Rita Barberà: de l'espasme a la contracció

Ha mort Rita Barberà, la persona que dugué durant dues dècades les regnes de la tercera ciutat de l'Estat, València. Regnat popular i populista, incontestable durant gran part del seu mandat, d'una alcaldessa que passà d'arrasar en les urnes i en el carrer als seus rivals a convertir-se en una empestada per al partit que avui la glorifica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Unes hores abans de la seua mort, Late motiv, el programa d'Andreu Buenafuente en el canal de Movistar, representava l'enèsima paròdia de Rita Barberà a propòsit del "caloret", el seu populisme retro-faller i les maneres hiperbòliques fixades per a l'imaginari col·lectiu i els recursos actorals aquella infortunada nit de la crida fallera del mes de febrer del 2015. Un breu instant de disbauxa que marcà la seua decadència definitiva.

Aquesta caricatura devastadora, goril·lesca, la perseguirà més enllà de la mort. Qui sap si molt més que les sospites de corrupció que, juntament amb la pressió de veure's acaçada mediàticament i política, incloent els seus, potser ha acabat per rebentar-li el cor. Perquè fins i tot aquells que no tenen ganes de ser compassius amb ella, i lamenten la mort únicament perquè suposa que Barberà no serà engarjolada i pagarà pels seus presumptes delictes, admetran que els seus últims mesos han estat una olla a pressió. Un martiri sense martirologi per algú acostumat als banys de masses amb flaire a laca de perruqueria, les genuflexions dels adeptes, la frustració dels rivals i els vots a cabassos. Coronat amb una mort trista, sobtada i profundament hostil.

La desaparició d'una figura tan ambivalent i inabastable com Barberà està provocant una ingent activitat lumínica. Les llums tracten de guanyar el territori de les ombres. S'imposa el funambulisme polític i periodístic, alterat pels territoris de llibertat expressiva, irreverència i bilis acumulada de les xarxes socials. O per discutibles exercicis de postureig polític, com ara no participar d'uns minuts de silenci en memòria. Però hi ha equilibrismes impossibles: el balanç global d'una trajectòria és demolidor amb aquells que no saben retirar-se a temps, es decanta pel final, per la part contaminada i tòxica del riu que és a punt de besar la mar.

I en el cas que l'antiga periodista, filla de José Barberà, nascuda el 1948 a València, s'haguera retirat abans de l'hòstia, quina hòstia Serafín, fins i tot en el supòsit de no veure el seu nom associat a la corrupció municipal, les consideracions sobre els nous perfils de la ciutat, alguns positius, o la innegable irrupció en el mapa del cap i casal, no poden fer-se de manera aïllada a les formes autoritàries, a la llista de col·lectius i persones perjudicades i perseguides. No es pot dissociar del cost econòmic i urbanístic d'una política erràtica i expansiva, articulada en connivència amb un president de la Generalitat com Francisco Camps, que també vivia la decadència aïllat en la bombolla d'un passat esfèric, feliç i suposadament gloriós resumit en el "qué bonita está Valencia!", mantra associat indefectiblement a un partit i un moment històric determinat. En el nostre àmbit, l'estètica dissimula amb molta eficiència l'erosió de l'ètica. Res no és etern, però.

La fotografia de Camps i Barberà pujats en un Ferrari, en l'onerosa Fórmula 1 de les pèrdues socialitzades, demostra que fins i tot les coses més brillants perden la lluentor quan les estretors econòmiques canvien el sentit de la realitat. La percepció. I un dia, les mateixes víctimes del Metro que havien estat ignorades sistemàticament per la societat són assenyalades per un factòtum mediàtic i salten en planxa cap a la consciència col·lectiva. Al mateix temps que les imatges històriques com la de la visita del papa Benet XVI es degraden cromàticament com els retalls de premsa guardats en una carpeta. Mentrestant, resten les realitats tangibles: un barri mariner que no serà arrasat o l'esquelet d'un caríssim estadi de futbol sense acabar de construir.

L'alcaldessa dels oripells i les lloances mercantils, la dona que havia estat estimada per molts dels seus veïns fins el deliri, havia esdevingut un personatge espasmòdic. Capaç, malgrat tot, de conservar l'altivesa, l'orgull de bestiola acorralada. Amb el pas dels mesos, l'espasme deixà joc a la contracció, al desmillorament físic, a la mirada poruga, de fera acaçada, quan els fotògrafs l'esperaven a la porta de la seua casa. Contracció sense contrició. Sense penediment, aparent. Llançant les puces judicials contra els subordinats. Ella es dedicava als vots. Uns altres als comptes. Ella no en sabia res. Tan sols que els vots havien deixat de caure en el seu sac.

Provoca feredat imaginar la sensació d'abandó i soledat que degué sentir Rita Barberà en un hotel de Madrid. Els efectes de la tensió acumulada. Les converses telefòniques amb la televisió de fons. La son no conciliada. Les llargues hores prèvies al col·lapse. En un paral·lelisme detectat pel periodista Vicent Mifsud, l'antiga "alcaldesa de España" mor d'una parada cardíaca abandonada pels seus, com Vicente González Lizondo, aquell indescriptible dirigent d'Unió Valenciana que la féu alcaldessa amb els seus vots.

Final dramàtic que farà que molts dels que li havien retirat el suport abracen de nou el seu record, una imatge renovada dopada amb Photoshop. A l'altra València, la dels dissidents i les víctimes, li costarà perdonar-la. I no oblidarà mai.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.