Els crítics

«Maiski hauria hagut de ser executat per Stalin, però el va nomenar ambaixador»

L’historiador angloisraelià Gabriel Gorodetsky (1945), professor de les universitats d’Oxford i Tel Aviv, l’any 1993 va descobrir, en els arxius del Ministeri d’Exteriors de Rússia, el dietari privat d’Ivan Maiski, l’ambaixador soviètic a Londres entre el 1932 i el 1943. Durant aquests anys, n’ha preparat una edició curosa i exhaustiva, que sortirà publicada en tres volums a la Yale University Press. RBA-Libros n’ha publicat ara una versió abreujada però també monumental i fascinant. ‘El cuaderno secreto. Ivan Maiski, embajador soviético en Londres’ compta amb una introducció excel·lent del mateix Gorodetsky.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Per què són tan importants els diaris d’Ivan Maiski? Què els fa tan especials?

—El fet que ens donen una visió directa i humana de la política i la diplomàcia soviètiques durant el temps del Gran Terror i la Segona Guerra Mundial. A la Rússia d’aquells anys la gent no escrivia res personal: ni cartes, ni encara menys diaris. No ho feien perquè era perillós. Els de Maiski són els únics dietaris que tenim d’aquesta naturalesa. Un altre aspecte que els fa molt interessants és que els historiadors, en especial durant la Guerra Freda però també encara avui, tendim a fer una aproximació molt ideologitzada de la política d’aquell període: dividim entre els que eren de línia dura, els més tous, els més pactistes… Amb aquest diari, veiem com d’importants eren les relacions personals, les amistats, els amors, els odis. El fet d’haver conegut algú a l’exili abans de la revolució podia salvar-te la vida molts anys després. Sovint, les ideologies ajuden a entendre una mínima part del que passa. L’aspecte humà és molt més determinant.

—El dietari és la historia, també, d’un supervivent.

—Una qüestió que fa molt atractiu el dietari de Maiski és que té diverses grans narracions. La primera és una narració històrica, en el sentit que Maiski de seguida s’adona del perill que representen Hitler i el nazisme i es posa a consignar-ho, conscient que poden acabar provocant una gran guerra europea. A diferència de la majoria de dietaris, que van explicant una acumulació de coses més o menys mundanes, aquí hi ha una línia forta, els fets segueixen una trajectòria. L’altra narració fonamental del dietari és la de la supervivència de Maiski. Stalin el detestava: perquè durant la guerra civil russa havia estat menxevic, perquè el considerava massa sofisticat culturalment… Maiski hauria hagut de ser executat diverses vegades per Stalin; en canvi, el 1932 el va nomenar ambaixador a Londres.

—Quina classe d’home era en Maiski?

—A l’hora d’aproximar-me a l’estudi de la història, sempre he cregut que les personalitats són molt importants. En aquest sentit, la historia no és mai una qüestió de blancs i de negres, sinó de grisos. Maiski no era un sant, era un home: per això és atractiu. Té punts en comú amb Winston Churchill. La seva complexitat plena de contradiccions els fa molt semblants. Tots dos tenen integritat, són amables i carismàtics, i demostren tenir una intel·ligència poderosa, però a la vegada manipulen quan els convé, són capaços de fer maniobres una mica sinistres i, si cal, diuen mentides sense cap escrúpol.

—A la introducció diu que Maiski va ser un pioner de la diplomàcia moderna.

—Quan en Maiski va arribar a Londres, el que els ambaixadors solien fer era parlar amb els seus homòlegs i amb els polítics d’alt rang. Maiski, en canvi, parla amb tothom: amb banquers, periodistes, gent de la cultura... També amb polítics i diplomàtics, és clar. El que vol és modelar l’opinió pública, cosa que li permet dur a terme els seus objectius polítics i alhora garantir la pròpia supervivència.

—Quina classe de comunista era? Tenia una fe sincera en les seves idees, però no era un dogmàtic, no?

—Maiski era molt bon amic de Beatrice Webb, la fundadora, juntament amb el seu marit Sidney, de la Societat Fabiana, partidaris d’un socialisme de reformes progressives. La influència del fabianisme va marcar tota la vida de Maiski. Ell era un socialista a la manera de Jean Jaurès: pacient, pacifista, humanitari, internacionalista...

—Com és que va veure tan de pressa que els nazis eren un perill?

—La seva condició de jueu hi va tenir a veure. Tot i que ell no era jueu tal com el judaisme estableix, perquè ho era de part de pare en comptes de part de mare, els altres sí que el veien com un jueu i, per tant, ell d’alguna manera s’hi sentia. Veure el que passava als jueus d’Alemanya va fer que s’adonés del perill de les teories racials dels nazis.

—També hi deu tenir a veure que Maiski fos políticament molt lúcid, no és cert?

—Era clarivident. Si t’hi fixes, prediu moltes coses abans que passin. Les anticipa. Sap llegir molt bé les intrigues polítiques, les lluites ideològiques i pel poder i, també, sap interpretar les persones. Alguns col·legues historiadors han dit que no és possible que endevinés o predigués tantes coses, que per força havia d’haver treballat el dietari a posteriori per incorporar-hi correccions. Jo he treballat a fons el manuscrit i puc assegurar, pel tipus d’escriptura, de composició de les pàgines i d’espais dels marges, que no va manipular res, que el que llegim que va escriure un dia és efectivament el que va escriure aquell dia.

—Com descriuria l’actitud de Maiski respecte de la guerra civil espanyola?

—Maiski va ser dels primers, i dels pocs, que van veure que la guerra civil espanyola era un avís sobre el que s’estava preparant globalment, i va oposar-se fermament al fet que Rússia deixés la República a la seva sort, quan els italians i els alemanys ajudaven les tropes de Franco. A més, l’amistat amb Juan Negrín i Pablo de Azcárate, l’ambaixador espanyol republicà a Londres durant la Guerra Civil, va fer que comprengués bé el drama humà de la República. Les pàgines que escriu sobre els refugiats espanyols que arriben a França i són maltractats són molt eloqüents.

—Com a expert en la Unió Soviètica, com veu la relació que té avui Rússia amb el seu passat i el règim comunista?

—Recorda una mica la manera com Stalin va relacionar-se amb el tsarisme. Al principi, va mirar de fer taula rasa, com si es proposés començar de nou. Aviat, però, va adonar-se que hi havia una continuïtat, que en termes geopolítics l’URSS i la Rússia dels tsars tenien els mateixos interessos i havien de moure’s per unes mateixes coordenades geopolítiques. La manera com la Rússia d’avui es relaciona amb el comunisme ha anat una mica d’aquesta manera. Al principi, van voler fer com si allò no anés amb ells, com si fossin països diferents, fins i tot. Però ara ja no, ara també s’han adonat que hi ha una continuïtat, i l’han assumida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.