Els crítics

Els carrers de Suburra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Suburra és la primera producció de Netflix a Itàlia, i com no podia ser altrament, és una sèrie sobre la màfia. El servei de vídeo sota demanda fa un estudi de cada mercat en cada mercat en què fa una inversió per mirar d’apostar per una ficció que tingui l’èxit garantit entre aquell públic. I pel mateix motiu que això a Espanya els va portar a donar llum verda a una sèrie com Las chicas del cable (ja que el que funciona al mercat espanyol són els drames romàntics, que, a més, s’exporten molt bé a països llatinoamericans), a Itàlia han tingut clar que havien de sumar-se a la tradició del país per les sèries de mafiosos (que tenen molt bona acollida en altres països europeus). Les diferències del tipus de sèries i àmbits que s’ha buscat en aquests dos casos és força explicatiu pel que fa a la posició de la indústria espanyola respecte a la d’altres països veïns però a un altre nivell pel que fa a la qualitat de la seves sèries. Així, Suburra se suma a una tradició rica en sèries de qualitat com Gomorra, 1992, Il capo dei capi, La piovra o Romanzo Criminale. És a la darrera amb la que té més similituds. Per començar per l’espai, ja que també s’ambienta a Roma i retrata la vida criminal de la capital del país. També en el seu origen, ja que està basada en una novel·la coescrita per Giancarlo de Cataldo i que va tenir pel·lícula (com Romanzo Criminale).

Però sobretot s’assemblen en la tria de tres protagonistes joves i ambiciosos que s’uniran per escalar en el món de la delinqüència. Si a Romanzo Criminale seguíem l’acens del grup format pel Libanès, el Dandi i en Freddo, en Suburra tenim Aureliano, Spadino i Lele. La principal diferència entre ells és que els personatges de Romanzo Criminale formaven un trio cohesionat i unit per la lleialtat i un projecte comú, mentre que els personatges de Suburra pertanyen a universos que estan enfrontats entre ells. La família d’Adami és rival de la família de Spadino, i Lele és el fill d’un policia que no hauria de barrejar-se amb aquests ambients. Així, la sèrie combina les amenaces exteriors per part d’un mafiós anomenat Samurai amb les tensions que hi ha entre ells, ja que es tractar d’una unió inicialment convenient i poc sòlida. De fet, gran part de la tensió que es genera a la primera temporada prové de la possibilitat que s’acabin traint els uns als altres. L’altre recurs per generar tensió és una estructura d’episodi que arrenca sempre amb un flashforward que no es resoldrà fins al final de cada entrega. La idea és impactar amb una situació límit i que vegem l’episodi amb l’expectativa de saber com es resoldrà la situació. En general, aquesta estructura no acaba de funcionar perquè és molt evident que la majoria de situacions límit seran desactivades, i cap a la meitat de l’episodi l’espectador ja pot encaixar les peces del trencaclosques i deduir com s’arriba a l’escena de l’inici, de manera que sovint aconsegueix el contrari del que pretén: que aquest moment de tensió sigui previsible quan podria servir com un punt de gir.

Malgrat això, els arcs dels tres protagonistes estan ben conduïts i Suburra aconsegueix humanitzar els joves criminals (en aquest sentit la intenció és oposada a la de Gomorra). L’atenció en els personatges fa que el joc de poders que els envolta, i que té a veure amb uns terrenys propietat del Vaticà, no sigui el pes que potser seria desitjable en una sèrie de les seves característiques. En conclusió, és una bona incorporació al subgènere de les sèries de mafiosos, encara que no arribi al nivell de les seves predecessores.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.