Quan, als anys setanta, el crític Joaquim Molas estudiava el “ruralisme tremendista” en la novel·la catalana, esmentava l’autor de Cavalleria rusticana com una de les seves principals influències, especialment en Víctor Català. Quan algú s’interessa per la dramàtica vida dels pescadors més pobres del Mediterrani, pot optar per veure Stromboli, la inoblidable pel·lícula de Rossellini, o bé La terra trema, la gran pel·lícula de Visconti, adaptació sense actors professionals i amb una mirada essencialment documental i neorealista de la novel·la de Verga I Malavoglia, que Miquel Llor, als anys trenta, va traduir al català com Els Malànima.
Tot això només és per dir que clama a crits un estudi sobre la recepció de Giovanni Verga en la literatura catalana. I que una lectura d’All i salobre, de Sagarra; de Laia, d’Espriu; d’algunes narracions marineres de Ruyra i Pla, o de les primeres novel·les de Porcel, per no parlar del clàssic Salvador Galmés, s’enriquiria intensament posant l’objectiu en les narracions sicilianes de Giovanni Verga (Catània, 1840-1922). Els principals personatges de les narracions de Verga són la gent senzilla, pagesos, pescadors, pastors; però també capellans, metges rurals, soldats, mossos, cacics, nens orfes, gent sense ofici ni senyor i, en general, tots aquells que malden fatalment per sobreviure contra la misèria, el progrés (en forma de tren) i el destí, aquell “mal aire” dominat fatalment per la llei del més fort o del més espavilat. La mirada “verista” de Verga és pretesament objectiva (“no semblava veritat”, s’exclamen alguns dels personatges), es desplega en frases sorprenentment llargues, amb una aura dialectal que no tan sols és lingüística sinó també geogràfica, amb una ironia melangiosa. Les Narracions sicilianes, un retrat desapassionat del món rural de finals del segle dinou, ara traduïdes per Anna Casassas, s’afegeixen al lent degoteig de traduccions catalanes de Giovanni Verga. La notícia, l’edició i la traducció, que no deu haver estat fàcil, mereix tots els aplaudiments i introdueix en l’imaginari del lector català gent inconcebible com l’oncle Masi, l’atrapaporcs, o don Licciu Papa, don Angelino el rector, o l’inoblidable Cirino, que vivia de caritat, sense pare ni mare, ni casa per dormir, ni pa per menjar, que feia les feines més baixes, com remoure fems o escorxar els animals morts i que, al final, se l’endú la malària.
Així, la història agredolça i revessa com un bumerang del compare Cosimo, un humil portalliteres, acostumat a portar gent amunt i avall amb les seves mules, que no pot aclucar l’ull en tota la nit des que sap que el rei vol contractar els seus serveis. De fet, se li ha fet un nus al coll, li ha entrat la por al cos perquè sap la responsabilitat que representa haver de transportar el rei i, sobretot, la reina, que és diminuta. Quan el desperten les trompetes dels soldats, en comptes dels galls, i arriba la cavalleria amb els sabres desembeinats, ell compta els segons amargament. Quan el rei li diu “para esment que portes la teva reina!”, les cames li fan figa. Fins que, trescant per la muntanya, els atura una noieta que, per sorpresa, demana gràcia per al seu pare i Sa Majestat la hi concedeix.
Molts anys després, endeutat, amenaçat de quedar-se sense les mules, aquelles pobres bèsties “que li havien portat la dona sana i estàlvia, al rei”, Cosimo decideix demanar també gràcia al monarca, sense parar compte que el rei ja era un altre de més jove. Sense entendre que, gràcies a les seves mules que van impedir que el rei vell es trenqués la crisma pels camins de carreters, el monarca va decidir fer-los arreglar. I que, des de llavors, els portalliteres van haver de deixar de treballar i es van endeutar miserablement.
Narracions sicilianes
Giovanni Verga
Traducció d’Anna Casassas
Edicions Cal·lígraf
Figueres, 2017
168 pàgines