persones que han treballat per al Govern català que, quan deixen el seu currículum en alguna institució europea, l’aparten.

—Vostè era partidari d’una llista unitària per al 21D. L’ha decebut aquesta manca d’unitat?

—A mi m’hauria agradat. I quan una cosa no es compleix, un punt de decepció hi ha sempre. Em sembla que hauria sigut una gran cosa per al país. Però no ha estat possible. Ho lamento. Però vaja, el que hem de fer és treballar sobre uns punts programàtics i per sumar resultats. Es tracta de recuperar la democràcia i tot el que haurem perdut durant aquests mesos, que serà molt.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.