Mediterrani

El paradís saquejat

Sicília, la regió més pobra d’Itàlia, ha escollit un govern conservador afí a Berlusconi que haurà de lluitar contra la màfia, la corrupció i l’emigració.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El país on les llimones floreixen quatre cops l’any és ric. És ric en hores de sol,elements que són Patrimoni Cultural de la humanitat, temples grecs, pintures murals bizantines, art àrab; en platges de sorra i estrelles Michelin.

Un poble paradisíac: Sicília.

Si no hi hagués aquestes xifres: més d’una de cada cinc persones que podrien treballar estan a l’atur i gairebé un de cada dos illencs són pobres o amenaçats de pobresa. Sicília sembla rica, però sempre es queda enrere —no només en comparació amb la part nord industria- litzada del país, sinó també si es mesura amb la resta del Mezzogiorno. L’illa autò- noma, que en l’antiguitat formava part de la “Magna Grècia”, es considera “laGrècia d’Itàlia”, el nen problemàtic de la nació.

El 5 de novembre es votà a Sicília un nou govern regional. Els candidats a la presidència eren un postfeixista antic, que es presenta amb l’aprovació de Silvio Berlusconi, malgrat que afirma que no és cap “marioneta a les mans del titellaire”; i un representant del Moviment 5 Estrelles guiat pel còmic Beppe Grillo. El candidat dels socialdemòcrates de l’ex-primer ministre Matteo Renzi que governen
a Roma no tenia cap oportunitat. Va quedar tercer. Un mal presagi per a les imminents eleccions al Parlament italià que se celebraran a la primavera.

Al cap i a la fi, però, és igual qui ad- ministri la pobresa siciliana en el futur, va dir l’escriptor Pietrangelo Buttafuoco: Sicília, “amb el forat pressupostari, l’atur al màxim nivell, emigració dels joves i un valor afegit de corrupció, criminali- tat i fam per silenciar” —aquesta illa ja no és governable— “s’ha d’administrar judicialment”.

I en efecte: qui viatgi a Sicília aquests dies veurà una gran pobresa entre
els bastidors dels palaus ostentosos a Palerm, una població de barraques a Sicília, un poble on una de cada cinc persones que podrien treballar estan parats i gairebé un de cada dos illencs són pobres o amenaçats de pobresa. Sicília sembla rica, però sempre es queda enrere. després venen tres jeeps i una limusina blindada on seu Di Matteo. A bord hi
ha una emissora destinada a impedir qualsevol atemptat teledirigit amb ex- plosius, un fet que normalment només passa en territoris en guerra civil. Hi ha provats molts encàrrecs d’assassinat per part dels dirigents de la màfia en contra del fiscal. S’ha de matar “com a una tonyina” o “portar a una cantonada”, se sent en una intervenció telefònica. 150 quilos d’explosius ja s’han enviat cap a Palerm.

“M’han tret totes les llibertats de la vida”,diu el fiscal després d’arribar al
 seu despatx del Palau de Justícia: “Ja al matí, abans d’obrir la porta de casa, haig d’informar l’escorta. Em sento com si em faltés l’aire per respirar i tant de bo tingués aquest aire per fer una passejada tot sol”. Com un delinqüent perillós per qui s’ofereix una recompensa: així viu l’investigador.

Certament, ja ha passat el temps a Palerm en què era normal que hi ha- gués cadàvers banyats de sang tirats als carrers. La batalla contra la màfia, però, encara no està guanyada. La Cosa Nostra siciliana segueix una estratègia diferent. Ja no combat l’Estat amb armes, sinó que s’hi infiltra, o millor: s’hi dedica plena- ment. Inverteix diners en l’economia real i continua la seva marxa. “La màfia neix al sud, però penetra al nord”, diu Leoluca Orlando. Aquesta baluerna d’home, ju- rista i alcalde de Palerm, va ser durant els anys 80 el que avui és el jurista Di Matteo: el líder de la llista negra de la Cosa Nostra. 32 anys després de la seva primera elecció com a primer alcalde, Orlando lluita un altre cop per un altre Palerm, per la trans- parència, el civisme, la resistència al crim organitzat. A l’ajuntament va deixar que hi col·loquessin una pancarta: “Palerm està al costat de Di Matteo”. Això és valent en una ciutat en què la discreció facilita la supervivència.

La metròpoli de Sicília és “una ciutat del Pròxim Orient en territori europeu, més Trípoli que Frankfurt”, diu Orlando al seu despatx. Ell, però, que ha estudiat a Heidelberg i ha viscut a París, ho vol canviar i per això es va presentar com
a candidat aquest estiu un altre cop. Amb èxit. Palerm es convertirà en “una illa a sobre de l’illa”, amb l’excepció de la norma siciliana que preveu el mínim canvi, diu Orlando: “Només així tenim possibilitats de sobreviure”.

Les transaccions de totes les organitzacions mafioses sicilianes es calculen en gairebé una desena part del producte interior brut. Des que la prostitució i el narcotràfic també formen part del valor afegit nacional, la porció podria ser més gran. Més que mai, el crim organitzat radica en la societat i en l’economia local. La Cosa Nostra treu diners de cotxes de lloguer i entrepans de mortadel·la per als equips cinematogràfics de les pel·lícules sicilianes sobre la màfia. “Per a mi, la màfia és el principal problema de tot Itàlia, fins i tot sense cadàvers”, diu l’investigador Di Matteo: “La propagació dels seus mètodes i els seus diners fins a dins de l’economia nacional legal deteriora la nostra democràcia”.

El fiscal pot observar-ho davant la porta de casa seva, al centre de Palerm, incomunicada com una ambaixada amenaçada pel terrorisme a Bagdad o Kabul. El barri de Di Matteo forma part de l’àrea d’influència d’una família de la màfia que manté la petició de diners per pagar la protecció davant dels industrials: “Quan passi, per Pasqua o per Nadal, us envio algú i li feu un regalet, dins de les vostres possibilitats”.

Per al treballador d’un bar de la zona residencial de Di Matteo, aquest “regal” significa uns 6.000 euros menys de guanys per any. Moltes empreses poden fer-ho. Algunes no s’ho volen permetre. Mentrestant, en més de mil aparadors de Palerm llueixen adhesius de l’organització Addiopizzo. Animen a comprar a les botigues que rebutgen el pizzo, el pagament de diners per a la protecció.

La lluita contra el crim organitzat a Si- cília es remet als grans models. El maig es va celebrar el 25è aniversari de l’atemptat mortal amb bomba al fiscal Giovanni Falcone. A Falcone, com al seu aliat assassinat Paolo Borsellino, el taüt del qual Di Matteo va vetllar, allò que l’impulsava en cada judici era que al final eren senten- ciats a una suma de 2.665 anys de presó centenars de caps de la màfia.

Al búnquer en què aleshores els processos tenien lloc entre les més altes mesures de seguretat, Di Matteo lluita des del 2013 la batalla de la seva vida. Juntament amb els seus companys, defensa l’acusació en un judici especta- cular en què l’Estat italià gairebé cuina el procés: s’ha de demostrar que els polítics i servidors de l’Estat van fer con- cessions a la màfia a partir del 1992 per posar fi als vessaments de sang.

En poques paraules: que l’orgullosa República Italiana va cedir abans de les matances. Di Matteo està convençut que hi va haver aquest acord entre els caps de
la màfia com Totò Riina i defensors de l’aparell de l’Estat. I que aquest pecat original de la República s’havia d’expiar. “Quan els polítics i els membres de la policia o el servei secret funcionen com a vincle amb la màfia i els seus intents de xantatge s’han transmès”, diu ell, aleshores correspon, sobretot als familiars de les persones assassinades, saber la veritat.

El fiscal Di Matteo, per a molts sici- lians un heroi i una esperança, resulta molest als poderosos. A vegades, quan s’apaga la càmera de vigilància, rep correu que no ha demanat directament al seu escriptori. Aquest correu conté “cartes d’amenaça que mostren que saben quan sóc en un lloc”.

Per cert, l’adreça particular del fiscal a Palerm, que protegeixen 42 guardaes- patlles, és a la guia telefònica. Ningú no va trobar necessari esborrar l’anotació.

Sicília és una terra d’emigrants

En cap altre lloc d’Itàlia hi ha tanta
gent que abandoni la seva terra natal. Mentrestant, un de cada set sicilians viu a l’estranger.

Afecta sobretot la província d’Agrigent. Aquí hi ha la vall del temple, un terreny modelat pel mar amb 2.500 anys de llocs sagrats dels temps de Grècia. És un dels cinc llocs de Sicília que es consideren Patrimoni Cultural de la Unesco.

La botiga per a turistes estrangers, però, va baixar més d’un terç i es va col·locar a l’últim lloc com a negoci. Sicília és una joia que s’hauria d’explotar i Giuseppe Parello, director del parc arqueològic de la vall del temple, ho
sap. El 2016 va permetre organitzar un campament de Google al peu del temple de la Concòrdia, un taller de luxe per a representants i convidats com la reina de Jordània o Angelina Jolie.

Parello parla sobre els seus plans. Resulta un senyor d’allò més elegant entre els vestigis del perípter dòric monumental. Té a punt una provisió extraordinària d’idees per a les relacions sicilianes.

“En un desert industrial com aquest hem d’oferir als joves la possibilitat de quedar-se a la seva terra natal”, diu. “Els sicilians estem molt connectats amb la nostra terra”.

L’atur entre els joves a l’illa està en un 57%, però. Per tant, ha de passar alguna cosa. Des que va assumir el càrrec, Parello ha doblat les entrades al parc i ha començat a aconseguir ingressos addicionals amb vi, olives, ametlles... amb tot allò que creix entre els temples. Segons el director, amb el “turisme de menjar ràpid”, els llocs sicilians que són Patrimoni Cultural es van mantenir com són: “catedrals al desert”.

Ho diu, puja al seu cotxe i es posa en marxa cap al terreny industrial erm situat darrere Agrigent. Magatzems, ruïnes de fàbriques i quasi ni una persona. Passats 15 quilòmetres, Parello detura el cotxe. Ha arribat a Aragona. Aquí, ell és a casa.

Aragona, abans la ciutat dels treballadors del sofre, pateix molta més emigració que tots els altres llocs d’Itàlia. Dels 17.954 habitants oficials, amb prou feines la meitat viu a l’estranger. Les cases, antigament ampliades amb els diners dels treballadors estrangers, ara estan totalment o parcialment desocupades. Un pis per nen: així ho planeja- ven en els bons temps. No obstant això, els nens ja no tornen més. Sicília els pot oferir poca cosa. A les cases, només hi viuen les persones grans a la part de baix, i els coloms, a la part de dalt.

Encara hi ha un institut, tres farmàcies, un grapat de bars i un restaurant a la Via Roma. Al mateix temps, a l’antic palau del Príncep Naselli a la Piazza s’hi han allotjat desenes de refugiats subsaharians.

Afortunadament, allà hi ha Nino Seviroli, el record d’aquesta ciutat moribunda. El cantant, actor, anarquista i filantrop guarda, a la biblioteca municipal, els llibres i, en les cançons, el record de la història d’Aragona. Haver d’emigrar és trist, però no tot canvi és una pèrdua, diu Seviroli, que condueix el seu Fiat a l’enderroc marró vermellós de l’alberg de muntanya de sofre, al forn de fusió vuit i a les torres d’explosius de la ciutat.

Quan van tancar les últimes mines
als anys 60 i els miners van seguir el seu camí a les conques carboníferes del nord d’Europa, també hi va anar Seviroli amb la guitarra a l’equipatge. Va tocar música a Bèlgica amb Jacques Brel, va fer teatre a Roma amb Andrea Camilleri i va conèixer una part del món. Des d’ales- hores lamenta més que mai que a Sicília res no progressi.

“Aquí hi ha mines de sofre, reserves naturals, premis Nobel, temples grecs, Mediterrani La primera imatge pertany a Leoluca Orlando, alcalde de Palerm. En segon lloc, el Palau de Justícia de la ciutat de Palerm i el fiscal Nino Di Matteo, l’home més amenaçat d’Itàlia. Tenim coses per presentar —aleshores què passa? Gairebé res”, diu Seviroli. “Aquesta ciutat deixarà d’existir perquè aquí, per cadascú que pot, l’emigració no és una opció, sinó una obligació”.

Sicília és una terra de màfia i d’emigrants, però també una terra de xauxa
. Almenys per als polítics com Francantonio Genovese, conegut amb el nom de “rei de Messina”. El gener va ser con- demnat a 11 anys de presó per la creació d’una associació criminal, blanqueig de diners i frau. Es diu que Genovese
 ha cobrat, juntament amb la seva dona, el seu cunyat i la seva cunyada, milions d’euros de la Unió Europea que anaven destinats a la formació professional. Els fiscals parlen de “prestacions completa- ment inventades i factures exagerades” i de falta de precedents en consciència de culpabilitat: “Se senten immunes”.

La història de Genovese diu molt sobre Sicília i sobre com un paradís
és saquejat. Sobre la impotència de la gent senzilla, sobre l’avidesa de la classe política i el poder de les dinasties. El pare de Genovese ja era senador i un seu oncle va ser ministre a Roma en vuit ocasions. El mateix Genovese ha estat
al Parlament romà com a membre de
la comissió d’investigació de la màfia. “No hi ha cap zona, cap espai, cap racó a l’administració o en els centres de con- trol del poder” on els Genovese no hagin exercit el seu control, diuen els fiscals de la seva acusació.

Ara, Francantonio Genovese és un altre cop a l’ombra de Messina, com si ja estigués en presó preventiva? No, ell es manté fins a nou avís. És cert que al taulell del bar del Parlament italià es deixa portar un te, un Cornetto i un suc de ta- ronja, el material necessari per a un altre dia com a diputat. Genovese, al mateix temps que es produïa el seu setè canvi de partit dels socialdemòcrates de Renzi al grup de Silvio Berlusconi, va debatre llargament al Palazzo Montecitorio, al seient 536, i va cobrar dietes fins que va acabar el judici d’apel·lació. I abans que a Itàlia hi hagués una sentència d’últi- ma instància, els delictes de corrupció gairebé sempre han prescrit.

És difícil dir si Genovese se sent culpable o planeja dimitir del seu càrrec com a diputat. No respon a preguntes ni al Parlament, ni al telèfon ni per escrit. Es diu que el polític ha tret 16 milions d’euros a Hisenda. El frau dels impos- tos és l’esport nacional sicilià: a més de 52.000 milions d’euros ascendeixen els cobraments pendents des del 2006 — una suma que equivaldria al pressupost de l’illa durant tres anys sencers. En una gran ràtzia, una part del parc mòbil dels contribuents va caure a les mans dels investigadors: 33 Ferraris, 119 Porsches, 49 Jaguars, 17 Maseratis, 2 Rolls Royces, 3 Cadillacs, 4 Hummers i un avió privat.

Després dels ingressos que falten venen les despeses abusives. Sis vegades més que la gran i rica Llombardia gasta Sicília en els seus funcionaris públics. Unida a Itàlia amb un estatus especial des del 1948, l’illa gaudeix de moltes subvencions de Roma i d’una independència considerable en qüestions polítiques, culturals i econòmiques.
 Les conseqüències són unes autoritats més importants i una casta de polítics generosos i proveïts. D’aquesta manera, un diputat de Palerm s’ha assegurat, després de cinc reunions, augments de 2.000 euros nets mensuals de per vida. L’estatus especial de Sicília a la Itàlia endeutada és un estímul hermètic del dret constitucional per a la ganduleria.

El polític Genovese, que nega tots els retrets, és acusat aleshores en un segon judici a la seva ciutat natal, Messina, de desenvolupar un sistema mafiós en què es duen a terme petites feines al servei públic com a producte d’intercanvi de vots. Els contractes temporals de tres mesos s’havien adjudicat gairebé deu vots cada cop per a Genovese i els seus.

Al barri de Giostra, per exemple, on malviuen els descendents de les vícti- mes del terratrèmol del 1908 en barra- ques pobres entre els estables de cavalls i crits de la Verge, el grup de Genovese va rebre un consol extraordinari. Se- gons la fiscalia, hi va haver alguns votants “que estaven tan desesperats que s’acontentaven amb una bossa plena de queviures” com a remuneració pel seu vot. A les eleccions primàries del Partito Democratico del 2012 Genovese va ser el candidat més votat d’Itàlia. Des de la seva propietat senyorial a la platja del nord de Messina, el diputat mira cap a la terra ferma. Des d’allà fins davant de la porta de casa de Genovese sembla que arribarà en algun moment aquell projecte secular que uniria la persona estranya siciliana a la mare pàtria: el ponte sullo stretto, un pont de 3,3 km sobre un estret llegendari des dels temps d’Homer.

Es tracta, com diuen els sicilians, dels 8.000 milions d’euros dels costos de construcció i un pont al “continent” ple de simbolisme. El projecte, però, que fa un segle i mig que està en negociacions i que des del 1971 està autoritzat pel Parlament, no progressa. A Francantonio Genovese, el “rei de Messina”, això no el molesta. El grup d’empreses de la seva família guanya milions gràcies al trànsit de transbor- dadors sobre l’estret. També, però, estaria molt ben preparat per al negoci de mil milions d’euros amb el pont suspès.

Es prenen precaucions per si hi hagués el cas improbable que la con- demna de Genovese entrés en vigor.
El seu fill Luigi, un jove de 21 anys, es mudarà de manera imminent al grup de Berlusconi al Parlament sicilià. Està orgullós del seu pare, diu Filius a la primera entrada en escena: “Continuo el camí escollit”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.