Hi ha aspectes de la història que, per ser compresos en tota la seua magnitud, requereixen el suport gràfic. La total identificació del règim del general Francisco Franco amb els Estats totalitaris d’Alemanya i Itàlia, abans i durant la Segona Guerra Mundial, és un fet constatat més enllà de l’esforç per no prendre part declarada en la conflagració. Però l’ingent treball de documentació realitzat per Mireia Capdevila i Francesc Vilanova en el volum Nazis a Barcelona. Esplendor feixista de postguerra (1939-1945), ajuda a entendre de manera fefaent la dimensió i la rotunditat de la presència dels nazis alemanys i els feixistes italians durant el conflicte mundial.
Aquest volum, editat a través d’una col·laboració entre L’Avenç, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carles Pi i Sunyer, fa un repàs exhaustiu de la presència dels elements totalitaris a la capital catalana i la seua relació amb la ciutat i amb les autoritats franquistes. Però és en veure el munt de fotografies arreplegades pels autors que reflecteixen aquesta presència, la impúdica naturalitat amb la qual l’esvàstica, el símbol del nazisme, va presidir actes de tota mena, que el lector pren consciència de l’esplendor feixista que es va viure durant aquells anys. De la fascinació que sobretot el nazisme exercia sobre una Barcelona aixafada sota la bota del franquisme.
“L’Espanya franquista —i, amb ella, el franquisme català; l’autòcton i el vingut d’arreu de territori espanyol— va obrir les portes als amics i camarades nazis i feixistes, per tal de fer visible l’aliança entre les que es consideraven les tres grans protagonistes del nou ordre europeu que s’engegaria amb la culminació de les grans victòries dels països de l’Eix: Alemanya, Itàlia i Espanya”, expliquen els autors en el pròleg. Aquesta sintonia es va veure reflectida en un bon grapat d’actes de rang mitjà, alguns de caire pseudocultural, però també d’indubtable perfil polític com ara les visites de grans dignataris com Heinrich Himmler, responsable de la Gestapo i membre del cercle de poder d’Adolf Hitler juntament amb Hermann Göring i Joseph Goebbels. O la del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Estrangers i gendre del dictador Benito Mussolini. Les impressionants fotografies que ens arriben d’aquelles trobades parlen d’una ciutat bolcada amb els seus sinistres visitants.
“Al llibre demostrem que la complicitat amb els nazis no només és burocràtica i diplomàtica, sinó que també s’hi va abocar part de la societat civil. Hi havia la voluntat de netejar el passat roig per entrar en el joc d’una nova escenografia política”, explicava Mireia Capdevila en una entrevista al diari Ara. En una de les imatges del llibre, corresponent a la visita de Ciano, el mes de juliol de 1939, es poden veure els carrers de Barcelona envaïts, literalment, per milers de persones. “Impresionó extraordinariamente al conde Ciano el fantástico aspecto que presentaba el monumento de Colón, en el que se hallaban encaramadas, en forma inverosímil, millares de personas”, relatava La Vanguardia Española. Tret de matisos numèrics, la fotografia no desmenteix el to hiperbòlic de la crònica.
Abans que el poder del Führer s’ensorrara, el nazisme i figures com les de Himmler generaven una intensa fascinació a Catalunya
Amb tot, especialment significativa va ser la visita l’any 1940 de Himmler, qui fou acollit amb tots els honors i un considerable dispendi econòmic per a les autoritats de l’època de 14.367 pessetes, bàsicament generat per l’estada del cap de policia de Hitler i el seu seguici a l’hotel Ritz. En termes generals, però, fou una visita “austera, seriosa, continguda”, adverteixen els autors del llibre. Himmler no va congregar grans multituds com les que sí que havia reunit a Madrid —hi hagué un acte en un recinte tancat, el Poble Espanyol—, però el simbolisme i la càrrega política eren enormes. I quan encara havien de passar uns quants anys perquè el poder del Führer i el suposat “imperi de mil anys” començara a ensorrar-se, el nazisme i figures com la de Himmler generaven una intensa fascinació a Catalunya. “Huésped ilustre, brazo magnífico de Hitler es el Reichsführer”, deia El Correo Catalán. “Uno de los más egregios forjadores de la nueva Alemania”, s’escrivia en La Vanguardia Española.
La gran esvàstica que presidia l’acte de Himmler al Poble Espanyol fa feredat, molts anys després, però no fou, ni de bon tros, l’única vegada que aquest símbol del nazisme ocupà els edificis públics de la Barcelona rendida al nou règim. Es va veure durant exhibicions de gimnàstica a les instal·lacions de l’Espanya Industrial de Barcelona o al Teatre Coliseum; tot i que, més impressionant que aquell desplegament, fou la impactant desfilada paramilitar a l’Estació de França, una de les moltes fotografies significatives del llibre que no han cabut en aquest reportatge. Aquell desplegament, entre la demostració militar i esportiva, també fascinava els adeptes al règim: “Ésta es el arma secreta alemana (...) Grande el corazón, magnífica disciplina y perfecta formación física”, deia una crònica de Solidaridad Nacional.
També hi hagué esvàstiques al Palau de la Música, el 1943, amb motiu d’un concert de les Joventuts Hitlerianes. O al mateix escenari, dos anys abans, per la celebració del Dia de Gràcies a Déu per la Collita. Al Teatre Tívoli en commemoració del 30 aniversari de l’arribada d’Adolf Hitler al poder, el 1943. O de manera especialment obscena i invasiva, a la façana de l’Antic Palau del Parlament, el 1941, com a reclam d’una magna exposició sobre les transformacions arquitectòniques de l’Alemanya nazi. Tot i que a alguns els resultaria encara més dolorosa, per context, aquesta exhibició a la Universitat de Barcelona amb motiu d’una exposició sobre el llibre alemany.
A més de totes aquestes expressions, per tot Barcelona hi havia disseminades nombroses institucions controlades pels nazis: els internats de nens i nenes del Col·legi Alemany, la residència del cònsol general i el consolat mateix, la Cambra de Comerç Alemanya, l’Institut Alemany de Cultura o la Casa Alemanya de Barcelona. Centres d’una intensa activitat emparada pel règim franquista. “La presència nazi a Barcelona i la seva exhibició pública als carrers de la ciutat comportava la neteja sistemàtica del passat republicà que pocs anys abans havia fet seu el mateix espai públic. En altres paraules, l’amic nazi s’enduia de la memòria ciutadana el ‘passat roig’”, asseguren els autors de Nazis a Barcelona.
Esplendor i decadència
En la mesura que la brutal conflagració impulsada per Hitler va canviar el seu signe, sobretot després de la desfeta a Stalingrad, canvia el to d’una presència nazi a Barcelona que l’any 1943 encara és significativa. Una de les visites més importants fou a l’octubre, amb la presència de l’ambaixador alemany a Espanya, Hans Dieckhoff, per supervisar un intercanvi de ferits i presoners amb la Gran Bretanya. La suposada “neutralitat fecunda” del règim salta pels aires quan es compara el tractament a Dieckhoff i a l’ambaixador britànic Sir Samuel Hoare: al jerarca nazi se li programa una extensa agenda d’activitats; al representant de la Gran Bretanya, tan sols alguns actes protocol·laris.
L’any 1944, quan comença a albirar-se la desfeta alemanya, les visites són rellevants però tenen un caire més cultural. Fou el cas de l’hispanista Karl Vossler, un especialista en el Segle d’Or i conseller del Reich. O del professor Carl Schmitt, que acudí a la capital principatina per pronunciar una conferència sobre la situació del dret a Europa, un tema paradoxal en temps de guerra.
Del 1943 és també una cridanera celebració al Palau de la Música Catalana, per l’aniversari de Hitler: una gran fotografia del Führer, l’escut alemany i dues enormes esvàstiques presideixen l’acte. Uns mesos abans, al gener, té lloc al Teatre Tívoli una impressionant demostració de força per celebrar el desè aniversari de l’arribada de Hitler al poder. Un acte de marcada marcialitat.
Els diversos contingents catalans de la División Azul, les tropes de compromís que Franco destina a la campanya de Hitler contra la Unió Soviètica, també formen part de la iconografia nazi i l’esforç d’empatia amb aquell règim, un període “d’una altíssima intensitat progermànica”, diuen els autors del llibre. Autoritats, mitjans de comunicació, periodistes, analistes, el falangisme i, en general, les forces vives, dediquen un ingent esforç propagandístic a defensar la presència espanyola a l’estepa russa en la croada contra el comunisme. Els comiats als divisionaris, amb tot, no sembla que tingueren un gran suport popular.
L’any 1941 té lloc un segon intercanvi de presoners marcat per la manca d’actes protocol·laris, per l’absència dels ambaixadors britànic i alemany —hi assistí el nord-americà— i per la invitació a corresponsals de premsa estrangers sense discriminar-ne la procedència.
Les adhesions perdudes
Aquesta història té un epíleg molt curiós. El 3 de maig del 1945, pocs dies després del suïcidi de Hitler a Berlín, el consolat alemany a Barcelona obrí un llibre de condol. Segons la premsa de l’època, a més de les previsibles signatures dels mandataris franquistes, milers de persones “de todas condiciones”, unes 12.000, deien les cròniques, expressaren la seua condolença. Capdevila i Vilanova, que han regirat milers de papers, no han trobat el llibre. No podrem posar noms i cognoms, de moment, als adeptes més acèrrims dels nazis.
